Ens volem vives, prou violències masclistes

Cada 25 de novembre des de 1961 ens emplacem per a commemorar el Dia Internacional per l’erradicació de les violències vers les dones arreu del món.

S’ha fet un llarg recorregut a escala global i local per reconèixer que la violència masclista, aquella que patim les dones pel fet de ser dones, s’entengui com una de les més grans i greus vulneracions dels drets humans de les dones.

Tot i els avenços que van suposar els grans acords internacionals i també la seva traducció a escala local en molts països, per exemple a  Catalunya, cada dia veiem que aquests drets reconeguts formalment són fràgils en la seva aplicació real i massa qüestionats o directament eliminats quan els governs que els han d’aplicar són conservadors, d’extrema dreta, règims dictatorials: Afganistan, Iran… alguns estats dels EUA... També són drets que no només reculen, sinó que es vulneren constantment quan els entorns són bèl·lics. Ho estem veient en guerres com la d’Ucraïna, Gaza o qualsevol conflicte en què les agressions i les violències contra les dones esdevenen crims de guerra.

Un dels drets humans fonamentals de les dones és el de viure lliures de violències masclistes. Les violències masclistes son fruit, encara avui, d’una manera d’entendre el món, d’unes creences i d’unes relacions socials en què, en el fons, encara es considera que les dones som inferiors. Es donen en un marc ideològic i conceptual anomenat patriarcat, que regula tot el sistema de creences i, per tant, que es troba darrere d’aquestes violències. Un sistema de sistemes que ja el 1986  Gerda Lerner  definí com “la manifestació i institucionalització del domini masculí sobre les dones, sobre les criatures de la família, i ampliat sobre les dones a la societat en general”.

La violència masclista és el resultat més cruel d’aquestes relacions de poder patriarcals que encara avui són plenament vigents, i que, segons on posem la mirada, esdevenen amb graus d’intensitat diferents però plenament transversals a tots els grups socials, per a totes les edats, a totes les cultures i a tots els sistemes de creences.

“La violència masclista esdevé una violació dels drets humans a través de la violència que s’exerceix contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones i que, produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, té com a resultat un dany o un patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l’àmbit públic com en el privat” (Llei 17/2020, de 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista)

En el nostre entorn, en els darrers anys, per avançar en la garantia de drets, han estat claus normes com la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, el Pacte d’Estat o la nova la llei del només sí és si, d’àmbit estatal, o a Catalunya l’actualització de la Llei del Dret de les dones a erradicar les violències masclistes, que aborda des d’un marc conceptual més ampli totes les violències masclistes. També han estat clau les lluites feministes que any rere any ens enfronten al que encara queda per assolir quan parlem d’erradicar violències o d’assolir de manera efectiva el principi d’igualtat en tots els àmbits.

Són violències masclistes les violències sexuals, els matrimonis forçats, la mutilació genital femenina, l’assetjament sexual o per raó de sexe a la feina, la violència vicària, els feminicidis. També  la violència institucional, la violència obstètrica o la vulneració dels drets sexuals i reproductius, la violència digital, la violència física, la psicològica. Violències que es donen en qualsevol àmbit: el social i comunitari, l’àmbit laboral, l’àmbit familiar o l’àmbit de la parella o exparella.

Segons l’INE, el 2022 el nombre de dones en situació de violència masclista que han denunciat i tenen mesures cautelars i ordres de protecció va augmentar un 8,3%

Segons l’Enquesta sobre victimització del Departament d’Interior, el 79,3% de les dones residents a Catalunya han patit alguna forma de violència masclista al llarg de la seva vida. En concret, l'any 2021, una de cada quatre dones van ser víctimes de violència masclista.

El 65,2% de les dones han patit alguna forma de violència sexual al llarg de la seva vida. Es tracta de la violència masclista més comuna. Els comentaris o gestos sexuals són els fets que les dones reben amb més freqüència. En segon lloc, les dones pateixen de forma més habitual tocaments sense violència o intimidació.

