Amnistia, sí o no?

La llei d’amnistia pactada entre el govern espanyol i els partits catalans fa setmanes que obre debats arreu, el darrer, en el ple d’investidura del president espanyol. És natural que així sigui en una qüestió controvertida com aquesta. No obstant, enmig d’aquesta polèmica hi trobo a faltar arguments jurídics. Considero que per tenir aquest debat, cal rigor. Així que avui intentaré, amb dades, parlar de l’encaix constitucional de l’amnistia.

En primer lloc, l’art. 62 de la Constitució estableix que es podrà “exercir el dret de gràcia d’acord amb la llei”. La primera controvèrsia rau en si es considera que aquest dret de gràcia inclou l’amnistia, i la resposta és rotunda. Sí. Efectivament, aquest dret inclou no només els indults, sinó també l’amnistia, i en aquest sentit s’ha pronunciat el Tribunal Constitucional en reiterades ocasions, una d’elles en la STC 147/1986 de 25 de novembre. A més, la definició d’aquest dret en els manuals de dret i en la pròpia RAE, inclou ambdues figures jurídiques.

Així doncs, la Carta Magna permet la concessió d’indults o l’adopció d’amnisties en ser aquestes dues figures considerades dret de gràcia. Tan sols estableix una sola excepció, dirigida al govern, i és la prohibició dels indults generals. Aquesta restricció té la seva lògica, ja que els indults cal que siguin motivats de manera individual. Aquí hi trobem la segona controvèrsia. Hi ha qui considera que prohibits els indults generals, també ho estan les amnisties. Però això no és ben bé així.

Indults i amnistia no són el mateix. D’una banda, els indults perdonen una pena i han de ser aprovats pel Consell de Ministres, tal i com s’ha fet en múltiples ocasions en democràcia. De l’altra, l’amnistia perdona el fet delictiu en sí –encara que no existeixi cap pena–, i cal que sigui validada mitjançant una llei al Congrés dels Diputats. Novament, el Tribunal Constitucional compta amb una jurisprudència que avala aquesta diferenciació. Per tant, no hi ha analogia que valgui.

La tercera controvèrsia neix quan s’afirma, en aquest cas amb prou raó, que els indults i les amnisties generen desigualtat i afecten a la separació de poders, les actuacions judicials o l’exclusivitat judicial. Perquè, si bé aquesta és una afirmació encertada, no hem d’oblidar que és la pròpia Constitució la qui avala aquesta excepció, pel que fa que la seva aplicació sigui perfectament constitucional. Així doncs, si es volgués evitar, caldria prohibir el dret de gràcia en el text constitucional.

I per acabar, la quarta controvèrsia apareix en sostenir que les amnisties tan sols són pròpies de moments històrics on un país transiciona d’una dictadura a una democràcia, tal i com va passar amb la Llei d’Amnistia de l’any 1977. Doncs bé, el nostre context ho desmenteix i, de fet, ens indica el contrari. Països com Alemanya, França, Regne Unit o Portugal –qui va aprovar una amnistia aquest mateix estiu– han aplicat o contemplen en els seus ordenaments jurídics aquesta mesura de gràcia. D’aquesta manera, estic segur que ningú posarà en dubte la solidesa democràtica d’aquesta institució i no considerarà la seva aprovació com un atac a l’Estat de Dret.

Amb tot, tinc la sensació que el debat sobre l’amnistia té un rerefons molt més polític que no pas jurídic. És més, d’aprovar-se una Llei d’Amnistia, després del tràmit i debat parlamentari corresponent, tan sols el Tribunal Constitucional podrà decidir sobre la seva constitucionalitat, si és que algú legitimat li ho planteja. Malauradament, fer política a cop de titular ens duu a generar confusions innecessàries al ciutadà i a no permetre’ns gaudir de debats serens i ben argumentats. Espero haver contribuït a posar negre sobre blanc en aquest punt, des del punt de vista jurídic.

Jan Butí, estudiant de Dret i Ciències Polítiques UB