Reflexions d’una mestra amb quaranta anys d’experiència sobre els resultats de l’informe PISA

Des que van sortir els resultats de l’informe Pisa d’aquest darrer any no hi ha sopar, dinar o berenar que no acabi amb una sobretaula parlant del tema. Curiosament, tothom té opinions diferents sobre el perquè de la davallada del nivell de lectura, de matemàtiques i de ciència dels nostres alumnes catalans. Desgraciadament, tots tenen raó i no hi ha una causa única que expliqui com hem arribat avui amb un nombre tan elevat de nois i noies que no comprenen el que llegeixen i, com a conseqüència, no són capaços de resoldre correctament problemes matemàtics.

Crec que a l’escola li manquen recursos. A Catalunya arriben persones de tot el món que no parlen el nostre idioma i escolaritzen els seus fills a les aules ordinàries. El mestre que rep aquest nouvingut inverteix una quantitat immensa d’hores per adaptar aquesta criatura al nivell dels altres. En aquest moment de grans allauds migratoris el que es necessita són aules d’acollida a tots els centres amb mestres que els preparin, per parlar i entendre l’idioma, tot el temps que sigui necessari. No pot ser que a mig curs vagin arribant nens i nenes a 1r de Primària que no parlen ni una paraula de català i alguns ni tan sols d’espanyol.

Si continuo exposant manca de recursos, per falta d’inversió econòmica, he de parlar de l’escola inclusiva. Estem seguint el corrent europeu i hem cregut en una escola catalana inclusiva, però sense diners. No estic en contra de la inclusió, però fem-la ben feta. Crec que a cada barri hi hauria d'haver una escola especial per als alunmnes amb necessitats educatives especials i fer la jornada compartida amb una de les escoles pròximes, on l’alumne compartiria les assignatures d’educació física, educació artística i tallers pedagògics que afavorissin el seu desenvolupament. Primer s’ha posat l’adjectiu d’inclusiva i s’han tancat escoles especials i després s’han matriculat els alumnes amb necessitats a les classes que per edat els corresponia i més tard han anat donant recursos de mica en mica. No em sembla normal que una escola hagi de demanar i demanar hores de vetlladora per a un alumne, passi un curs sencer sense rebre-la i haver de reclamar-la constantment. El tutor de la classe, on arriben un o dos NESE més uns quants nouvinguts a mig curs, no té prou recursos ni prou formació per atendre’ls a tots i que el nivell de lectoescriptura i de matemàtiques de tot el grup es mantingui alt.

Si faig una mirada més profunda veig una  escola perduda entre lleis d’educació que no s’han pensat per tenir l’alumnat més ben  preparat, estan pensades per evitar el fracàs escolar i el que s’està aconseguint és tot el contrari. S’han criticat els exàmens i se’ls ha tret valor. No volem fracàs escolar i per fer-ho baixem l’exigència. La vida fora de l’escola està plena de fracassos i d’exigències. Estem formant persones que es trobaran en un món ple de dificultats i amb poques eines per afrontar-les.

És incoherent parlar d’alumnes competents sense exigir coneixements. Com podem fer que un alumne entengui el que llegeix si té manca de vocabulari? Com pot resoldre bé un problema matemàtic si no té un coneixement ben complet del que és i representa un nombre? 

Hi ha massa estímuls a les aules.  Els oferim tauletes, pissarres interactives, contes explicats en vídeos… De vegades, se’ls posa a la pantalla alguna petita pel.lícula per mantenir-los quiets… Fem moltes activitats on la tecnologia té un paper molt important i on l’infant ha de pensar molt poc. Però els oferim pocs llibres. Com es pot comprendre bé un text si es té un excés d’estímuls?

La lectura necessita de molts ingredients, és com una bona escudella. De vegades a la classe hem de fer tantes coses que ens manca la calma. Perdem de vista el que és més important. Recordo quan el meu fill petit feia 1r de Primària i portava deures a casa. Els deures consistien en llegir una pàgina d’un conte d'en BABAR, l’elefant. A casa havia de preparar la lectura per a l’endemà llegir-la a la resta de la classe i després respondre a les preguntes de la mestra. Quan li tocava el llibre era una festa. Un altre tipus de deures era aprendre una petita poesia de memòria. Recordo que a casa li dedicàvem temps a llegir i a recitar, sobretot a la cuina mentre es preparava el sopar. Per a ell era divertit. 

Ara es retarda l’edat per aprendre a llegir, es retarda el curs per aprendre a sumar, restar, multiplicar i dividir, però en general no s’inverteix el temps en un increment de les hores de psicomotricitat que és la base de l’aprenentatge de la lectoescriptura i del llenguatge matemàtic. Si retardem aquests aprenentatges és perquè abans estem treballant i preparant el cervell dels nens i de les nenes perquè quan arribi el moment d’aprendre’ls tot sigui més fàcil. S’hauria d’exigir una bona formació psicomotora als mestres d’infantil i de cicle inicial, professionals que entenguin la importància d’aquesta pràctica. 

A més a més, crec que  hem convertit l’escola en un sac on tot hi cap. Ha de ser la que recuperi i mantingui les tradicions locals i nacionals. Ha de ser la que eduqui en la sexualitat, en la cura del medi ambient i del planeta, ha de ser la responsable de l’educació vial… Cada problema nou que afecta la societat l’ha de resoldre l’escola. Podríem pensar que la família es pot encarregar d’educar en aquests temes?

L’escola s’ha convertit en un lloc on els infants van a passar-s’ho bé, es volen nens i nenes tan feliços que la cultura de l’esforç s’està oblidant.

Llegir, comprendre el que es llegeix, escriure, comptar i resoldre problemes és la base per ser competents. La resta d’aprenentatges es construeixen a partir d’aquests pilars. 

Segons la meva opinió crec que necesitem més recursos, una llei d’educació consensuada entre tots els partits que perduri al llarg dels anys i que el seu objectiu sigui fer ciutadants crítics i competents. Necessitem els millors docents, que rebin una formació a l’alçada de la millor educació que mereix el nostre país. Hem d’aconseguir que els nostres alumnes tendeixin a l’excel.lència.

Francesca Verdú Navarro