Hem perdut el 'judici'?

Mirant la TV o seguint els mitjans de comunicació majoritaris he arribat a la conclusió que únicament hi havia un judici en marxa, que el judici a Dani Alves era l’únic important i significatiu. Hores de televisió i ràdio, pàgines escrites cada dia, ens han estat assetjant durant dies i dies, mesos, diria jo. I encara no s’ha acabat.

No negaré la importància que té aquest acte judicial, la significació de la defensa, de la fiscalia i, especialment, del veredicte.

Però no em sé estar de pensar una i altra vegada en un altre judici, aquest a Anglaterra, que té una enorme importància a escala mundial. I menys em sé estar de comparar el tractament que ha rebut (i rebrà, ben segur) el judici a Alves per part dels mitjans de comunicació i el que s’ha destinat al que s’està fent al Tribunal Superior de Justícia d’Anglaterra i Gales.

Julian Assange era un periodista i programador informàtic australià que l’any 2010 va fer-se conegut pels documents secrets nord-americans que va publicar a WikiLeak. Aquest material feia referència, i donava proves, entre altres coses, d’activitats criminals comeses per l’exèrcit nord-americà a Afganistan i a Irak. Es tractava d’assassinats de civils, d’ús de la tortura i l’assassinat sistemàtic de civils desarmats o documents que il·lustraven que la intel·ligència dels Estats Units havia espiat els governs francès, alemany, brasiler i japonès. A Assange se l’acusa de divuit delictes, d’acord amb una llei que va ser aprovada fa més d’un segle, en temps de guerra, i que originàriament no tenia l’objectiu de perseguir periodistes. Fa més de deu anys que Estats Units persegueix Julian Assange per jutjar-lo i imposar-li una pena de presó.

Actualment el Tribunal Suprem del Regne Unit està decidint si al fundador de WikiLeaks, Julian Assange, se li han exhaurit tots els recursos per evitar l’extradició als Estats Units. Un cop allà se’l jutjaria i hauria de fer front a una demanda de 175 anys de presó.  

Per cert, les persones implicades en els actes delictius comesos a Irak i Afganistan no han estat acusats per la justícia nord-americana. És pitjor mostrar els fets delictius que cometre’ls? Per què els mitjans de comunicació, tret d’algunes excepcions minoritàries, no expliquen la situació que Assange està vivint ni indiquen les causes? Algú té interès en ocultar-ho entre centenars de notícies “de fum” que n’ocultin d’altres més transcendents?

Sembla que el que li pugui passar a Assange no ens implica, que no és el nostre problema, que en una situació de retorn als estats forts, que algú actuï en defensa d’una societat oberta i amb llibertat real de premsa, és més un problema que no una possibilitat de reorientar la informació.

WikiLeaks vol anar més enllà del poder de les elits i els estats que governen. Mentre que el liberalisme i el comunisme proposaven un seguit de valors i un model de societat sota els quals s’havien d’alinear tots els pobles i nacions, WikiLeaks defensa que viurem millor si participem en una societat lliure de censura que es preocupi més del que es fa en lloc de fer-ho pel que se sap de les actuacions.

Entre la premsa majoritària ens han camuflat, perdut, el judici. Ara és important que nosaltres no perdem el seny i sapiguem donar a cada notícia la importància que té, no la que ens volen fer creure.

Les tecnologies digitals actuals ho permeten, les lleis, no.