Avui parlem sobre “delulu”...

Algunes persones parlen de “delulu” i ho relacionen directament amb una filosofia establerta entre els joves. Cert és que hi ha dades que situen en un 25% els nostres joves que prenen psicofàrmacs.

La filosofia delulu ve de l'anglès delusional ('il·lusori'), definint-se com aquell que pretén evadir-se mentalment de la realitat prenent un rol imaginari, un pensament amb el que els joves poden ser el que volen ser i gaudir d’una vida que els interessa més i actuant en ella en plenitud.

Aquesta creença té la seva base en una alteració de la percepció, en una interpretació errònia i personal de la realitat externa, que pot ser fins i tot incompatible amb la intel·ligència i el nivell cultural de la persona, la qual és persistent i no es pot corregir amb el raonament lògic.

Esdevé en una falsa creença persistent generada a la vista de la forta contradicció que suposa la manca de proves. Cal però no confondre amb un deliri que es defineix normalment com una creença fixada falsa i es fa servir en el llenguatge comú per a descriure una creença que és falsa o fantasiosa.

Podem trobar també la síndrome delirant orgànica, en aquest cas aquesta té una causa orgànica caracteritzada per la presència d'idees delirants, sense alteració del nivell de consciència.

El delírium, també conegut com a síndrome confusional aguda, és una davallada amb base orgànica del funcionament mental que es va desenvolupant durant un temps curt, que pot ser d'hores o dies.

El delírium és una síndrome que comprèn alteracions en l'atenció, la consciència i la cognició. A vegades ve acompanyat d’altres dèficits neurològics, com ara trastorns psicomotors, hiperactius, hipoactius o mixtos. També alteració del cicle son-vigília, trastorns emocionals i trastorns de la percepció com al·lucinacions i deliris.

La presència de factors d'estrès psicosocial entre els joves té conseqüències rellevants, tant fisiològic com emocionalment en qualsevol etapa del seu desenvolupament.

És però durant la infància i en l'adolescència quan el seu impacte és més important. Són factors que tenen en comú desregular les vies biològiques relacionades  en la resposta a l'estrès. A banda del fet que el cervell humà durant aquests anys segueix desenvolupant-se.

És també una etapa amb molta vulnerabilitat davant d’aquestes situacions, els i les professionals han trobat danys, a voltes irreversibles tant de tipus físic, emocional com cognitiu.

Els educadors i educadores socials hem pogut observar en algunes intervencions que entre els infants que han sofert algun trauma infantil apareixen més probabilitats de mostrar retards en el desenvolupament cognitiu. Clars exemples són els dèficits en el desenvolupament del llenguatge, les puntuacions esdevenen baixes en les proves d'intel·ligència i deficient rendiment escolar.

Segons alguns mitjans de comunicació és en les darreres dècades que ha augmentat l'interès per aquest tema, s’evidencia així un interès en aclarir i definir tot allò que es pot relacionar amb els factors d’estrès psicosocial.

I és la Psicopatologia la que estudia les qüestions relacionades amb la ment i les malalties mentals, ocupant un gran espai dins de la Psiquiatria. És en el desenvolupament i la investigació que s’han incorporat avenços i tècniques en neuroimatge, neuropsicològiques i en genètica molecular per ajudar a entendre d’una manera més eficaç els trastorns mentals.

Actualment els adolescents i joves creixen en un context incert que els afecta en molts aspectes de la seva vida. Un entorn segur que abans ens oferia els espais primerencs de la nostra socialització, com la família i l’escola, és cada vegada més lluny dels veritables espais on infants i joves realitzen els seus processos d’enculturació.

La diversitat dels corrents culturals juvenils on poden fer recerca de les seves identitats, són els que realment mobilitzen els seus desigs i els ajuden a construir la seva moral i l’estil de la seva vida.

L’anomenat risc generacional és la base de la construcció de la identitat dels joves lligat als  processos de transició juvenil. És en la creació d’estils de vida on rauen bona part de les opcions identitàries dels adolescents i joves.

Amb l’aparició de les noves tecnologies de la informació i la comunicació ha augmentat la individualització tant en els espais tecnològics com culturals. Això també implica una diversificació de la cultura que al mateix temps es fragmenta i es pluralitza, els propis mitjans també generen noves i desconegudes potencialitats. Els adolescents i joves són els principals valedors d’aquestes noves tecnologies, malgrat sigui a costa d’aquest canvi de paradigma.

“Som hereus de més de dos segles de treball psicopatològic sobre els deliris. Que no obstant, continuen sent enigmàtics.

El model de creença del deliri és insatisfactori, està basat en una teoria obsoleta de creença i no n'hi ha hagut prou amb fonament per a la investigació neuropsicològica i/o neurobiològica. L'anàlisi del deliri ha de sortir des del començament. I considerant que l'estat predelirant i el deliri cristal·litzat són diferents.

Les seves característiques multidimensionals poden requerir un model heterogeni. El deliri com a acte de parla (buit) pot ser un camí útil. Una proposta rellevant actual és que les experiències psicòtiques es poden descriure en termes psicològics, en un continu amb el pensament normal. Potser podem arribar a classificar les creences delirants basant-nos en diferents processos psicològics en comptes del contingut. O aconseguim desenvolupar un model unificat del sistema delirant que mostri com aquests processos psicològics interactuen.

Aquestes investigacions han permès anar desenvolupant abordatges terapèutics per als deliris i altres símptomes psicòtics, amb resultats interessants. Donades les limitacions dels psicofàrmacs en el tractament dels deliris es pot esperar un ús creixent d'aquestes teràpies cognitives“. La ment delirant. Psicopatologia del deliri de Patricio Olivos  metge psiquiatre.

... “Què ens ve al cap quan pensem en adolescència? Fem l’exercici: agafem qualsevol paraula i posem-hi com a complement la paraula adolescent; sexualitat, ús de les xarxes socials, relacions, estudis, etcètera. Automàticament associem la conjunció amb perill i amb la necessitat de control per part de les persones adultes. Parlar, pensar i treballar amb adolescents és fer-ho en plural, fugint dels tòpics i les respostes simples. Hi ha massa singularitats en joc per poder entendre aquest moment vital com una unitat. Aquest és el nostre punt de partida d’aquest material que tens a les mans, el qual no pretén ser un manual d’instruccions sinó més aviat un suport i una proposta per incloure la coeducació a les aules i als centres de secundària.

Malgrat que l’atenció a les adolescències de manera diferenciada —amb espais específics per a elles i ells com l’institut, el servei d’atenció a la salut, espais d’oci i socialització, etcètera— és quelcom força recent històricament,   veient sèries, anuncis i pel·lícules podríem dir que l’adolescència està de moda. Les persones adolescents són tractades com a consumidores i com a objectes de consum al mateix temps. I aquí apareix una contradicció interessant per reflexionar-hi: l’adolescència —i sobretot la joventut— genera atracció i rebuig alhora. És una edat tan desitjada com estigmatitzada”.  Desaprenent, una mirada feminista a l’etapa secundària, 2005.

Joan Rodríguez i Serra és educador social