Avui parlem dels judicis paral·lels i la segona oportunitat... (2a part)

...”Cal donar oportunitats a les persones que delinqueixen, però també es tracta d'un canvi de mentalitat a la societat. D'alguna manera, és més fàcil per a nosaltres titllar el delinqüent d'anormal, tractar-lo com a algú que és diferent de nosaltres. Això forma part del desig d'apartar aquests individus de la comunitat. Però així es genera un rebuig que afecta el seu procés de reintegració. Per a mi hi ha dues raons morals que ens obliguen a donar suport a les persones que han delinquit. La primera, perquè en molts casos som còmplices dels problemes socials que causen els delictes. Implícitament tolerem les condicions socials de pobresa i desigualtat que són factors que ocasionen els índexs de criminalitat. En segon lloc per una raó de mera justícia. Quan algú rep algun càstig, hem de responsabilitzar-nos, d'assegurar-nos que la condemna acabi. La realitat però, és molt diferent: la condemna establerta pot acabar-se però les conseqüències socials col·laterals continuen per als presos i per a les seves famílies”. Fergus McNeill és professor de Criminologia i Treball Social a la Universitat de Glasgow.

Hem de carregar contra aquells i aquelles, analfabets socials que defensen “quan els gossos borden, alguna cosa senten” refrany que vol dir que la murmuració, encara que no expressi la veritat, sol tenir un fonament. I del castellà “cuando el río suena, agua lleva”, que empren personatges maltractadors, misògins i defensors de la “mujer en la casa y con la pata quebrada”. I d’altres oblidats i anorreats que defensen “amor con amor se paga”... segons ets amic dels altres, així els altres et seran amics, defensen la seva impotència i personatges garants de justificar el que és injustificable.  

També cal parlar del dret a l’oblit i sobretot del dret de tota persona, un cop complerta la condemna, a gaudir d’una vida normal amb tots els drets i els deures.

Curiosament la por s’escampa com “la pesta” i en aquest cas, veiem sorgir amb efervescència el riu de la hipocresia i la manca de personalitat. Aquells dels que abans vivia, ara no em serveixen, no em donen de menjar. Una por que no els permet oferir editorials, espais de col·laboració i oportunitats de normalitzar la vida de les persones, defensant una cruel fórmula de supervivència. No fos cas que veien les barbes del meu veí ...

I això que la Constitució Espanyola, la que regeix totes les normes i marca a l’article 25.2, “Les penes privatives de llibertat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social (...)”

Hi ha qui posa en dubte el terme resocialització, aquell principi de reeducació i reinserció social al qual han d’estar orientades les penes, les mesures de seguretat i altres sancions que dicten els tribunals. Per retornar al procés a través del qual es produeix l’assimilació de l’individu a la societat o socialització cal fer un pas endavant, amb valentia, rigor i sobretot personalitat qualitats que defenseu a l’EIX DIARI, per això és i representa el millor mitjà digital amb diferència.

A mi m’agrada molt un refrany català del segle XVIII que diu “en malaltia i presó, coneixeràs ton companyó”. I és que cal lluitar dia a dia per guanyar normalitat i és clar, no podem pretendre canviar l’opinió de les persones, i més quan aquestes no estan per la feina. La vida ens ensenya que no tenim superpoders i que no sabem quan arribarà la nostra hora.

S’està evidenciant amb raonaments irrefutables, com es poden arribar a manipular, tergiversar i “arreglar” qüestions tan sensibles, implicant tots aquells elements de la societat que han de garantir la nostra seguretat, la nostra justícia i sobretot la defensa dels nostres drets. Cal educar a les persones en el sentit comú, prioritzant el criteri, en la independència i en el dubte, cal recordar que tothom es mereix una segona oportunitat i si cal, una tercera.

Tothom es mereix una segona oportunitat per poder tornar a començar, crec fermament que tothom se la mereix.  S’ha de donar suport emocional, acompanyant i ajudant en les gestions i del dia a dia. “Si alguna cosa ens demostra la vida, és que dels errors s’aprèn i que, si no fallem de tant en tant, mai entendríem l’èxit perquè el fracàs forma part de l’èxit. És de màxima importància integrar a la nostra societat la cultura de l’error i la segona oportunitat, aprendre a arriscar i dels errors per a créixer com a professionals i com a persones”, José María Torres de la Fundació PIMEC.

Molts educadors i educadores socials defensen que qualsevol fórmula de reinserció és positiva ja que totes les persones mereixen una segona oportunitat, cal pensar que les persones que han sortit al carrer després de passar per un centre penitenciari sense ofici ni benefici esdevenen un problema social. Cal tenir en consideració que hi ha molta gent a l’atur que no arriba al salari mínim interprofessional, fora de la presó ningú els garanteix una manutenció gratuïta. Caldria, doncs, trobar un equilibri per garantir que la igualtat d’oportunitats sigui en els dos sentits.

“És molt important el rol que juga l’educació social i el suport psicològic en el procés d’acompanyament dels presos. Ens hem trobat en situacions tan complicades que de vegades no tenim resposta. En situacions d’addiccions o de malaltia mental, per exemple, el nostre acompanyament és molt insuficient. Calen recursos i molta tasca professionalitzada. Calen diners, recursos d’atenció i una política penitenciària que opti més incisivament en la reinserció. Tant de bo als centres penitenciaris hi hagués molta menys gent que complís condemnes de presó, que hi haguessin moltes més penes alternatives que no comportessin la reclusió, i que es poguessin dedicar molts més recursos a persones que necessiten no més càstig sinó molta més atenció. Per avançar cap a aquest horitzó és necessari una presa de consciència per part de la societat que cal anar cap a aquest objectiu. Sobren els casos mediàtics, que fan molt mal, que provoquen enormes retrocessos en aquesta perspectiva de futur, i calen decisions polítiques valentes”... “cal donar a conèixer un món molt desconegut (ignorat, diria fins i tot) i per sensibilitzar la societat, a tots nosaltres, en el sentit que tots tenim un paper i una responsabilitat molt gran en el procés de reinserció de les persones que surten de la presó en llibertat”.

Xavier Badia i Cardús és llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, especialitat de Geografia (1975). És voluntari de presons de l’entitat Justícia i Pau i acompanya persones privades de llibertat a la presó i en el seu pas a la llibertat. Amb quatre voluntaris de l’entitat ara han escrit el llibre “Sortir de la presó: una aventura incerta”.

Fem nostra aquesta reflexió. Tot i totes mereixem tenir l’oportunitat de canviar i esmenar els nostres actes. Hem d’acceptar i ajudar a reinserir-se a totes les persones entre nosaltres, si seguim eixint el pas pels delictes que han comès no podrem avançar com a societat. Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra, tots som culpables o corresponsables d'aquest fet !

Joan Rodríguez i Serra és educador social