Rics i més rics

Som tan rics que ens passem les hores per trobar l’oferta més barata i la benzinera amb el preu més econòmic. Som tan rics que el principal poliesportiu que utilitzem és la via verda que uneix el nucli urbà amb les platges. Som rics dels que busca carnets i abonaments per intentar pagar el menys possible quan ens hem de moure amb transport urbà.

Som tan rics que el primer que preguntem davant un restaurant és a quin preu està el menú. Rics d’aquells que van entrant per internet per anar comprant on line tot aquelles coses que et sortiran més cares en una botiga convencional.

Som rics i apostem pel menú més econòmic d’un seguit de bars.

Aquesta democràcia no la toca ni Déu. Estem vivint en la dictadura de la misèria, de la fita de superar el cap de mes. Tot ens torna obedients i submisos fora de la taula de casa o amb una calçotada amb els amics. Són poques aquelles persones que es puguin donar el luxe d’estar uns mesos o uns anys sense treballar. Aquests ja no els interessa fer cap revolució perquè sembla que ho tenen tot. En canvi en entitats públiques i privades cada dia són menys els que diuen ja n’hi ha prou i fan vaga. No ja pels diners que perdran aquells dies sinó perquè se sentiran mal vistos i aquests somnis de superació i augment de sou es poden veure estroncats per no seguir les directius del líder espiritual.

Fa uns anys la gent era pobre, però no depenia tant com ara de moltes comoditats que ens obliga tenir uns rolls que potser no són necessaris.

Recordo a casa quan no tenim ni telèfon ni cotxe i la veritat és que vivíem i potser més feliços que ara amb tantes necessitats creades com les tauletes i assegurances per tot i més.

Abans érem pobres, però els diumenges potser anàvem a fer un vermut o jugar. Ara que som rics ens passem el diumenge al matí comprant perquè no tenim temps entre la setmana entre una cosa i un altra.

La gent no estudiava tant però sabia més. Ens hem inventat aquest món de titulitis i la gent cada dia penja més diplomes al passadís de casa i sap menys.

Cada dia tenim quasi la mateixa oferta cultural que diumenge, però altra banda, per moltes persones cada dia és dilluns. No parlem dels treballadors que treballen  7 dies seguits amb la setmana amb un contracte de mitja jornada o en practiques. 

Som rics i més rics quan ens toca en una setmana fer un creuer amb un munt de parades i arribem a casa exhausts pels horaris que hem fet per aprofitar el temps. Tenim moltes fotos que ja classificarem.

Som rics i volem que els nostres nens siguin advocats, però sempre ens recordem de les minutes que ens passa el mecànic, el lampista i fins el tot el que poda els arbres. Moltes d’aquestes professions avui en dia donen més les de lliberals de tota la vida.

Seguim endavant marcats pels crèdits, l’euríbor i les hipoteques que fan que la nostra tingui cert color, encara que sigui fals i amb quatre gotes marxa.

Seguim endavant esperant que la mort no ens visiti en la cua d’algun servei d’urgències o al mig del carrer esperant la reacció humana de les persones.

Aquesta situació és ideal perquè les apostes polítiques i sindicalistes més arriscades vagin perdent poder i tot es vagi convertint en una mena de pensament únic amb petites variants però que difícilment poden posar en qüestió l’essència de tot plegat perquè aquesta canviï una mica.