Educació i coeducació a la II República

En total es va projectar la creació paulatina de 27.000 escoles, de les que es van construir unes 16000. Es va duplicar el pressupost educatiu – en temps de crisi- i es va donar importància a la feina docent, pujant els salaris del professorat i confiant-los l’educació de les futures generacions com una important eina de futur i progrés social. Es van obrir escoles públiques de secundària, que eren gairebé inexistents i es van implementar teories pedagògiques innovadores com les de Freinet i Montessori. Tal va ser la importància que se li va donar a l’educació que, en plena guerra civil l’any 1937, malgrat l’escassetat de recursos, el govern va destinar 20 milions de pessetes a mantenir el sistema educatiu de la zona lleial o republicana, més del doble del que havia invertit l’últim govern monàrquic en totes les escoles d’Espanya i molt més del que es destinaria a l’educació –altra cop controlada per l’Església- durant el franquisme, i fins i tot recentment.

La II República volia oferir un sistema educatiu públic vertebrador de tota la xarxa educativa que oferia una escola racional, científica, coeducativa, que fos capaç d’assegurar la igualtat d’oportunitats per a tothom. L’educació va constituir una de les eines principals per a transformar la societat sota els paràmetres de la democràcia, la llibertat i la solidaritat humana. L’educació havia de ser laica i racional, garantint la llibertat de càtedra i lliure de dogmatismes, per la qual cosa s’acaba el privilegi que exercia l’església catòlica en matèria d’ensenyament, que havia estat tradicionalment una de les rèmores per al desenvolupament a l’estat espanyol. L’escola única, que és com es va anomenar a aquesta escola pública, obligatòria, igual per a tothom, neutra, al marge de creences religioses o de les possibilitats econòmiques de l’alumnat, s’inspira en la Institución Libre de Enseñanza. També s’inspira en la Institución Libre de Enseñanza, a nivell d’ensenyament secundari, la creació dels instituts-escola, com ‘Institut-escola de la Generalitat de Catalunya”.

La Generalitat va continuar en aquesta mateixa línia, amb propostes com la creació, el juliol de 1936, del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), un model autòcton que pretenia construir una escola catalana que també s’inspiraria en els principis racionalistes de treball i de fraternitat humana.

L’interès per què l’educació arribés fins a les aldees més remotes i fins a les capes més pobres de la societat va fer que es construïssin escoles en moltes aldees on la gent mai no n’havia tingut accés a l’educació i la cultura, i que adquirissin molta importància les anomenades missions pedagògiques, on persones voluntàries, com María Moliner o Federico García Lorca, van expandir la cultura a través de biblioteques mòbils o bé fent arribar obres de teatre al públic més pobre.

La coeducació, tot i que per alguns només volia dir escola mixta, per altres, particularment dones, va significar molt més que això, doncs del que es tractava era d’ educar als nens i nenes oferint una educació no sexista per una igualtat real entre dones i homes. L’any 1931, Margarita Comas escriu La coeducación de los sexos, i es reformen les escoles normals, establint en ells la coeducació. Durant el bienni negre, la dreta va intentar tirar enrere les reformes també en aquest aspecte, i, ja començada la guerra, a l’octubre de 1936, la Generalitat de Catalunya establia el règim coeducatiu a tots els ensenyaments a Catalunya, tot i que precisava que s’havia d’atendre la formació específica de les nenes com a futures mares. Tanmateix, un any més tard el govern de la República va instaurar la coeducació establint que nens i nenes havien de realitzar activitats iguals i conjuntes. En la redacció van contribuir mestres interessades en una veritable educació no sexista com María Sánchez Arbós, qui, juntament amb Margarita Comas i Leonor Serrano a Barcelona va defensar aquest plantejament més feminista. S’ha de mencionar aquí el nom de Rosa Sensat, com a pionera en el camp de la renovació pedagògica. Aquestes dones van ser pioneres d’un model educatiu que després es tornarà a reivindicar a partir dels anys 70 i que avui no només no s’ha arribat a complir sinó que estem retrocedint, bé per les mateixes actituds reaccionàries que es van trobar les docents republicanes, bé perquè, en un acte de malabarisme, s’ha canviat el sentit i la mateixa definició de coeducació, on les dones ja rarament hi són i del sexisme ni se’n parla.

Per a moltes dones de la II República, la feina de mestra va ser una manera de fer-se a si mateixes i alhora complir amb un ideal social. Per això, les mestres van jugar un paper molt important, com a dones i en el rol de mestres. Mentre es construïen escoles noves els ajuntaments proporcionaven sales o ensenyaven a casa seva amb la subvenció d’aquest. A Vilanova va haver mestres que seguien les noves tècniques pedagògiques com Dolors Mallafrè, mestra que va dirigir l’Escola Montessori de Vilanova i que va morir en un bombardeig durant la guerra.

L’educació es va identificar tant amb el pensament republicà, on a més a més, hi havia moltes dones, que el magisteri va ser un dels àmbits on es va exercir amb més crueltat la repressió franquista. A Catalunya, almenys un 30% de docents de primària i secundària van patir depuració o van haver d’anar a l’exili. Per la resta d’Espanya es donen xifres similars. El procés de depuració al magisteri va estar vigent fins al 1966. Molt i moltes mestres van ser assassinades, com cas de Isabel Esteban Nieto, afusellada per les seves idees laiques, o Ángeles García Palacios, assassinada per treballar a l’Escola Nova i seguir el mètode Montessori. O Antoni Benaiges, mestre assassinat a Burgos per seguir la metodologia de Freinet i sobre el qual s’ha fet una pel·lícula molt bonica anomenada ‘El mestre que va prometre el mar’ dirigida per Patrícia Font. Altres docents van haver d’anar a l’exili, altres van passar per les presons franquistes, altres simplement van ser expulsats/des del cos i/o van patir l’exili interior que comporta el silenci.

Isabel Pérez Molina

Associació de Dones La Frontissa

Garraf per la República