Adéu mascarots, hola mascarada

Sensualitat i Quaresma no sembla que hagin de lligar gaire però al món real els dilemes morals perden pistonada: la banca ètica també inverteix en armes, l’Església encobreix paidófils i et pots trobar maltractadors amb el llaç lila. Son les contradiccions del nostre món imperfecte, tal com definia un amic arquitecte el símbol de l'extorsió en algunes obres de la ciutat. Un món tan modern però tan semblant, en alguns aspectes, a la doble moral de l’època victoriana. La gent normal, mentrestant, seguirà comprant galtes de porc abans de Pasqua i s'allitarà en la mesura que cregui oportuna, sigui quaresmal, no binària, missionera o fetitxista.

Als pobles més carnavalers la contradicció es nota una mica més. Per l'Enterro de la Sardina cauen les màscares i la gent torna a ser qui era, és a dir, la persona que se suposa que és. Per això els testaments del Carnestoltes, que son l’últim reducte de la sinceritat, solen ser tan agres. Com el de l’any passat, declamat amb esperit redemptor per un ciutadà de moral dubtosa, suposadament.

La distinció entre persona i màscara és controvertida perquè no tots els que s'hauran tret el mascarot tornaran a ser ben bé ells mateixos; més aviat una altra màscara: allò que s’espera d’ells, allò que els altres li han dit que era, la llufa que els han penjat de petits o el personatge que s’han creat per desmentir-la. No és cap joc de paraules ni una cita freudiana sobre l’inconscient i el superjò: “persona”, en llatí, volia dir “personatge teatral” i sembla que al seu torn vindria del grec prosopón, literalment “màscara”. I ja ho tindríem. On ens porta tot plegat? Epictet ens ho diu així : “no ets més que l’actor d’un drama, que serà llarg o curt segons la voluntat del poeta, que és qui t’ assigna el personatge; a tu només et toca fer un bon paper”.

Fa uns dies la meva persona un pèl afamada va sortit a buscar quatre coses per sopar i es va trobar els carrers mullats. No era cap núvol extraviat, què més voldríem, sinó cosa dels operaris de l’Ajuntament, que han volgut netejar els carrers ensucrats com qui neteja un pecat:  amb aigua a pressió, de nit i a corre-cuita. El Carnaval s’ha acabat i la consigna és que dijous no n’ha de quedar ni rastre, de la destrossa moral de Carnestoltes. En primer lloc, dels caramels, cada vegada més inapropiats en un món de begudes sense sucre i embolcalls biodegradables. El problema és que arrencar el pecat a cop de manega te efectes desagradables, que no he trigat a comprovar.

Una capa llefiscosa havia posseït cada metre quadrat de rajola, de tal manera que una simple frenada amb la meva Gravel, preparada pels terrenys més exigents, m’ha fet donar una volta de campana a l’alçada de l’ antic Frankfurt, ara un lloc de Sushi. Les persones que ho han vist s’han acostat: “¿estás bién?”. Sí, estava sencer. O sigui  que he fet cara de Clint Eastwood i ells han marxat amb la satisfacció dels pietosos. “Yo de tí lo denunciaría” m’ha dit un altre, traient la màscara justiciera, mentre m’acompanyava rambla avall.

Com que, més enllà de la cortesia, el paio em seguia rambla avall, vaig debatre'm entre la cortesia i el malestar de no poder pujar a la bici sense un altre accident. Moment en el qual vaig treure la meva part milhomes (“ves que no els denunciï, coi  d'ajuntament, regar amb aquesta sequera”) i el nano, escandalitzat, va dirigir-se a l'altra vorera. El que és ben real és el braç congestionat i el maluc adolorit que encara sento quan escric això, però tot quedarà en foc d'encenalls. Com els acudits de mal gust entre nazis i festivals de música, o els cors de Carnestoltes que parlen de les massa joves parelles de sexagenaris nostrats. Perquè una cosa és la màscara políticament incorrecte i l'altra la política a seques, tan ben il·lustrada a Borgen, ara en obert a tres.cat : un ball de mascarots imprescindible per sostenir les contradiccions del nostre món imperfecte. 

Xató llegendari de ma mare