L’any Manelic

Un vendrellenc adoptiu vinculat a cal Ximet i que demostra un cop més que la gent del Vendrell quan ha estat necessari s’ha mogut on hagi tocat per fer negocis, cultura o fer ballar sardanes com fan el Joan Morros i els seus seguidors.

El Vendrell sempre ha estat un municipi obert i un lloc de pas entre Tarragona i Barcelona. La manca de control de l’estació de tren i la gratuïtat d’aquest servei encara afavoreix aquesta mobilitat entre els nous lletra ferits que van i venen entre el cor del país i aquesta ciutat amb consciència de poble mal girbat de pagesos i ceramistes enmig del mar i la muntanya.

Al llarg de l’any segurament tindrem conferències, exposicions, xerrades, representacions i altres històries per commemorar aquest important efemèride del número 2 del rànquing vendrellenc, perquè sense cap mena de dubte el número tothom sap qui és i al pobre Àngel que va estar proper a un premi Noble, però clar escrivia en català en un temps que no era el més internacional sempre li ha quedat aquest paper de segon de classe.  

Al pobre Guimerà també se li haurien de portar les seves despulles al Vendrell en un lloc tranquil del recinte. Ara estan oblidades en un cementiri de Barcelona. No crec que costi gaire, i la veritat que tindríem un punt al nostre favor ara que encara es conserven, potser aviat serà totalment difícil d’identificar tal com van les concessions dels cementiris municipals per aquestes contrades.

Guimerà és una lletra ferit que va caure en un món on el català anava agafant força en vers el castellà. Gràcies als germans Ramon i Vidales va apostar bàsicament pel català i va anar a entrant en els circuits catalanistes del moment on va acabar sent una de les persones més estimades tal com demostren la gran les cròniques del seu enterrament multitudinari pel centre de Barcelona.

Guimerà no fa cap pinta que fos un exemple de simpatia i alegria. En la gran majoria de fotos que es conserven se’l veu sec, sorrut amb cara de pocs amics, vivint en el seu món i possiblement en el seus personatges i perdut en alguna cabana del bosc parlant amb Manelic de com li anava amb la Marta.

Era una persona com el nostre Benet i Jornet que va morir a finals del segle passat amb cent anys de diferència. L’un i l’altre anaven escrivint obres que sabien que tenien èxit per a les companyies del moment, integrant les tendències que anaven entrant en la societat en aquells temps.

Està molt bé fer un any Guimerà però aprofitant l’esdeveniment ara més que mai és clau que les noves generacions sàpiguen triar el gra de la palla, aquests poncells no caiguin ni en el món de les drogues, ni el diner fàcil, ni vegin polítics allí on només hi ha titelles sense fonament, ni vegin homes d’estat allà on només hi ha venedors de fum i promeses.

Hem de fer un any amb activitats de vida i obra del nostra Guimerà, però hem de saber dotar a les noves generacions de Manelics que vegin la part fosca de la societat i la pugin treure de la nostra societat per viure en un món millor per a tothom. Aprendre a llegir i a escriure i a entendre, ara és fonamental.