¿Saben aquel que Guiu?

Minut 80. El Barça empata a zero a casa contra l’Athletic de Bilbao, en un partit força encallat, fins que un juvenil vallesà de 17 anyets que tot just acaba d’entrar al camp fa el gol de sa vida, que acaba sent el de la victòria. L’adolescent es diu Marc Guiu, i un servidor, que fa uns quants anys que es dedica a això de la llengua, ja s’ho veu a venir...

La notícia del nano que ha donat els tres punts al Barça corre com la pólvora, i els periodistes espanyols, puntuals a la cita, ofereixen un repertori de pronúncies que fa feredat: Guiau, Iu, Güí, Guïu... La llista no és exhaustiva, i la tasca de transcripció no ha estat gens fàcil. Vet aquí la pregunta: per a un castellanoparlant és tan difícil pronunciar Guiu?

Tot sovint, quan els locutors esportius espanyols incorren en imprecisions fonètiques a l’hora de dir noms d’origen no espanyol, cometen l’error de pronunciar l’antropònim llegint-lo com si estigués escrit seguint l’ortografia castellana, mentre que el criteri hauria de ser sentir el nom en la llengua original i intentar reproduir-lo com bonament puguin. D’aquí venen pronúncies com Zidane, Benzema i Hazard (amb zeta de zapato i en l’últim cas pronunciant la primera hac, que és muda, amb la jota de jarrón). Guiu, curiosament, no presenta cap problema en aquest sentit: el diftong gui- es pronuncia exactament igual en totes dues llengües (la dièresi no és enlloc).

No arguïu (!) que el problema és l’altre diftong, aquest -iu final, perquè tampoc és el cas. Que a Espanya no hi ha viudas, potser? Que no saben dir l’arxifamós ¿Saben aquel que diu? Si fins i tot saben imitar sense cap problema l’inefable crit de guerra de Cristiano Ronaldo: siuuu!

Posats a ser comprensius, el problema que presenta Guiu per als castellanoparlants és que és una grafia que els pot ser detonant i quan ho veuen experimenten un curtcircuit cerebral que els provoca un atac de feridura lingual (si heu viatjat mai a Islàndia és possible que us hi solidaritzeu). Aquesta explicació, però, peca de primparada, per massa benintencionada. Només cal veure algunes formes del verb castellà guiar per constatar que Guiu no és tan estrany: guiais, guía, guíe, guio, guieis... Si fins i tot els gossos diuen guau! (En català fan bub-bub, per cert.)

L’altra possible teoria és que, ras i curt, sent un nom català no tenen cap mena d’interès a dir-ho com toca. O encara més: ho diuen malament expressament, en una mena de desídia amb ànim de ridiculitzar, sense adonar-se que el ridícul el fan ells. Ho diré sense embuts: dir Guiau, en certs llocs, fa guai.

A qui també li va tocar el rebre fa anys va ser a Cesc Fàbregas, exjugador del Barça que va haver de sentir el seu nom pronunciat de mil maneres, la més ridícula de les quals probablement era una cosa semblant a sex. En aquest cas, Cesc pot presentar alguna dificultat més per a un castellanoparlant que no pas Guiu, sobretot per la combinació final -esc, però el jugador mateix hi posava sentit comú en una entrevista i proposava com li podien dir: Ses, que podria ser la forma més semblant a l’original sense que a més d’un se li entortolligui la llengua.

Com deia, a l’hora de pronunciar noms estrangers, es tractaria de sentir com sonen en la llengua original, i reproduir-los com bonament puguem, amb els sons que ens són propis, deixant estar l’ortografia (que al capdavall és una mera convenció pròpia de cada idioma) i sense passar-nos de frenada a l’hora d’imitar l’original (no siguem pedants!). En el cas de Cesc, una bona solució pot ser pronunciar la ce inicial com una essa, i no pas com la zeta espanyola, i obviar el so final oclusiu. A l’entrenador actual del Madrid, Carlo Ancelotti, bé li diuen Antxeloti, i no pas Anzeloti (amb zeta castellana), amb l’africada tx de l’original italià i deixant estar la te geminada. Per què en italià ho diuen bé i en català no? (No cal que contesteu.)

Amb Cesc es va acabar imposant el sentit comú i li van acabar dient pel cognom, Fàbregas, que era com es coneixia quan jugava a Anglaterra i que no els suposava cap problema fonètic. D’això, en alguns cercles laborals, se’n diu esquivar la vaca, i és una solució tan vàlida com qualsevol altra, sobretot per evitar fer el préssec.