Quo Vadis Carnaval?

El comparser arrauxat de la foto- llençant caramels més enllà de la distància de  seguretat- és el Trifón Batet Puig, el meu besavi. El senyor Trifón era de la Comparsa de  La Talaia, la bandera dels menestrals, i probablement disparava contra la Comparsa del  Foment, els nois de casa bona. La foto és de circa 1957, el segon o tercer Carnaval  després de la seva suspensió el 1936.  

La Festa, com ens explica la Maria Garganté Llanes al seu llibre “Santificaràs les festes” (Fragmenta Editorial) és la subversió momentània de l’ordre establert. No sé si ella estaria d’acord en que la festa també és una concessió d’aquest ordre (polític, religiòs) per tal  que la gent es deixi anar uns dies… a condició de no posar-lo en perill la resta de l’any. El  Carnaval, en aquest sentit, seria la festa per excel.lència i, psicològicament actuaria com un mecanisme de salut pública. Salut mental, concretament.  

A “El malestar en la cultura” Freud ens proposa que, a més civilització, més necessària és la repressió; el problema, pel psiquiatre, és que els humans només som racionals a mitges i l’excesiva contenció dels instints te un preu massa alt: la salut mental. I és aquí  on el Carnaval, apart de consolidar lampedussianament l’ordre establert (canviar-ho tot uns dies perquè res no canvïi la resta de l’any) ens ajuda a guarir tantes neurosis. Per això  a Vilanova es van prohibir les Comparses a la guerra civil, on les neurosis es van resoldre a trets, i durant el primer Franquisme, que el malestar es suavitzava amb Soberano, futbol i Helena Francis. Fins que el Franquisme es va adonar que, en realitat, el Carnaval reforçava el Régim. Dins uns límits, es clar.

Del Carnestoltes, la Dictadura en deia fiestas de invierno i els poders públics no li permetien cap mena de paròdia al poder, només faltaria. En canvi, autoritzava les famoses carrozas de disfraces sitgetanes i las guerras de caramelos a Vilanova. Per anar a les Comparses només calia apuntar-se a una de tantes societats civils vilanovines -perfectament domesticades- llogar uniforme i estar disposat a saltar amb una pubilla pel carrer, un diumenge pel matí, a ritme de pas doble. Aleshores, si et queia malament algun quinqui, o un nen de papà, li podies llençar un caramel que, oh quina mala sort, li deixava un trau o un ull de vellut. I prou que ho va aprofitar això, l’avi Trifón- segons molts  vilanovins, un ciutadà exemplar, una bellíssima persona. 

Aquesta formidable vàlvula d’escapament que era -i encara és- el Carnaval fa anys que trontolla a Vilanova. Les rues de l’Arribo, fa vint anys implacables amb els tabús de la vila, apenes ja fan paròdia als poders, siguin poders institucionals o fàctics. Només ens en queixem un grapat de vtv’s, és clar: els autòctons som un lobby en decadència i el Carnaval de factura brasilera (sexe i rock and roll) o veneciana (postureo estètic) ha conquerit definitivament els carnavals catalans- amb excepció del de Sitges, que mai va ser una altra cosa.  

L’avi Trifón, que mai es va posar en política, ho tindria clar. Riuria sota el nas amb les paròdies locals i faria servir caramels ambientalment insostenibles. Jo, per si de cas, fa uns anys que m’ho miro tot des d’altres carnavals. Per salut mental, per sortir del meu entorn, per agafar perspectiva. Enguany som al de Luzón, província de Guadalajara, amb mascaritas vagament inquietants i diables amb banyes de bou que, a tot estirar, t’empastifen la cara de sutge. Dimecres de cendra tot quedarà en ordre: els vilatans tornaran a cagar-se en Pedro Sanchez i en els catalans, o a fer acudits masclistes al bar i compartir mems homòfobs a les xarxes.