Poques coses son tan ensordidores com el silenci

En cap mitjà informatiu he vist la més mínima referència a la seva figura i/o llegat. Quin desencís! Arribo a concloure que el món actual és fred, injust i oblidadís. Fins i tot amb els grans genis. Anem a toc de xiulet. Ens aclapara el soroll. No tenim temps de pausa. Tot ho fem corrent. Ens dominen les noves tecnologies. Ens és més fàcil asseure’s passivament davant d’un aparell de TV que no pas esforçar-se a llegir un llibre. Quan esmerçarem un moment al sentiment? Hem de lluitar per frenar aquesta regressió. No em puc resignar a l’abatiment de veure que anem enrere, com els crancs...

Novel·lista de primeríssim nivell. Dramaturg, poeta i periodista, alhora. Ell i Juan-Carlos Onetti formen el duet de figures més rellevants de la literatura uruguaiana del segle passat. Als qui mai no s’endinsen dins de cap llibre, els recomano que es deixin dur de la mà d’en Mario. Tot els serà fàcil, plaent i engrescador. Tibant d’una sentència seva, "són moltes les coses del passat que han desaparegut. Tanmateix, n’hem de trobar d’altres que ens obren una escletxa al futur, amb la finalitat de reconquerir-les". Amb molta preocupació, m’esglaia pensar en el propi fenomen de la intel·ligència artificial. Suplantar el pensament humà es rendir-se al no res. 

Sóc un enamorat de l’escriptura. M’asserena, em conforta i em sedueix. Em permet projectar enfora la interioritat del meu interior. Em manté en diàleg constant amb la gent que m’envolta. De fet, escric com parlo. En aquest sentit, la figura d’en Mario és un far esplendent que intento sempre tenir com a referent. Fins i tot refereixo -no essent el primer cop que ho dic- que tots i cadascú de nosaltres estem cridats a ésser escriptors en potència. Una suposada manca d’autoestima no ha de suposar cap mena de fre a aquesta vocació innata de tothom. Llegir i escriure perllonga -sine die- el cabal personal de coneixements de cadascú. La força de la cultura empeny les tradicions i records del passat i transcendeix molt més enllà.

És bo i millor tenir el coratge d’ésser diferent o peculiar envers la gra massa humana. No ens hem de deixar vèncer per allò que en podríem dir el poder unànim de la uniformitat. De tant en tant ens cal nedar contra corrent. Àdhuc exposant-nos al rebuig de gent del propi entorn, que ens pot arribar a titllar d’il·lusos. No vull considerar-me patètic, deixant-me arrossegar per la tesi fàcil del "qui dia passa any empeny". Hem d’arribar a bescanviar coses que millorin la societat que ens toca viure. Molt més quan cada dia que passa assistim indiferents a l’aparició de polítics de nivell més que dubtós que s’han encabit en un món que els és un "modus vivendi". La gent del carrer els importa un rave. Justament per això mateix, encapçalava el meu article amb un pensament d’en Benedetti: "poques coses són tan ensordidores com el silenci". Una cita literal més de l’autor que m’ocupa.

El Congrés dels diputats i la gran majoria de cambres territorials autonòmiques s’han convertit en rings de boxa. Han desaparegut les bones formes i l’educació més elemental. Potser, doncs, que recomanem a tota aquesta trepa d’espavilats de nova fornada que s’alimentin -primer de tot- llegint obres del rei dels micro-contes. Un altre gall ens cantaria.