Parlem de l’abandonament emocional...

Normalment ve relacionada amb una ferida que apareix a la infantessa i que perdura, afectant en la forma com ens relacionem amb els altres i amb nosaltres mateixos. Massa vegades aquesta por de l’abandonament sorgeix com a conseqüència d’haver viscut situacions traumàtiques de separació o negligència durant els primers anys de vida.

Així doncs podem definir l’abandonament emocional com una manca persistent de resposta als senyals, expressions emocionals i conductes de proximitat. També a tota mena d'interaccions iniciades per l’infant o la manca de contacte estable per part la figura de l’adult.

Els educadors i educadores sabem que existeixen alguns indicadors com poden ser el fet d’ignorar quan ens referim als actes dels pares/tutors/guardadors que ignoren la necessitat que te l’infant d'interactuar. Es produeix quan observem una absència d’expressió d’afecte, cura i amor vers al nen o nena i no experimenten cap emoció a les interaccions amb ell o ella.

Ens altres ocasions i sobretot en l’observació directa notem una manca de vincle, una falta total d’implicació vers al menor, tant per incapacitat com per falta de motivació.

És també un fet reconeixible el d’interactuar només quan es únicament necessari lligat a una absència de mostres d’afecte, cura i estima cap als infants.

Alguns progenitors mostren també un rebuig a l’atenció psicològica, massa sovint podem observar com donen moltes excuses per iniciar un tractament i això que els infants presenten dificultats emocionals i conductuals. També són reticents a la derivació cap a un recurs de tractament amb professionals preparats per atendre’ls. Hi ha desconfiança respecte de la professionalitat dels educadors, les educadores i d’altres professionals.

Això implica un retard en l’atenció psicològica, la derivació a recursos i a l’ajut psicològic per a resoldre una alteració emocional o conductual de l’infant quan és molt necessària la necessitat d’ajut professional, fins i tot en casos d’una important depressió o d’un intent d’autòlisi o de suïcidi.

I és que el maltractament psicològic o emocional esdevé un dels fets més habituals però  també dels més invisibles. Els nens, les nenes i les dones no exterioritzen ni físicament ni verbal el que estan vivint.

Els educadors i educadores observem com la persona maltractadora va forjant la seva pressió poc a poc i lentament. Cal tenir en consideració que aquest maltractament psicològic o emocional no apareix d’un dia per altre, esdevé amb el temps d’una manera silenciosa i es fa també molt dolorós per a les dones que el pateixen.

En la recerca de molts estudis a la xarxes podem llegir que les persones amb vincles ansiosos desenvolupen models de si mateixos com a poc intel·ligents, insegurs i dels altres amb molta desconfiança i reticents a comprometre’s en relacions íntimes. Massa sovint estan preocupats perquè les seves parelles no els desitgin i tenen molta por a l’abandonament.

Alguns subjectes presenten un estil evasiu desenvolupant models de si mateixos com suspicaços, escèptics i retrets, i dels altres com desconfiables o massa ansiosos per assumir un compromís en les relacions de parella.

I és que molts investigadors defineixen un pare o una mare absent des de la conducta dels mateixos en l’exercici del seu paper, per exemple es verbalitza una persona present físicament però absent emocionalment i disciplinàriament.

D’altres present físicament i emocionalment però absent en direcció i disciplina, també present en direcció i disciplina, absent en afecte i interrelació.

Com absent de forma física, emocional i disciplinària en total o en gran mesura, absent la major part del temps, dedicació parcial, en determinades ocasions.

I absent en la satisfacció de les seves necessitats bàsiques, com l´alimentació, en la salut, en l’educació, en l’habitatge, en el vestir...

Acostumen a delegar la responsabilitat dels seus fills i filles a terceres persones d’una manera habitual, d’una manera passiva presents però absents. Molts pares i mares que només apareixen pel centre educatiu per deixar i recollir el fill o la filla no estan interessats en el seu funcionament i es mostren indiferents vers les orientacions que reben de l’equip educatiu.

Els problemes conductuals els podem observar i convertir en trastorns del vincle, en una manera de relacionar-se poc sana i a esdevenir absent en les seves relacions. En problemes en les seves relacions estables, sense compromís, amb problemes per demostrar i mostrar afecte. Altres tendeixen a esdevenir promiscus, dependents i amb molta facilitat per mantenir relacions tòxiques d’una manera magnètica.

També molts professionals han trobat trastorns per dèficit d’atenció o hiperactivitat, sobretot s’observa en el cas de les adopcions, amb comportaments com  hostilitat i desafiament en oposició a qui exerceix l’autoritat.

També agressivitat, conductes destructives cap a si mateixos o uns altres i l’abús de la distorsió afectant a la seva imatge i la seva autoestima. Presenten també una manca de confiança vers ells mateixos i en els altres, amb moltes mostres d’inseguretat.

Mostren una manca de referents i una falta de percepció del món real. La manca de referents no els permet tenir models a seguir, fet que no els permet assumir responsabilitats. Una absència total per formar, valorar i mantenir la seva pròpia família de forma funcional. Hem de tenir en consideració que l’escala de valors i creences de cada persona és la que en determina la forma de pensar i el comportament. La manca d’un sistema de valors definit i compartit per la majoria de la població provoca, concretament en el menys madur, la indefinició i la indefensió.

Cal doncs potenciar l’autoestima, tenir cura de nosaltres mateixos. Acceptació, valoració i estimació vers un mateix. L’actitud dels pares en múltiples aspectes, com ara l’alimentació, la higiene o el tracte afectiu determinarà fonamentalment que l’infant creixi i es desenvolupi amb normalitat.

Els canvis socials i demogràfics que afecten a la nostra societat ens fan tenir una mirada especial als problemes de les famílies i dels infants. La incertesa en la qual vivim l’actual context ens ha dut pel que fa referència a l’atenció dels infants i joves, a una progressiva desorientació dels adults pel que fa al seu lloc al seu costat. Tot apunta doncs, a la necessitat de recuperar la responsabilitat social de l’educació vers els infants i les famílies, a trobar noves estratègies i tipologies de serveis per atendre’n les demandes.

Han de ser alguns programes i serveis destinats a la prevenció i promoció de la salut mental dels infants i sobretot a partir del treball amb les famílies el que ens ha de permetre, en el nostre context més proper, enfortir les relacions entre pares-mares-fills-filles. S’han de millorar les habilitats de criança, facilitant i enfortint l’establiment del vincle afectiu entre infants i pares així com afavorir la capacitat empàtica dels adults per comprendre les vivències emocionals dels infants.

“Mirau aci l’ome, absent de sa mare, desert de parents, amichs y germans, mirau lo que huy no te qui l’empare, repos ni remey, ni res qui repare les plagues y naffres y tots los seus dans.

Mirau que tal perdua es perdre la vida, per que voleu, donchs, la perda per mort? que sols la persona no rest’aflegida mas l’anima mes lunyada y partida de tots quants li daven descans y conort”. “Absent de sa mare”, de Bernat Fenollar 1438 - 1516 va ser un eclesiàstic, poeta, professor i escaquista valencià.

Joan Rodríguez i Serra és educador social