Avui parlem de la Pleonexia

Si cerquem a la xarxa la paraula Pleonexia podem trobar el seu origen a Grècia amb "πλεονεξία". Aquest  mot és un concepte filosòfic que defineix quelcom semblant a la cobdícia, l'avarícia i aleshores podem parlar d’un desig insaciable de tenir el que per dret pertany als altres.

Però si afinem més en la paraula cobdícia la trobarem en l'adjectiu pleonektis, per cobdiciós, plèon, que remet a més o major en caràcter de quantitat, amb arrel en l'indoeuropeu pele-, per sumar, seguit de -exia, pres d'exis, que ens apropa a un hàbit, associat a l'adjectiu exein. I és aquí on la podem definir com a un estat o condició, amb referència a l'indoeuropeu segh-, per mantenir o sostenir.

En conclusió doncs, el relacionem al fet de prendre sempre més del que ens correspon i en el cas del que no ens agradi, n’agafem menys.

Per exemple Ritenbaugh descriu pleonexia com "despietat egoisme i una arrogant assumpció que els altres i les coses existeixen només per al nostre benefici".

Pleonexía és doncs, un desig insaciable de coses de caràcter material… Pleonèctic (alguns diran pleonèxic) defineix aquella persona que considera que encara no en té prou. De fet, ignora que el seu esperit no pot aplacar-se amb coses materials.

Per a molts estudiosos el terme es refereix a un comportament que es manifesta per mai estar satisfet de coses materials, la persona està totalment atrapada en el seu propi afany, percebut i reconegut pel to el seu entorn. Pel filòsof Plató, que ho exposa en el diàleg Gorgias, ho defineix com aquell poder impossible d'assolir, com una manera d'amagar els defectes i debilitats, digne de classificar-se com una afecció.

Si anem fent més recerca podem parlar de l'avarícia (del llatí avaritia) com l'ànsia de posseir més del que es té, indefugiblement ho relacionem amb els diners o les coses materials. Per la majoria de les religions s’inclou dins la llista dels pecats i el terme té sempre connotacions negatives. L'avarícia es relaciona amb l’egoisme i la manca d'atenció a l'altre.

Quan parlem de cobdícia ho fem en termes d’un desig excessiu d'adquirir riqueses per guardar-les. I és que la cobdícia és un aspecte psicològic que ens parla del desig de maximitzar els propis recursos, riquesa i béns materials sense comptar amb les necessitats i interessos dels altres.

Sabem doncs, que la cobdícia es manifesta a diferents nivells, des de l’individual fins al col·lectiu. A nivell individual la cobdícia pot portar a buscar el màxim benefici per a un mateix malgrat podem perjudicar els interessos dels altres. Aquelles persones que pateixen cobdícia solen sentir-se insatisfetes amb la seva situació i sempre lluiten per aconseguir més, amb independència dels resultats aconseguits.

La cobdícia col·lectiva la veiem en forma de cobdícia corporativa i en els anomenats esquemes piramidals, on hi ha gent que persegueix la riquesa a costa dels altres, sense tenir en consideració l’ètica ni la moral. Com a conseqüència parlarem de les desigualtats socials, explotació i destrucció ambiental, com dèiem en l’article anterior.

La cobdícia, no esdevé una característica inevitable de la naturalesa humana. Seran però l’educació i la conscienciació les que hauran d’ajudar-nos a guanyar a la cobdícia i a treballar en el desenvolupament de relacions més justes i empàtiques amb els altres.

La psicologia anomena doncs pleonexia a aquesta gana insaciable que implica la sobrevaloració d'un mateix. La persona afectada es considera mereixedora de tot allò que desitja per tenir més mèrits que el proïsme, per això pot arribar a manipular o enganyar. El que és realment trist és que aquestes persones cobdicioses no cerquen ajuda, estan massa ocupades acumulant béns, malgrat això és el seu entorn qui ho sol fer, el necessari per redefinir la seva generositat i evitar patir abusos.

Per als estoics, la pleonexia era un desig insaciable de tenir més del necessari, una mena de cobdícia desmesurada que generava molt malestar per l'ànima. Els estoics dividien, en general, la filosofia en lògica, física i ètica. L’ideal de l’estoic era l’exercici de la virtut, que hom aconseguia mitjançant l’acceptació del destí i la lluita contra les passions. L’estoïcisme tingué una gran repercussió en el pensament occidental i influí especialment sobre el Renaixement.

Creien que aquest desig d'acumular béns materials, es podia relacionar amb l’ansietat i la frustració, ja que mai no s’estaria satisfet amb el que es tenia.

Al seu dia a dia, els estoics utilitzaven el concepte de pleonexia per recordar-se a si mateixos el que era millor per la moderació i l'autodisciplina. Practicaven l'acceptació del que tenien enlloc de desitjar constantment més, els ajudava a tenir una serenitat davant les adversitats i en definitiva a un vida més plena, en equilibri.

“Plató va diagnosticar la pleonexia com el desig categòric de posseir més béns materials exclusius. Aquest desiderium s'uneix a la gana d'èxit, que és el desig peremptori de possessions addicionals. Tots dos desitjos agreugen el problema dels espais incompatibles, on tothom vol més poder, estatus o propietats encara que no hi ha possibilitat d'ascensos o espai disponible”. La malaltia diagnosticada per Plató com a pleonexia, és el desig categòric de tenir sempre més béns exclusius o materials.

“La pleonexia pot estar bé o malament (Antid. 281), però cercar la superioritat a través del robatori, l'engany i altres procediments il·legals no és ni tan sols avantatjós; duu a una vida més miserable. La veritable pleonexia és servir als déus, mantenir bones relacions amb els amics i els ciutadans, i tenir una reputació honorable. La desgràcia d'obrar de forma incorrecta procedeix de les pressions exteriors, no de la falta d'harmonia interna, i l'ambició honrosa és premiada per la societat...” (Isòcrates contra Plató amb el rerefons del Gòrgies).

Joan Rodríguez i Serra és educador social, ( joanr.educadorsocial@gmail.com)