S'ha perdut el significat de les lletres?

Cal reconèixer que un i altre partit tenen una capacitat d’improvisació remarcable, en pocs dies en “posició de batalla” electoral!!! Perquè, evidentment, no podien saber que hi hauria eleccions a CatalunyaPerquè, evidentment, no podien saber que hi hauria eleccions a Catalunya.

Mirant les ressenyes del congrés del PSC em sembla clar que, més enllà del nom que té l’acte, no és altra cosa un acte del PSOE fet a Catalunya. El protagonista no va ser Illa (candidat i Secretari General) ni Iceta (president), el protagonista no era altre que Pedro Sánchez. Quan van entrar, Sánchez anava el primer, Illa al darrere intentant no perdre roda. I els llocs més vistosos, els de preferència, els ocupaven membres del PSOE com Jordi Hereu, María Jesús Montero o Pilar Alegria. O persones que la porta giratòria les ha portat a trobar empara a l’administració de la mà dels socialistes, com José Montilla, Pere Navarro, Raquel Sánchez, Ximo Puig...

La intervenció d’Illa, principalment en castellà, va ser per presentar-se com la persona que pot unir Catalunya “...Catalunya no avançarà ni sola, ni dividida. Només avançarà unida. Amb els vostres compatriotes espanyols, que us estimen. Espanya us estima. Volem unir Catalunya amb tots els germans i germanes d’Espanya...”.  Suposo que en va donar molts exemples d’aquesta estimació, però els mitjans de comunicació no n’han aportat gaires d’exemples, principalment els no controlats...  I per a refermar-ho va citar(?) Pasqual Maragall en un discurs de 2004 “deia Maragall que s’ha pensat des d’un país a la defensiva, instal·lat permanentment o, almenys massa sovint, en la identificació de perills d’enemics exteriors i també interiors”, però, deu ser un oblit, no va citar el final del paràgraf: “I no dic que això no estigués justificat, estic descrivint una situació.” I Illa va seguir fagocitant Pasqual Maragall: “Catalunya no s’ha de queixar més, no ha de bramar, no ha de plorar. Catalunya ha de proposar”. Però Illa ha oblidat el final del text dels discurs de Maragall “Catalunya ha d’exigir, però en el sentit més cordial de la paraula.” Uns oblits que deformen el missatge…

Va seguir indicant quin era el seu objectiu. “...Passar pàgina (al Procés) és unir els catalans, vinguin d’on vinguin. Unir els catalans pensin com pensin i parlin com parlin. Aquesta és la tasca principal del president de la Generalitat. Aquest va ser el propòsit fundacional del PSC...”. Em temo que Illa confon catalans i nascuts a Catalunya. Àngel Guimerà va néixer a les Illes Canàries, i a ningú se li ha acudir presentar-lo com un autor dramàtic canari. És català perquè ho va decidir. Com Luís Eduardo Aute era un cantant espanyol malgrat haver nascut a les Filipines. Un senyor, Pedro Antonio Pizarro, va dir “Em sento català malgrat que la meva documentació digui el contrari”, és a dir que ser o no ser català, andalús, espanyol... no depèn d’un fet involuntari sinó d’un sentiment, d’una decisió. Per cert, Pedro Antonio Pizarro és guàrdia civil, Cap de la Guàrdia Civil a Catalunya. Les seves accions diran si són únicament paraules o no però, com a paraules, són molt encertades.

Sobre el propòsit fundacional del PSC (Salvador Illa tenia 12 anys aleshores, 1978), crec que trepitja un terreny relliscós.

Des de bon començament el PSC restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter catalanista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE. En un moment de la negociació per a la unificació dels socialistes hi havia la discussió de ponències a l’entorn del caràcter nacionalista del PSC. Com a ponents confrontats Ignacio Urenda, Eduardo Martín, Josep Maria Vegara (i altres). La tibantor era evident, i al meu costat, a l’esquerra, hi havia una persona que patia perquè veia que tot podia quedar en res. Aquesta persona es deia Joan Reventós...

El Pacte d’Abril (1977) diu en el seu punt de principis: “Aquesta unitat dels socialistes catalans s’acorda sobre les següents coincidències de principis: -1..., -5 El reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat Espanyol”.

El PSC-PSOE proposà, a les eleccions de 2012, demanar a les Cortes el traspàs de la competència per convocar un referèndum sobre la independència. El PSC, al Parlament de Catalunya, l’any 2014, hi votà en contra i suspengué cautelarment Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli per haver votat favorablement, i perderen els càrrecs parlamentaris.

L’any 2016 el PSC ja va renunciar al dret a fer un referèndum, i el 2017 va votar favorablement a aplicar a Catalunya l’article 155. Núria Parlón, per aquest motiu, va plegar de l’executiva federal del PSOE pel suport dels socialistes espanyols a l’aplicació del 155. Ara, 2024, és la portaveu del PSC. Ha canviat el partit o ella? El 6 de març de 2017 els PSC i el PSOE van acordar renovar el protocol de relació que els unia des de 1978. Amb aquest acord de març, el PSC decidí acordar totes les seves decisions amb el PSOE, a canvi de poder participar en els processos de primàries d'aquest partit, sempre que acatin les decisions orgàniques del PSOE.

Salvador Illa, ens proposa la seva unitat de Catalunya a l’entorn del rosari de renúncies que ha experimentat el PSC? Si és així, el congrés que s’ha fer aquest 16 / 17 de març no és un congrés del PSC, ho és de la Federació Catalana del PSOE.

“Si saps d’on véns // i on no vols anar, // per què la lluita et cansa //  i encara et fa por?” 

Cançó del remordiment

Raimon