L’escriptura és com la música

Aquest trenta de setembre, recordem el centenari del naixement d'en Truman Capote. Un gran escriptor i periodista nord-americà, conegut per la finesa del seu estil i, alhora, per un to sovint provocador. Val la pena referir que, als 11 anys, ja començà a fer les primeres passes redactant allò que, més tard, fou definit com a microcontes. 6 anys més tard, entrà a treballar a la revista New Yorker, on s'adoná de la seva passió per la literatura. Als 34, assolí el cim de la fama amb la novel·la “Esmorzar a Tiffany’s”. Una altra obra molt famosa de la seva producció fou "A sang freda". Se la considera un dels llibres fonamentals del què se’n diu "nou periodisme i non fiction".

Ell mateix es definia més com a home d'obsessions que no pas de passions. Creia obtenir empenta terapèutica parlant i escrivint: dues tasques cabdals a les quals el món actual no atorga precisament aquesta consideració. Un immens contrasentit en l'anomenada "era de la comunicació". Tot es fia a l'adscripció a una xarxa social. Un camp on -des d' un principi- sempre em vaig proposar mantenir-me al marge.

Escrivint, un altre punt on m'agradaria emmirallar-me amb ell rau en el fet d'interpretar un dels seus principis: "el plaer de l'escriptura no és pas el tema que es tracta. Ho esdevé la música que fan les paraules"... Aquesta afirmació ve a dir que les formes poden ser més importants que el contingut.

Malgrat que semblarà estrafolari, massa polítics actuals neden en aigües turbulents en etzibar-nos llurs "filípiques". Les històries o transcripcions més simples poden arribar a l'excel·lència si ens proposem tocar el cor dels lectors. Cal raonar i desenvolupar com cal la trama o argument. És ací on, per damunt de qualsevol altra consideració, el mitjà on publiques et pot condemnar però mai negar. Visca sempre la llibertat d'expressió! Al cap i a la fi, el seu punt de vista oficial s'expressa només mitjançant l'editorial del director.

En el moment que algú es pugui sentir ofès en llegir-te, té dret a plantejar la via judicial per exigir resituar conceptes. Aleshores, s'establirà qui és realment en possessió de la veritat. Plegar-se, tanmateix, a la pressió mediàtica basada en l'ocupació d'un determinat càrrec social o polític notori no fa altra cosa que "retratar" a qui es deixa entabanar per aquesta argúcia... Com referia el propi Truman Capote, "és fàcil no fer cas de la pluja si es duu un bon impermeable". "No és qüestió de fidelitat als propis conceptes. És qüestió de compromís per a seguir essent una persona plenament lliure de pressions convencionals". Des del respecte màxim i des de la pròpia identitat.

En tot cas, no deixaré d'escriure. Seguiré opinant... En un lloc o altre. Denunciaré la mentida, la hipocresia i les males arts. No callaré ni dessota l'aigua. Fer-ho representa -per a mi- com una addicció. Ho sento i ho visc així.