I arriba Nadal!

Unes morts no tenen més valor humà que unes altres, a la fi tots són persones que han vist les seves vides tallades. Però la gran diferència entre les dues guerres, a part del nombre de morts, és que una la podem qualificar de conflicte bèl·lic, mentre que l’altra respon a un extermini generalitzat.

I és que el problema de Gaza no s’acabarà quan l’un guanyi l’altre, perquè el que es persegueix és l’aniquilació del contrincant.

Tot i que les persones acabem normalitzant totes les situacions, jo no puc   suportar les imatges de nens que ploren desconsolats, sols en un món que no coneixen, sense ningú que els acompanyi, els nadons fora de les incubadores  que es veuran abocats a la mort, els pares i mares que, desesperats, corren amb els seus fills entre els braços buscant una ajuda que no trobaran, la llista seria molt llarga.

La llista  de morts i desplaçats creix dia rere dia, i això  només aconsegueix fer créixer  l’odi  de manera exponencial. Cada família d’una víctima tindrà poderoses raons per unir-se a una part o a l’altra, i aquest conflicte seguirà sense tenir fi.

Les destruccions massives només ens porten desig de venjança, i en aquest cas Israel ha sobrepassat a bastament el dret a defensar-se.

Segons dades Israelianes, han abatut a 5.500 membres de Hamas. Això, extrapolat als aproximadament 18.000 morts civils, vol dir que moren més de dos civils per cada combatent.

El que jo em qüestiono ara és el prestigi internacional. El secretari general de l’ONU invoca l’article 99 per cridar la atenció del Consell “sobre un assumpte que pugui amenaçar el manteniment de la seguretat i la Pau” i Estats Unit impedeix que prosperi la resolució per a un alto el foc definitiu.

És la mostra clara de què la comunitat internacional no en sap, no vol o no pot  -per interessos econòmics i polítics- acabar amb un extermini que amenaça la pau al món sencer.

Sembla que no prenguin consciència de què mentre ells discuteixen, la realitat sobre el terreny és aclaparadora, amb centenars de milers de desplaçats deambulant erràticament buscant un lloc on esquivar la mort.

Fa quatre anys l’artista britànic Bansksy va posar un pessebre a un hotel de la ciutat de Betlem, el títol  “ Cicatriu de Betlem”. L’obra representa el tradicional pessebre amb un mur que separava  Israel dels territoris palestins.

El pessebre és travessat per un mur, on  una bala de morter disparada contra ell pren la forma de l’Estel de Nadal.

L’obra no tan sols juga amb el simbolisme,  també ho fa amb les paraules, perquè sobre el mur, difuminadament, es pot llegir amor, pau i llibertat.

Avui quatre anys després aquestes paraules són una quimera, no hi ha Nadal possible, ni pau ni amor ni llibertat, només la destrucció absoluta.

I arriba Nadal, el moment del retrobament i de l’esperança. Com potser alguns dels que llegiu  això sabreu, tinc una passió: teixir. I aquest any m’agradaria fer una gran bufanda llarga i rodona que ens escalfés a tots a l’hivern i ens cobrís les espatlles les nits de primavera.

Començaria amb una volta de “punt planer” que acollís de nou els nens jugant a pilota als carrers, amb les mares, pares, avis.... al seu costat, parlant a la fresqueta de la nit  amb uns veïns, que  fossin d’on fossin i vinguessin d’on vinguessin, res els separava.

Després un “punt de trena”, trenes de diferents colors, com diferents som totes les persones del món.

I per tancar la bufanda un punt que es pugui obrir mil vegades per acollir-nos a tots  sense distincions de cap mena, ni d’ètnia, ni cultura, ni de fe.

Obrir-lo a la tolerància, a la convivència, als valors humans a la llibertat de decidir.

I tot junts embolicats en aquesta bufanda imaginària, demanant que s’aturin les guerres, especialment a Gaza que ja esta arribant massa tard,  les desigualtats, la intolerància, la fam..........

Enguany a Gaza no tindran Nadal, només tristor i desolació, però nosaltres, des  del nostre Nadal, clamem alt i fort per la PAU.