Cotidianizar el 25 de novembre

Per fi a casa. Ha sigut bona setmana al curro i ara tinc ganes d’una copa de vi i estar amb ella. L’estimo tant..!

Ja ha arribat, vaig a fer-li una abraçada. Si és que m’encisa...

Ara resulta que ha tingut mal dia a la feina, ni acostar-me he pogut! Doncs jo tinc unes ganes de fotre un polvo que.. bff. Espero que dinant se li passi la mala hòstia. Tot i que.. quan està així ratllada, em posa a mil.

I ara s’emprenya perquè no hi ha el dinar fet, és que si no em diu res, com he de saber-ho; he d’estar jo en tot? Com si no vingués jo també de currar.. tss.

Va, vaig a ajudar-la amb els plats a veure si es relaxa un poc, que tinc una trempera aquí baix que no puc més. Després d’una setmaneta com aquesta, em mereixo descarregar, tu.

Però que seca està, de veritat, que no em deixa ni apropar-me una mica.

-          “Va amor, no vols venir a descansar una estona amb mi? Vinga, vine al llit, que segur que et ve bé un poc de tranquil·litat”.

Doncs ni així, està que no vol res, i ja portem uns quants dies que no tenim sexe. I què vol dir ara amb “ni puto preguntar-me què em passa”? Com si ella no anés a la seva.

-          “De veritat, que amb tu no hi ha manera, tia; que ja no m’estimes o què? Ja no em busques. Només penses en tu i en els teus problemes. No, si a sobre m’hauré de disculpar jo, no et fot…”

Mira-la, i ara es fa l’ofesa i se’n va. Què vol, que li llepi el cull? Ho porta clar. I amb qui parla últimament per Whatsapp, que riu tant? No, si a veure si al final el pringat seré jo, i s’està follant a un altre tio. En poder miro el mòbil, no sigui que damunt de no fotre un clau, els fotrà amb altres!

-          “Marxo a fer una volta!”. Cop de porta.

Al final hauré de fer com Carles, que s’ha buscat una amant. Quan la dona no vol, doncs amb l’altra, i tan bé. Tot avantatges; jo tinc unes necessitats, tu… No sé per què li costa tant, no entenc què li passa pel cap últimament. En fi, que descansi. Millor vaig a fer una birra. A veure si amb una mica d’espai es tranquil·litza un poc i es planteja el tema. Igual després està més tranquil·la, i quan em fiqui al llit li puc arrencar un polvo. Altres cops ja ha funcionat.

Aquesta és una simple escena domèstica, malauradament quotidiana, i possiblement molts de nosaltres hem protagonitzat situacions semblants, en menor o major grau, o ens hagin creuat pensaments similars: qüestionaments, desautoritzacions, xantatges, sospites, menyspreus, ignoràncies, insistències, i pressions. Són pensament i actituds patriarcals que ens condueixen a relacions desiguals, marcades per la dominació i el poder masculí. Són una llosa als vincles sans i als afectes honestos, que ens impedeixen construir vincles íntims i de confiança, donar lloc a l’altre i entendre’l, respectar els seus estats i necessitats sense fer-la sentir responsable les nostres frustracions, febleses, vulnerabilitats, i pors.

Hem estat educats per a relacionar-nos des d’una perspectiva patriarcal, que ens fa tancar els ulls als nostres problemes, vulnerabilitats i febleses; que ens impedeix sentir i estimar. Vivim una frustració i una nàusea masculina que projectem cap a fora, sense aturar-nos a pensar per què vivim tan malament, perquè fem viure tan malament, i quines són les fonts del nostre malestar. Hem estat entrenats per a fugir d’elles, per a tancar-hi les portes, i no donar lloc a sentir-nos, ni molt menys a empatitzar amb l’altre, els seus malestars, els seus problemes, i les seves necessitats. Hem estat convençuts que som el centre gravitatori de les relacions, i del món en general. A pensar que és normal imposar el nostre desig. A ignorar els “no”, a forçar els “sí”, o a entendre els silencis com a consentiments, que porten a les agressions i violacions quotidianes.

Aquestes actituds són tot el contrari de l’amor, perquè es tradueixen en tristesa, por, dolor, i mort.

Com a homes estem convocats, i amb una urgència alarmant, a combatre tota forma de violència patriarcal. Tant la que exercim amb les nostres pròpies pràctiques i accions, com la que perpetren els homes del nostre entorn (pares, tiets, amics, professors, militants, companys de feina, entrenadors…), que deixem passar, banalitzem, i encobrim. Ens cal revisar-nos. Ens cal treballar-nos. Ens cal qüestionar-nos, i qüestionar allò que passa al nostre voltant. Ens cal esmicolar-nos i transformar-nos. Parar. Escoltar, preguntar, aprendre, i comprendre. Respectar. Fer passos al costat i enrere. Renunciar. Fer-nos càrrec, i entomar la sotragada del que això comporta. I sobretot, actuar, i actuar, i actuar.

I per tot això, més per a nosaltres que per a ningú altre, cada dia hem d’estar al peu del canó per deixar d’exercir i perpetrar, i per a combatre, la violència masclista. Sobretot per als homes, cada dia ha de ser 25N.

El Taló d'Aquil·les