La política catalana, símbol d’(in)estabilitat?

D'ençà que es van començar a constituir les primeres societats, la política ha sigut l'eina cabdal, inalienable i necessària dirigida a garantir la supervivència i l'evolució a través de la constitució d'una estructura relativament clara i ordenada –en molts casos, fins i tot jerarquitzada– on qui en forma part rep i exerceix una sèrie de funcions. Ara bé, que ningú s'espanti amb l'inici d'aquest article perquè no es busca fer un repàs històric ple de tecnicismes sobre la creació de la política ni molt menys dels nostres Estats, sinó un simple esment perquè el lector denoti quant important era i continua sent allò que entenem com a política.

Si bé intentem escapar a la seva presència, mai ha deixat de copsar el nostre temps perquè la seva ombra s'estén des dels telenotícies als diaris, la ràdio o les converses. D'afegit, les últimes setmanes l'ens de la política ha ressorgit amb una força i vitalitat renovades. Així, aquest renaixement es deu, en bona part, però no únicament, als casos de corrupció recentment descoberts que han suposat un vertader escàndol per l'amplitud i la complexitat del problema; tot i que també, de forma molt més intensa i propera a casa nostra, per la intenció del president de la Generalitat, Pere Aragonès, de convocar unes noves eleccions anticipades al Parlament de Catalunya per al pròxim 12 de maig.

El principal motiu que s'advoca des del Govern per l'avançament electoral rau en el bloqueig sofert en l'aprovació dels nous comptes per a l'any 2024; uns pressupostos que comptaven amb el suport del PSC i que preveien un augment de la despesa de fins al 6,3% respecte de l'anterior, a la vegada que un increment del personal.

D'aquesta manera, el gran escull a superar per Pere Aragonès que li ha costat la finalització de la legislatura ha sigut el macroprojecte del Hard Rock. Aquest, que estableix la projecció d'un complex hoteler i de casinos a l'àrea de Tarragona, no és quelcom nou, ja que portava aproximadament des del 2016 al calaix de la Generalitat (després d'haver patit diversos revessos desfavorables). Així i tot, l'embrió del projecte va aconseguir que CiU i PSC acordessin la reducció de la càrrega fiscal dels casinos al 10% per facilitar-ne l'obra.

Amb tot, la inestabilitat política torna a fer acte de presència a Catalunya, esdeveniment que obliga a prorrogar els pressupostos de l'any anterior com ja ha ocorregut en fins a cinc ocasions més: 2013, 2016, 2018, 2019 i 2021. Tot i que pugui semblar que s'està fent un gra massa en afirmar que la política del nostre territori és bastant volàtil, cal recordar que des del mandat de José Montilla el 2010, ha sigut realment difícil que els següents presidents de la Generalitat de Catalunya esgotessin el mandat sencer.

A partir de la primera dècada dels anys 2000 en endavant, els alts-i-baixos polítics s'han anat succeint de forma reiterada, portant als catalans i catalanes a votar en quatre comicis anticipats en un interval de només vuit anys. La causa: els efectes de la crisi econòmica producte de l'esclat de la bombolla immobiliària, els desnonaments, les retallades i els alts nivells d'endeutament, però també el pacte fiscal singular per a Catalunya o la DUI.

Si bé tot això portaria al final del tripartit de Montilla, el reforç de CiU amb Artur Mas i la posterior reconversió en el que avui en dia és JxCat amb figures tan potents com la de Laura Borràs o Carles Puigdemont o el reflotament d'ERC amb Oriol Junqueras a partir del 2012; la destitució del Govern electe amb l'aplicació de l'article 155 al territori català i les posteriors sentències suposarien el súmmum i punt final (fins avui) dels constants avançaments electorals d'aquesta dècada.

A partir d'aquí, un bri de constància i estabilitat sorgiria amb la XII legislatura, l'única que finalitzaria de forma normal després d'anys en un llarg període d'incertesa. També, seria en aquesta mateixa que veuríem un C's molt com a reacció a la DUI, però incapaç de formar govern tot i haver aconseguit ser primera força política. El buit governamental seria ocupat pel bloc independentista, amb Quim Torra al capdavant de la més alta representació de Catalunya.

Malauradament, després dels comicis del febrer de 2021, que van aconseguir un percentatge d'abstenció sorprenent (48,71%) donades les mesures atípiques adoptades per la situació sanitària que s'estava vivint, es va haver de presenciar com entrava per primer cop un partit d'extrema dreta al nostre parlament amb 11 diputats, posicionant-se com a quarta força parlamentària.

Tanmateix, i per finalitzar el succint repàs històric, és tot una conquesta sorprenent que l'actual legislatura no hagi acabat molt abans, precisament l'any 2022 amb la crisi que es va obrir entre els dos socis de govern: ERC i JxCat. La tensió va portar a Albert Batet, diputat i president del grup parlamentari de Junts, a amenaçar el president amb presentar una qüestió de confiança, fet que es va saldar amb la destitució de Jordi Puigneró i la sortida de JxCat de forma definitiva del govern. La situació, extremadament delicada per a Aragonès, va obligar els republicans a buscar el suport del PSC, cosa que s'ha mantingut fins a l'anunci de l'avançament electoral.

Amb això, caldrà esperar fins al 12 de maig per a saber quins són els efectes d'aquest avançament en els votants i si s'aconseguirà una mobilització massiva davant l'anunci que Carles Puigdemont serà el candidat de Junts. També, caldrà veure si ERC finalment perd suport com ho va fer en les eleccions municipals del passat 28 de maig i si el PSC continua com a primera força parlamentària amb un increment en el nombre d'escons que assoleix.

En qualsevol cas, el que podem esperar és que aquests siguin uns comicis marcats per la sorpresa, la tensió i la intriga que s'estendrà fins a l'últim instant; situació que esperem que sigui suficient per a millorar el tipus de política que es fa a casa nostra.