A casa dels teus pares o dels meus?

De vegades sento comentaris que venen a dir “la joventut rai, ho tenen tot fet”, i jo recordo aleshores que l’any 1972 vaig poder triar entre tres feines diferents, com a mestre podia elegir a quina escola volia estrenar-me. Impensable avui en dia... Però no és del problema del treball que vull parlar.

Els joves em recorden els tres personatges de la sèrie del Tricicle “Xooof!”: tres nàufrags que fan tot el possible per escapar de la petita illa on són lliures, lliures per intentar inútilment fugir-ne. Entre somnis trencats, la joventut dansa al ritme d'un futur incert. Emancipar-se s’ha convertit en un somni i ser propietari és un conte de por, narrat una nit d'insomni de Tots Sants. Tenir un habitatge propi és una possibilitat cada vegada més llunyana, i el lloguer es converteix en el refugi d'aquells afortunats que s'ho poden permetre.

Els tipus d’interès no són un bon presagi i aporten desesperança i neguit. Senten que les hipoteques elevades i el valor dels habitatges enfilant-se han fet augmentar els preus del lloguer. I, per tant, la possibilitat d’emancipar-se trobant un bon lloguer és un vaixell que passa de llarg. És com si l'esperança s'esvaís, deixant darrere seu el ressò d'un somni inabastable.

El sou insuficient i les condicions laborals precàries, o l’atur, són una realitat quotidiana. El pis compartit, el lloguer compartit, es converteix en l’única opció viable, tot i ser transitòria i poc segura. Això o quedar-se a les llars familiars, tenint present els requisits gairebé inabastables per accedir a un habitatge.

La trampa és perfecta: el mercat laboral proporciona, quan els proporciona, uns sous que difícilment permeten estalviar per a una entrada i, alhora, els lloguers augmenten. Com a resultat el mercat del lloguer no accepta i expulsa els joves que no acreditin ser bon pagador, una nòmina estable i un sou correcte.

Les estadístiques oficials difícilment denoten l’existència de persones en situacions precàries. La pobresa habitacional s’hereta, i la manca de casa pròpia actua de fre d’un possible ascens social. Hi ha una generació poc visible que se sent oblidada. Les seves expectatives no són ateses i la norma és la precarietat laboral: pagaments insuficients, desnonaments, desatenció a drets humans... formen part d’un entorn francament amenaçador.

L’administració pren mesures, però són curtes, el finançament insuficient i no arriba a bona part de la població que les necessita. La joventut sobreviu, com els nàufrags, d'alguna manera, però les condicions són indignes i la manca de mesures efectives posen en dubte les esperances de formar projectes de vida independents. La nostra societat tendeix a no mesurar aquelles coses que prefereix ignorar, i un exemple és tancar els ulls a l’evidència què la joventut es veu obligada a lluitar contra moltes dificultats per assolir un mínim d'estabilitat i de seguretat.

Cal reconèixer aquesta lluita, augmentar les mesures que ataquin d’arrel el problema. És hora d’actuar, els joves i els que ja no ho som. L’habitatge, i el treball correctament remunerat, són un dret abans que un àmbit d’especulació. El 9 d’octubre les notícies ens diuen que els lloguers han arribat més amunt que mai, i a les comarques pirinenques no troben treballadors per a la restauració: els sous són inferiors als lloguers. O a Menorca els lloguers exclouen els mesos d’estiu per així poder cobrar preus turístics.

Ho he dit que l’habitatge, i el treball correctament remunerat, són un dret abans que un àmbit d’especulació? És que dir-ho no és suficient...