I ara, a qui voto?

Fa uns dies vam tenir una trobada amb uns amics, i aquesta pregunta va sorgirà a mig menjar. Voto o no?, i si voto, a qui he de votar? I van sortir opinions diverses, però bàsicament hi havia una pregunta comuna: quin partit mereix la meva confiança?

Davant la constatació que hi ha un grup nombrós de persones que s’inclinen per no votar, em sembla que val la pena fer una reflexió de partida. Veig raonat i raonable tenir la sensació, sustentada per fets diversos, que la versió actual dels partits polítics difícilment pot merèixer la nostra confiança, que hi ha hagut prou incompliments per pensar que una vegada més no em deixaré enredar.

Hi ha partits que per desacords es divideixen, es separen, es distancien... i així els va als que diuen que són l’esquerra. D’altres, amb discrepàncies semblants, es poden distanciar però segueixen agrupats, i així els va als que conformen la dreta i la dreta extrema. Possiblement els interessos econòmics tenen més força que els desacords: “poderoso Caballero es don Dinero”, va escriure Góngora.

Si els votants dels partits catalans ens abstenim perquè creiem que no han fet el que havien de fer, s’abstindran també els votants dels partits centralistes que acumulen tants o més incompliments? No, evidentment, no. Som conscients del que comportaria deixar Catalunya en mans de partits que van impulsar el 155? Ara el gobierno o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la pot paralitzar o obstaculitzar qualsevulla llei aprovada pel Parlament: amb un govern dependent de Madrd, què farien? Actualment s’imposa la dictadura del jutges..., què passaria amb un govern de la Generalitat d’obediència centralista? S’aprova una llei i aquells que l’han d’aplicar fan tot el possible i l’impossible per desarmar-la, què no farien amb un govern “amic”? Si les Balances Fiscals cada any són més perjudicials per a Catalunya, què passaria amb un govern obedient als dictats de l’Estat? Si....

L’any 2012 Artur Mas va enfocar la manifestació de l’Onze de Setembre per demanar el pacte fiscal amb Madrid, però la ventada de l’ANC amb la seva pancarta “Catalunya, nou estat d’Europa” va convertir el pacte en una cosa buida, i Mas “va caure” així a la piscina de l’independentisme. Eren altres temps i altres circumstàncies. L’ANC, Òmnium i Municipis per a la Independència, tot i les diferències, anaven units, i la Societat Civil anava alhora.

Ara cal que la Societat Civil agafi la brúixola i marqui altre cop el camí, i que el seu rebuf arrossegui els partits. No podem posar-nos en mans dels partits polítics i deixar que ells marquin el ritme, el temps, el contingut... Fer-ho seria deixar que l’instint reformista, que permet als partits acomodar-se a la nova realitat per seguir mantenint el seu estatus, sigui el que orienti el nostre futur. No dic que puguem prescindir dels partits polítics, els necessitem, però ha de ser el moviment popular qui ha de marcar aquest ritme, el temps, el contingut i, essencialment, l’objectiu d’aquest moviment. Però quin moviment popular? Un que, més enllà de les discrepàncies possibles i comprensibles, sigui capaç d’actuar alhora, amb un mateix objectiu: recuperar la possibilita de fer la ruptura amb el franquisme que el règim del 78 va fer impossible. És en aquesta direcció que hauríem d’orientar la nostra actuació.

En un escrit anterior, molt anterior, expressava el convenciment que socialment s’ha centrat l’esforç en anar eliminant les restes del dictador, de Franco, i que molt poc en combatre els residus del franquisme; i aquí els tenim, cada cop més decidits i desbocats. I la culpa és nostra: la estratègia política va pensar “si VOX creix ens ajudarà a afeblir el PP; si Aliança Catalana s’expandeix ens servirà per restar crèdit al moviment independentista”. I alguns mitjans de comunicació, seguint la veu dels seus amos, han fet d’altaveu d’aquestes actituds.

No es pot perdre temps amb acords de draps calents, de cercar un alleujament, amb pactes d’investidura que ens apropin a una segona dosis de Reforma-78, versió 2024 que promet, pacta i incompleix per sistema. El que s’hauria de perseguir seria la ruptura, la que va estar a punt de produir-se al Parlament de Catalunya el setembre del 2017, quan es van aprovar lleis que enterraven les restes del canvi polític que va ser imposat l’any 1939, i que el règim del 78 va blanquejar. Ara, set anys més tard, podem reprendre i impulsar una tasca que el 2017 no es va poder/saber rematar, i no parlo d’independència, parlo de trencat la dependència del centralisme “triler”. Si ara tampoc ho fem, seguirem maquillant i donant aire als residus del franquisme.

Serem capaços de fer-ho o seguirem essent una societat que es mobilitza i crida més per un gol que no per un grapat d’injustícies?

I ara, a qui he de votar? Falten mesos si cal votar, hauríem d’aprofitar-los per donar solidesa i acord a la Societat Civil. Si ho féssim, segurament, els partits esdevindrien, arrossegats pel moviment, un element molt diferent del que van ser a les darreres eleccions del 12 de maig. Som-hi!!!

Per cert, no sóc d’ERC, ni de Junts, ni de la CUP, ni de l’ANC però tinc la mania de pensar per mi mateix.