-
Cartes a la direcció
-
Ferran Savall
- Vilanova i la Geltrú
- 05-05-2024 11:45
Ferran Savall
L’expressió és prou coneguda i el significat és clar, mai jutjar o encasellar algú per les aparences que moltes vegades no s’ajusten després a la que és realment en cada persona
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
No hi cap necessitat, ni obligació de definir-se si no es vol.
Però hi ha determinats estereotips que fan que els altres ens situïn en algun sector, en un corrent ideològic, en una manera determinada de vestir que condueix masses vegades a definir-te com a membre d’un sector, d’una tribu, d’una tendència o senzillament anar a la moda o ser un demodé.
De tota manera la frase pintada no deixa de ser un transposició a l’època actual, o si és vol amb més autoproclamació, d’aquella famosa frase de que el hábito no hace el monje expressió que en català en diem Davall d'una capa, qui sap qui s'hi tap.
L’expressió és prou coneguda i el significat és clar, mai jutjar o encasellar algú per les aparences que moltes vegades no s’ajusten després a la que és realment en cada persona. Vaja, que menys apriorisme a definir i més constatacions per conèixer i entendre.
Però tampoc cal enganyar-nos perquè en moltes ocasions la roba que portes si que et defineix, ja no cal parlar del uniformes que usen les determinades estructures dels estats ja siguin exercits, policies i altres cossos com agents rurals o bombers. Aquí la roba defineix i defineix bé.
La uniformitat era també un element definitori de l’activitat, des de la banda de cornetes i tambors de la Creu Roja fins a les majorettes, passant pels castellers i els balls de bastons en tota la seva amplia gamma. Segons la uniformitat defineix la teva activitat. I es porta voluntàriament i amb orgull perquè la roba et distingeix dels altres i et fa sentir part del grup, que se sàpiga que fa, amb qui ho fa i quan ho fas. Hi ha orgull de color i de vestimenta.
I si parlem de la uniformitat esportiva ja arribem a vegades al paroxisme en defensa de la samarreta. És com una de religió amb litúrgia, dogma i fe inclosa.
Però en el món que vivim no és estrany veure a determinats sectors, sobretot de joves que potser no es defineixi amb al roba que porten però si que acaben semblant tots i totes iguals, tallats amb els mateixos patrons veus els mateixos vestits amb matisos de colors i talles però la mateixa estètica calcada.
I sí, cadascun pensarà i actuarà d’una manera però també el vestir defineix en part una manera de ser i estar davant la resta de mortals.
La imatge d’un senyor abillat amb un vestit amb armilla i algun altre amb texans estripats (de la fàbrica ja, eh) et fa pensar que tenen la mateixa activitat...?
No defineix potser però ens apropa a realitats ben diferents.
Hi ha tòpics certament i alguns venen de segles anteriors, només cal veure com dibuixaven els vestits de burgesos i proletaris per adonar-se que la vestimenta si et definia.
Abans, i seguint amb un cert tòpic, la “poli” et mirava malament segons com vesties sobretot si a la vestimenta, a més, hi afegies determinades mostres corporals i en canvi segurament els xoriços anaven amb roba cara i feta a mida... camisa i corbata.
I què no definia l’americana de pana com a símbol d’un progressisme batallador o, el jerseis que portava l’entranyable i combatiu Marcelino Camacho... Home, representaven tot una manera de ser d’algunes generacions.
O per posar un exemple, veure que Felipe González es posava la caçadora d’ante (pell girada) que es posava per anar els mítings no era un tret definitori?
El vestir segons l’ocasió no és un fet nou ja es parlava de que el populista Alejandro Lerroux triava bé la seva vestimenta segons on havia d’anar a predicar. I era capaç doncs de definir-se de moltes maneres.
En fi, en part la pintada possiblement té raó, però també és cert que seguir estrictament una moda et defineix en els entorns de determinats pensaments, maneres d’actuar i actituds davant la vida. I això ben segur els estilistes i analistes d’imatge ens donarien una lliçó, llarga, carregada de raons i especulacions... però no cal.
Al final potser després del rollo anterior acabes pensant que la pintada podria ser un primer missatge d’alguna campanya publicitària d’alguna marca d’aquestes que es fabriquen lluny d’aquí amb condicions més que precàries, però facturen aquí òbviament... esperarem notícies.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!