Es ven habitatge amb ermita i mosaics inclosos prop del mar

Antecedents

Ja fa més de mig any, concretament, el juny de l’any passat, en aquest mateix lloc virtual l’amic Josep Maria Ràfols va penjar un article molt interessant sobre l’ermita de Sant Cristòfol aprofitant la notícia que aquesta es venia juntament amb l’habitatge que va fer construir Eugeni d’Ors l’any 1945.

Aquest article exposava una curiosa història relacionada amb el finestral que el seu propietari va voler obrir des de l’habitatge mateix amb l’objecte de poder, des d’allà, assistir als oficis religiosos que se celebraven a l’interior de l’ermita, permís que van denegar les autoritats eclesiàstiques. La petició del privilegi denota el tarannà de la persona que pretenia aconseguir tal objectiu exclusivista, estant, en aquells moments, dotat de plenes facultats físiques.

L’article esmentat adjudicava a l’arquitecte Víctor d’Ors, fill d’Eugeni d’Ors, l’autoria del projecte de l’habitatge adossat a l’ermita. Sobre aquest aspecte cal que es precisin una sèrie de consideracions.

Pla especial i Catàleg del patrimoni arquitectònic

L’any 1985 l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú em va encarregar, juntament amb l’equip d’arquitectes en què treballava, la redacció del Pla especial i Catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat.

El treball de recerca que va suposar aquest encàrrec va obligar l’equip redactor a consultar tots els arxius que en aquell moment estaven al nostre abast i visitar un per un els elements arquitectònics que preteníem incloure en el llistat definitiu del Pla especial per tal de poder valorar i argumentar amb criteri professional. Pel que fa a l’ermita de Sant Cristòfol i el seu habitatge adossat, es va considerar la totalitat de l’edifici per tal d’incloure’l com un element arquitectònic unitari. Aquesta opció estava justificada atès que l’ermita disposava d’una història que arrencava de l’edat mitjana i els seus valors paisatgístics i iconogràfics eren tan rellevants que no es podien discutir, mentre que l’habitatge adossat, construït a mitjan del segle xx, s’hi incloïa perquè la construcció projectada respectava la volumetria de l’ermita històrica sense afectar-la, en un exercici especialment integrador i, a més, pels valors històrics adquirits en haver estat residència d’un personatge rellevant per la seva obra literària i els càrrecs polítics que al llarg de la seva vida va anar acumulant a aquest país.

La recerca sobre l’habitatge adossat a la vella ermita va significar la troballa, entre moltes caixes de l’arxiu d’obres de l’Ajuntament dipositat de mala manera a les golfes de l’edifici del carrer dels Caputxins 7, llavors seu dels Jutjats, de l’expedient que va servir a Eugeni d’Ors per sol·licitar la llicència d’obres prèvia a la construcció de l’habitatge. El 17 de setembre del 1945 és la data de l’expedient on s’adjuntava el projecte arquitectònic de l’habitatge signat per l’arquitecte Pere Benavent de Barberà, i quedava així enregistrat a les fitxes del Pla especial i Catàleg encara vigent.

D’això, en fa molt de temps i calia aprofundir en l’autoria real del projecte, ja que no seria la primera vegada que, per diverses circumstàncies, l’arquitecte que signa el projecte de sol·licitud de llicència d’obres no es correspon amb l’arquitecte projectista. El cas que ens ocupa no és un tema menor, reservat a especialistes en matèries artístiques poc rellevants, atesos els professionals que s’enfronten en aquesta controvèrsia: per una banda, Víctor d’Ors Pérez-Peix (Barcelona, 1909 – Madrid, 1994) i Pere Benavent de Barberà Abelló (Barcelona, 1899 – Reus, 1974) i, per l’altra, dos arquitectes que van compartir un mateix context històric encara que allunyats diametralment en la seva pràctica professional.

Víctor d’Ors Pérez-Peix

Víctor d’Ors, falangista i anticatalanista convençut, ocupà càrrecs rellevants en l’administració franquista després de la Guerra Civil i va rebre multitud d’encàrrecs d’organismes oficials al seu despatx de la capital d’Espanya. D’Ors va ocupar el càrrec d’arquitecte municipal a l’Ajuntament de Madrid i va ser durant molts anys rector de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura d’aquesta ciutat (fins a la revolta dels estudiants de finals dels anys seixanta i començament dels setanta del segle passat). Alexandre Cirici Pellicer en el seu llibre La estética del franquismo, editat el 1977, l’anomena el azulísimo i el col·loca en el llistat d’arquitectes que varen intentar crear, des de Madrid, un estil arquitectònic propi per al nou règim seguint els paràmetres determinats per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista del Duce. En el seu llistat d’obres realitzades al llarg de la seva vida professional, solament se’n troba una de situada a Catalunya i no en consta cap a Vilanova i la Geltrú. El seu estil triomfalista i monumental no encaixa amb el caràcter que té l’habitatge adossat a l’ermita de Sant Cristòfol.

