Tot té un abans i un després

És així tot té un abans, un ara i un després.

I naturalment tot és variable i es pot sotmetre a canvis per millorar o per empitjorar.

La primera imatge és podria definir amb aquella dita de: com si sentissin ploure. És a dir, ningú fa cas del senyal.

Un aparcament de motos damunt la vorera anul·lat però els que tenen la moto, ni cas, seguien aparcant en el lloc i damunt la vorera impunement.

Una vorera ja de per si complicada fins que no es va posar remei a l’acumulació de deixalles que patien un contenidors sobreeixits i amb cartró per parar un tren.

Bé, restablert allò que hauria de ser el comú denominador. Voreres pel vianants i calçades pels vehicles. Ara, però amb això de patinets i bicicletes sembla que hi ha una permissivitat que potser també s’hauria d’analitzar amb detall i prendre alguna decisió.

Que es retirin els obstacles de la via pública sobretot a les voreres és un proposta raonable i de sentit comú. Cotxets de criatures, gent gran amb  dificultats o amb taca-taca, persones amb poca visió... poden anar, més tranquils, vaja que et permeti transitar amb seguretat per uns espais pensats expressament pel facilitat el seu ús a peu i el seu pas.

Però potser això no ha agradat als que hi deixaven les motos.

I un es fa la pregunta de si l’ajuntament ha de garantir aparcament gratuït i al carrer per tothom? (s’entén a més que estigui el més a prop de casa possible. Només faltaria!).

La resposta més raonable és que no. Que hi ha d’haver llocs per estacionar, però en els llocs adequats i previstos, ni davant de casa ni tampoc a tres quilometres. Segur que a distàncies lògiques hi ha indrets on deixar els vehicles sense pagar. I d’aparcament pagant n’hi ha i molt, (potser una rebaixa d’impostos a aquells que disposen d’una plaça que ocupi carrer estaria prou bé?, No? Ajudaria a esponjar els carrers).

Es va fer famosa la frase de que no hi ha prou pa pels xoriços que hi ha.

Dons això sense l’èpica ni transcendència del xoriço es pot aplicar a  l’aparcament no hi ha prous carrers per tants cotxe, motos i ginys movibles.

Un expert assegurava que si tots els vehicles de la ciutat es posessin en fila india arribarien fins a Lleida, per això cal trobar solucions a l’aparcament és evident però evitant en el possible els inconvenients als vianants.

Quan es va acabar el període de tolerància, de la paradoxa de que el senyal de prohibit aparcar quedava tapada per precisament les motos allà deixades  segurament hi va haver mesures més contundents.

Però la historia segueix i així tenim que en el lloc en qüestió hi apareix la pintada que suscita el comentari. Suposem que l’ús del dos cognom de l’actual Alcalde és una defensa de que els cognoms de la mare també són importants i han de tenir visibilitat. Gran sensibilitat doncs del pintaire (alguns destacats polítics se’ls coneix pels dos cognom Duran i Lleida, Sánchez Llibre, Rodriguez Zapatero, Núñez Feijóo… Per tant és meritori aquest ús dels dos cognoms).

Però el que sorprèn és la voluntat privatitzadora de l’espai “el nostre pàrking”. Algú ja reclama doncs una certa propietat de l’espai on hi havia l’aparcament i en sembla que això no va així. Les coses van d’una altra manera. Qui els hi ha atorgat l’ús de l’espai de manera particular?. I que no vinguin amb la història aquella ja que paguem impostos i bla, bla, bla... No. Ningú no té cap dret adquirit en matèria d’aparcament (llevat dels guals i en condicions) i més si aquets genera problemes a l’estar damunt de la vorera.

Ni nostres ni vostres, de tothom que vagi a peu, la moto que busqui un lloc alternatiu o es paga una plaça en garatge…

Ara quan la façana que ha estat restaurada -que ja ho està- no descartem agafar l’esprai i en una hora que no ens vegin els guàrdies anar a pintar alguna cosa com “Ruiz-Lopez ( això sí el dos cognoms per seguir la deferència del primer pintaire) segueixi així i tregui les motos de les “nostres voreres”!

M’ho pensaré ....