Violència vicària

La violència vicaria sembla que ha agafat aquests mesos una embranzida autènticament preocupant.

La primera pregunta que em faig és, com un pare pot matar els seus fills i la seva parella o ex-parella?

El rebuig social a aquestes actituds és patent a la nostra societat, però que s’està fent per tal de solucionar el problema?

Necessitem respostes per controlar i aturar aquestes atrocitats, que maleïdament cada vegada són més properes en el temps.

En aquets  quatre primes mesos de any hi ha hagut set menors assassinats a mans dels seus pares, tots ells menors de deu anys.

La dada més esfereïdora és que d’aquests set casos, només dues dones havien interposat una denúncia.

Cal fer alguna cosa i fer-ho de pressa. La Ministra d’Igualtat, Ana Redondo, diu que cal fer un diagnòstic; per la seva part, la Consellera d’Igualtat de la Generalitat ha anunciat la creació d’un grup de treball per analitzar la qüestió. Iniciatives molt lloables, però mentrestant caldria extremar les mesures de protecció, perquè és inadmissible que continuem tenint casos amb ordres de protecció al menor i d’allunyament de la mare, i els fills segueixen mantenint les visites assignades amb el pare.

Hem de crear instruments d’actuació de manera ràpida i que permetin una agilitat en les denúncies, no tan sols de les persones afectades sinó també treballant des de la denúncia social. Hem de combatre els masclisme de manera estructural. I, sobretot, cap de nosaltres podem tancar els ulls davant una lacra social tan terrible com és la violència masclista en tots els seus formats.

Cal que posem el focus sobre les criatures que pateixen una situació de violència continuada i en massa casos de mort, cal promoure mesures de protecció, com acabar amb el règim de visites a suposats pares que exposen els seus fill a una constant situació de violència psicològica i física.

El marc mental d’aquests pares pivota sobre el convenciment de què tot el que fan està perfectament legitimat, el seu món emocional es basa clarament en un patriarcat, on creuen tenir el dret al control total sobre la seva parella, ex-parella o els fills, constantment promouen la por en el seu entorn i finalment els acaben considerant com coses que estan al seu servei. En el moment que l’assetjador  creu que ha perdut el seu cercle de poder, tot és poc per fer mal a les persones que l’envolten, mai acceptarà haver perdut el control que exercia sobre ells.

Un altre punt preocupant és l’efecte mirall, el moment que es legitimen els uns als altres. Per sort no és un efecte exacte, però sí que dona ales a aquells que es plantegen exercir algun tipus de violència perquè se senten protegits i reforçats entre ells. Alguns dels casos que hem vist aquests darrers mesos tenen un efecte imitació, un modus operandi similar o igual.

Cal que els mitjans de comunicació tinguin molta cura alhora de informar sobre aquests fet i evitin el sensacionalisme. A l’igual que en el cas dels suïcidis, els mitjans de comunicació poden tenir una influència en les conductes de violència de la població i cal que siguin molt rigorosos en el moment de donar aquestes informacions.

Una característica dels homicidis masclistes és el posterior suïcidi de l’agressor. Això comporta una perillositat afegida, perquè, quan estàs no tan sols disposat a llevar la vida als fills i la parella sinó també la teva, ja no hi ha raonament possible per aturar-ho.

Aquests darrers assassinats no fan més que evidenciar la urgència d’articular una lluita clara i contundent contra aquest sistema de violència vers les dones i els nens.