Pere Benavent de Barberà Abelló

Pere Benavent de Barberà podria ser l’altra cara de la moneda de la vida professional de Víctor d’Ors si no fos per la vinculació amb l’Eugeni d’Ors més noucentista. Arquitecte especialitzat en temes constructius, va escriure un llibre de molt d’èxit entre els professionals de l’arquitectura. El llibre es va editar en català amb el títol Com he de construir el 1934 i, més tard, en castellà. Pere Benavent va escriure centenars d’articles sobre construcció i sobre història de l’arquitectura en què s’enfrontava obertament a la nova arquitectura funcionalista i racionalista i pels quals va rebre el rebuig de l’avantguarda del moment. També poeta, va escriure diversos llibres de poemes que ell mateix editava, entre d’altres: Llibre del caminant (1949); 25 anys de Nadales (1971), un recull de les nadales que durant aquest temps va anar enviant als seus amics i familiars, o Sobretaula acadèmica (1956), una compilació dels poemes llegits per ell mateix a una sobretaula organitzada per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de la qual ell era membre, en què trobem sonets adreçats als seus companys acadèmics Eduard Toldrà, Josep Puig i Cadafalch, Frederic Mompou o Lluís Plandiura.

Pere Benavent va rebre la consideració del també arquitecte i poeta Joan Margarit en dedicar-li aquest últim un poema commovedor amb el mateix títol que el seu popular llibre Com he de construir en el recull Casa de Misericòrdia (2007). Pere Benavent va ser el darrer president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya abans de constituir-se els col·legis oficials el 1931.

Nova recerca

L’adjudicació de l’autoria del projecte de l’habitatge de l’ermita a Pere Benavent i no al fill d’Eugeni d’Ors no era gens fàcil. Les biografies d’Eugeni d’Ors i altres documentacions referents a la creació de l’Academia del Faro de San Cristóbal no dubtaven a assegurar que el projecte de l’habitatge havia estat projectat per Víctor d’Ors, afirmació per altra banda lògica. Ho afirmen: Nicolau Barquet, proper a D’Ors,en el seu llibre Eugenio d’Ors en su ermita de San Cristóbal (1956); Enric Jardí, en el seu llibre Eugeni d’Ors, biografies de catalans (1967); Miquel Altadill, en el seu interessant i documentat llibre La finestra indiscreta d’Eugeni d’Ors (2013), i, fins i tot, en una necrològica publicada arran de la mort de Víctor d’Ors on se cita l’habitatge de l’ermita com una obra feta per ell.

Vaig consultar de nou l’Arxiu Comarcal del Garraf on es troben actualment els expedients de Foment i Obres de l’Ajuntament i hi consten encara la sol·licitud per part del seu propietari, Eugeni d’Ors, des de la seva residència madrilenya; els plànols signats per Pere Benavent, i l’informe favorable de l’arquitecte municipal Josep M. Miró Guibernau.

Consultat també l’Arxiu Nacional de Catalunya, on es conserva la documentació que hi havia a l’ermita en el moment de la mort d’Eugeni d’Ors, es posa en evidència l’autoria de Pere Benavent a través de cartes entrecreuades entre ells dos. Examinada també la documentació existent a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya on estan dipositats els treballs professionals de Pere Benavent, es troba la relació dels projectes realitzats on consta l’habitatge de l’ermita de Sant Cristòfolde Vilanova i la Geltrú.

Caldrà, doncs, mantenir i reivindicar l’autoria de l’habitatge adossat a l’ermita de Sant Cristòfol a l’arquitecte Pere Benavent de Barberà, tal com consta en el Pla especial i Catàleg del patrimoni arquitectònic aprovat per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i la Generalitat de Catalunya el 1985.

Mosaic a la façana de l’habitatge d’Eugeni d’Ors

Malgrat tot, l’ermita encara està per vendre possiblement per l’alt preu que es demana per la seva adquisició. El mosaic adherit a una de seves façanes, que representa sant Cristòfol, pot ser motiu d’un increment del cost en tractar-se de l’obra del reconegut mosaista Santiago Padrós Elías (1918-1971), autor, entre d’altres obres, dels mosaics de l’escala de les Santes que serveix d’accés al cambril de la marededeu de l’abadia de Montserrat (1947) i, paradoxalment, del disseny i decoració de la immensa falsa cúpula del monestir del Valle de los Caídos (1951), icona del franquisme.