El 13,6% de les dones han patit una violació en algun moment de la seva vida i un 12,8% han patit un intent de violació. La majoria d'aquestes violències les han realitzades homes que ara són exparella. De fet, en el 62,6% de les violacions, l'agressor era un home conegut per la dona.

La violència psicològica dins l'àmbit de la parella (exparelles i parelles) és la forma de violència més comuna entre les dones a partir dels 15 anys. Un 52,2% de les dones manifesten haver-ne patit. I, en concret, l'any 2021, la van patir un 14,7% de les dones.

L'any 2021 s'ha produït un augment de les violències digitals, principalment assetjaments, sobretot per part d'homes que no han estat mai parelles i, en grau més baix, també per part d'exparelles.

Les dones joves (de 16 a 29 anys) són les que han experimentat en major grau aquestes violències. Un 82,7% de les joves han patit, almenys, un fet al llarg de la seva vida, excloent-hi comentaris o gestos sexuals. D'altra banda, una de cada tres dones han estat víctimes de, com a mínim, un fet de violència masclista abans dels 15 anys.

Durant el 2021, de les dones que han considerat que han patit un fet delictiu, només ho han denunciat el 18,4%. Això no obstant, en els darrers anys, la tendència global és d'un increment del 13% al 17% a l'hora de denunciar.

Des que hi ha registres oficials, és a dir des de principis de 2003 fins a octubre de 2023, han estat assassinades per parelles o exparelles més de 1.236 dones, de les quals menys del 26% havien denunciat. Fets que també han suposat que gairebé 500 criatures menors de 18 anys hagin quedat orfes. A Catalunya, 12 dones han estat assassinades el 2023 (fins al 31 d’octubre) de les quals una havia denunciat.

Els avenços són evidents però lents, insuficients i no eviten la reproducció de les violències masclistes i, cosa més greu, no eviten els feminicidis de les nostres veïnes, amigues, filles, mares o àvies. Les violències masclistes són transversals i afecten tots els grups socials. Calen més esforços.

Les violències són una realitat dolorosa que hauria de contemplar-se com una prioritat transversal, amb la complicitat i implicació de tota la societat.

Fer efectiu el dret a viure sense violències masclistes a qualsevol edat i a qualsevol lloc de Catalunya implica desplegar totes les mesures necessàries. Entre aquestes, reforçar i actualitzar les eines que poden desplegar un abordatge integral i global per poder evitar la victimització secundària, amb la diligència deguda, i esdevenir més eficaços i eficients en l’erradicació de les violències.

Arreu del territori podem analitzar el grau de coneixement dels recursos i veurem que, tot i l’avenç normatiu i els esforços i lluites del Moviment feminista i de les polítiques públiques, encara moren assassinades dones a mans de les seves parelles o exparelles.

Cal anar més lluny, encara hi ha recorregut a fer, sobretot en les fases de prevenció i detecció precoç. Cal revisar i millorar els sistemes d’abordatge multidisciplinari, l’atenció, la primera acollida i la detecció precoç, la formació de professionals de totes les àrees i àmbits, la suma de sinergies amb tots els agents que en un moment o altre atenen les dones en situació de violències.

Cal garantir el suport i seguiment que, sumats als programes preventius i als protocols d’actuació, tenen la vocació i capacitat de poder evitar patiment i, sobretot, morts gratuïtes.

És imprescindible posar energia en actualitzar els circuits d’abordatge, les xarxes i protocols locals i comarcals, fent de la prevenció i la formació de les persones implicades una estratègia prioritària. I cal que es faci en condicions, dedicant tant recursos tècnics, com econòmics i actuacions planificades i estratègiques

La violència masclista a l’àmbit de la parella o exparella, o al de la família (inclosa la violència vicària), són exemples de violències d’uns àmbits sovint entesos com a privats, encara que aquest fenomen, quan es tracta de violències, també esdevé públic. Les violències masclistes, totes, són fruit del patriarcat, són estructurals i, per tant, són modificables. Cal voluntat, decisió i compromís, cal que les polítiques i les accions per poder-les erradicar siguin prioritàries.

La violència masclista ens mata i ens #VolemVives

Alba Garcia Sánchez

Responsable de Feminismes de Vilanova en Comú