Els crítics i la pel·lícula

Es tractava d’una d’aventures, una espècie de Bonnie and Clyde a la catalana: aconseguiria arribar al banc sense que el detinguessin el sheriff i els seus homes? Cauria al parany de les forces de l’ordre? Tot això per no encarar el problema real i nuclear.

Espanya és un estat sota un cop d’estat judicial. I els jutges, en lloc de fer complir les lleis i aplicar-les, les boicotegen, ignoren o les interpreten d’una marera o altra segons qui és l’afectat. Però això no feia comprar entrades per veure la pel·lícula, no venia... I ban recórrer a la pel·lícula de “lladres i serenos”.

Aquest va ser el plantejament majoritari que els mitjans de comunicació feren de la promesa de Carles Puigdemont de ser al Parlament el dia 8 d’agost: desenfocar l’element bàsic per convertir el recobriment en allò més essencial. I ara veig que segueixen igual. Diuen: sí, va venir, però no va ser al Parlament; no es va deixar detenir; un incompliment de Puigdemont, va venir per posar en ridícul els Mossos...

El 8 d’agost havia de ser el dia de la constatació de la “normalització” a Catalunya, és a dir que el poder socialista era omnipresent: Espanya, Catalunya, Barcelona. I no ho va ser ni molt menys. Puigdemont va demostrar que Sánchez no havia derrotat l’independentisme, que el darrer President triat lliurement seguia lliure malgrat tots els esforços del centralisme per anorrear-lo. Es diu que el moviment independentista no hi va guanyar gens amb la presència de Puigdemont a l’Arc de Triomf, i pot ser cert, però, què hi va perdre el centralisme? Va perdre el seu convenciment que ho tenia tot sota control, que iniciaven una nova etapa de la història de Catalunya. I el desconcert resulta evident consultant els diaris espanyols. Per un cantó diuen que el gest del President va ser una pallassada, que com a joc de mans podia passar, que únicament sap fer il·lusionisme...  Si l’acció de Puigdemont és això, com pot ser que es destinessin molts més policies a detenir-lo que no es van utilitzar per capturar els terroristes de la Rambla de Barcelona, l’any 2017? Puigdemont va fer una pallassada, naturalment...

Però els mateixos mitjans parlen de la derrota de l’estat, d’una vergonya insuportable... Com quedem? Pallassada o derrota i vergonya? Veient el bilis que hi posen, indubtablement, derrota i vergonya.

Puigdemont va dir, dies abans, que volia ser present al Parlament el dia de les votacions per elegir el President i que estava disposat a assumir el risc que comportava venir a Barcelona amb l’amnistia vigent però frenada pel cop d’estat judicial perpetrat per la sala segona del Tribunal Suprem. Però no va dir que no es deixaria detenir. I ho va complir. El problema per a molts, que esperaven un final de la pel·lícula a l’americana, va ser que els homes del Sheriff no el van poder atrapar, i les especulacions que els crítics cinematogràfica havien fet, es van veure decebudes abans que els espectadors s’haguessin acabat les crispetes.

Els mossos són la policia de la Generalitat i, com la municipal, la nacional i la guàrdia civil, estan sota les ordres del poder judicial, aquest que no vol acceptar que l’amnistia és vigent i que estan obligats a complir-la. El Suprem, podent-ho fer, no va encomanar ni a la policia nacional ni a la guàrdia civil la detecció i detenció de Puigdemont, va passar la “patata calenta” als mossos. Em sembla que, mentre encara estiguem sota les lleis espanyoles, seria millor que les ordres del Suprem les entomessin els cossos que existeixen, entre altres coses, per fer això: estar al servei de l’estat. El jutge Llarena diu que la tornada de Puigdemont a la Catalunya Nord va ser un fracàs, i deu ser veritat: ell és un expert reincident en fracassos jurídics... També diu que els Mossos van fer el ridícul. Pot ser, ara, molt per sota de la persecució de les urnes de l’! d’octubre... El que és ridícul són els diferents moments que ha hagut d’entomar la Justícia espanyola per culpa de la seva tossuderia i obcecació amb Puigdemont.

I ara, què? Ara toca treballar, no es pot esperar que Puigdemont ens porti ell sol pel camí de la independència. És evident que l’independentisme ha reculat i és evident, també, que és viu i que pot plantar cara a l’estat: si una persona ho ha fet, què no podríem fer milers de persones? Ho vam fer l’1 i el 3 d’octubre, ara cal preparar el terreny i ser constants. No és una qüestió de presses, ho és de perseverança.

Puigdemont segueix lliure, el darrer president ha sabut preservar la presidència de la Generalitat lliure del 155, per damunt de requisitòries, cerques i captures, euro ordres i altres “creacions  literàries del Suprem. Segueix tenint a les seves mans la Presidència de la Generalitat per traspassar-la al president que Catalunya pugui elegir LLIUREMENT, quan la llibertat sigui una realitat i no una ficció.