La sinonímia és mentida

La sinonímia, com més o menys sap tothom, fa referència a les paraules que comparteixen significat. En són exemples aviat i d’hora, aixecar-se i llevar-se, buscar i cercar, gos i ca, presó i garjola, pegar i atonyinar, lladrar i bordar, etcètera.

Com deien aquells, però, la vida (i la llengua) és complicada, i no tot és tan fàcil com sembla quan analitzes cas per cas. Així doncs, podríem arribar a afirmar que la sinonímia, de fet, no existeix pas, atès que poques vegades un mot és totalment intercanviable per un altre sense que perdem matisos i sense que incorrem en inadequacions diverses.

Per exemple, aviat i d’hora només són sinònims parcials (en contraposició amb els sinònims totals). Podem dir que algú es lleva aviat o bé que es lleva d’hora, però no que acabarem el màster d’hora volent dir que l’acabarem aviat. D’hora tan sols significa ‘a una hora poc avançada’, mentre que aviat, a banda d’aquesta accepció, en té d’altres com ara ‘d’aquí poc temps’. Dins del mateix camp semàntic, passa una cosa semblant amb llevar-se i aixecar-se: la primera forma només vol dir ‘sortir del llit’, però la segona també té altres usos.

Buscar i cercar, en canvi, a grans trets signifiquen el mateix, però tornen a no ser completament intercanviables: mentre que buscar és viu en la parla espontània del català oriental central, cercar no pertany a aquest dialecte i sí, per exemple, al balear. Pel que fa a gos i ca, la primera forma és la que pertany al parlar continental, i la segona és pròpia, entre d’altres, del mallorquí.

Tenint en compte altres varietats de la llengua, en aquest cas lligades al grau de formalitat, no podem considerar que presó i garjola i que pegar i atonyinar siguin ben bé sinònims. Per bé que durant l’anomenat procés ens vam fer farts de sentir els polítics fent servir tant garjola com atonyinar, aquestes formes, d’una sonoritat fantàstica, no són les que corresponen a un registre lingüístic formal: haurien hagut de dir presó i pegar. De no saber adaptar el discurs a la formalitat requerida se’n diu incompetència lingüística... i tancaré el paràgraf aquí.

Com veiem, la tria entre parells de paraules s’ha de sospesar molt bé, perquè podem pecar d’imprecisos. Tornant als quissos (un altre sinònim de gos... només en contextos col·loquials!), n’hi ha que ho centrarien tot a decidir si borden o lladren, i m’hi jugo un pèsol que més d’un optaria sense dubtar per bordar, per allò que en espanyol diuen ladrar, però la cosa és més complicada (i divertida).

Lladrar significa ‘fer lladrucs’, el crit dels gossos, i és una paraula perfectament correcta: deriva del llatí latrare i es va incorporar al català com a mínim al segle XIV. Bordar vol dir el mateix que lladrar... amb una petita diferència: si els gossos borden, els lladrucs són amenaçadors per a algú. És a dir: si sentim el gos del veí, però no el veiem, hauríem de dir que lladra; en canvi, si ens el trobem pel carrer i mentre fa lladrucs se’ns vol abraonar, direm que borda. De fet, un dels possibles orígens de bordar és precisament el sentit nàutic d’abordar: ‘Acostar un vaixell a un altre per envestir-lo’.

És probable que aquesta distinció no sigui viva en tots els parlars, però és un bon exemple per tenir clar que a la llengua no tot és blanc o negre, sinó una paleta deliciosa de grisos. Penseu que, a banda de lladrar i bordar, també podem dir guissar, grinyolar, guinyolar, ganyolar, jaupar, clapir, glapir, bubar, carinar, ganyir, lladrunyar, lladruquejar, udolar, ulular, nyaular, nyaupir, buixir, abuixir... o simplement cridar. La llista no és gens exhaustiva, i la forma més escaient variarà en funció del tipus de lladruc i del lloc de procedència de qui ho digui (i potser de l’animal).

No us espereu que expliqui amb tots els ets i uts el matís de significat de cada variant: encara prendria mal, i la vida és massa curta per parar de remenar mai la cua.

Àlex F. Bourdiol