El preu, falsejat, de l’or verd

Els mitjans de comunicació en van plens aquests darrers dies: la casa de subhastes Christie’s ha venut per 155.000 lliures esterlines una ampolla d’oli d’oliva de la prestigiosa marca Baró de Cornudella (Alpicat, Lleida) en el que ha suposat el rècord absolut de preu d’un litre d’aquest preuat or verd. Segons els experts contractats per Dimitri Pavlov, multimilionari rus que ara és el feliç posseïdor d’aquesta raresa oleïca, el preuat líquid, presentat en una artística ampolla de plàstic i tap de rosca, conserva un excepcional conjunt d’aromes de fruita dolça i terra seca, un extraordinari equilibri de polifenols monosaturats, un brillant color maragda i en boca combina a la perfecció l’amargor i el picant típics d’un oli d’oliva verge extra irrepetible. I tot això, malgrat ser un oli novell, embotellat a finals de l’any 2022. 

Bé, com us podeu imaginar, això és una notícia falsa (em nego a utilitzar anglicismes perquè no sóc ni pija ni snob). Però el que no és fals, llàstima!!!, és el preu descaradament inflat, falsejat, a què ha arribat l’oli d’oliva les darreres setmanes. Jo no m’ho acabava de creure fins que en anar a comprar al súper vaig veure com les ampolles d’oli lluïen aquell collaret de plàstic (per evitar el furts de compradors amb bon gust però amb butxaca magra) i una etiqueta que rondava un preu de gairebé dos dígits. De moment encara no hi ha segurates al costat de les prestatgeries, però tot arribarà...

Com pot ser que l’oli, l’oli de tota la vida, s’hagi apujat tant? em vaig preguntar. De tornada a casa, i sense oli, vaig posar-me a esbrinar què havia passat. Vaig mirar sant gugel (fora anglicismes!!!) i resulta que tot és culpa de la sequera. Com que no ha plogut prou, per no dir que en alguns llocs no ha plogut gens, la collita d’oliva es preveu curta i escadussera. Ja ho he entès!!! Com que enguany hi haurà poc o gens d’oli aprofitem per apujar el preu de l’oli d’altres anys, que teníem emmagatzemat i que havíem pagat als productors a un preu “normalet”, per no dir baix. Bravo, d’això se’n diu aplicar el remei abans que arribi la malaltia. Però la culpa no és dels intermediaris que, pobrets, prou esforços fan per multiplicar per no sé quant els seus guanys peti qui peti (sobretot si els que reben són els productors i els compradors). La culpa és nostra per seguir-los el joc i deixar-nos entabanar per una colla de negociants i estraperlistes que no es diferencien gens dels seus homòlegs sicilians de la COSA NOSTRA. Eiiii, que segons una llegenda urbana, molt de l’oli de CASA NOSTRA fa via cap a Itàlia on l’etiqueten com a genuí oli  transalpí, a l’abast només de sibarites i gourmets i a uns preus d’escàndol.

Per tot això, i disposada a no deixar-me prendre el pèl em vaig proposar: Res, compraré oli de gira-sol, que per fregir ja va bé. Vana il·lusió. Torno al súper i, oh sorpresa: l’oli de gira-sol també s’ha posat pels núvols, igual que el de llavors de raïm i el de closca de no sé què... Òstia, que faré servir, doncs, per fregir? La mantega també surt molt cara, a casa la margarina no ens fa el pes i el meu marit em va explicar que no era molt bona idea fer servir l’oli vell del motor de la seva moto per cuinar. Els dubtes em van corsecar uns quants dies, fins que vaig trobar la solució. M’he comprat una fregidora d’aquelles màgiques, de les que funcionen, i mai millor dit, amb aire, sense oli. Ja era feliç, s’havia acabat comprar oli, i que se’l fotin per on amarguen els cogombres.

I, aleshores, em va assaltar una nova preocupació: deu gastar molta electricitat aquesta fregidora d’aire? Perquè la factura de la llum també està disparada. De moment, i a l’espera d’una millor solució, he connectat la màquina a la bicicleta fixa i així, ara només cal pedalar per poder gaudir d’unes patates fregides o d’uns suculents calamars a la romana. Fem salut i estalviem diners!!!