Urgell. La febre d’aigua

Extensa i molt interessant novella de Vicenç Villatoro on seguint els passos de la construcció del Canal d’Urgell es confronten les diferents maneres de pensar i viure en la Catalunya rural del segle XIX, on es superposen les idees més avançades i les més tradicionals que abjuren de qualsevol avanç tècnic i social. Liberals i carlins enfrontats al llarg de la narració donen el contrapeu per reflexionar sobre les gran idees i les accions que volen transformar la terra. A vegades se’n surten i altres fracassen però la consecució de les il·lusions, el delit per millorar la terra o gaudir dels avenços de la societat és un objectiu que abracen moltes persones. Després poden constatar èxits o fracassos però al llarg de la trajectòria vital han format part de la història d’un gran projecte. El protagonista d’aquesta història és real. Un calderer que arriba de Maratea, municipi italià, situat a la regió de Basilicata, avantpassat de l’autor que, casualment, durant els fets que narra la novel·la es trobava a Agramunt per anar després a Mollerussa. Villatoro aporta al protagonista detalls que coneix de seu rebesavi, però, també la ficció que va incorporant al voltant dels personatges i també de les experiències que intueix que va viure. A partir d’aquí, Villatoro entrellaça les vivències de fets positius o fracassos que percep el personatge protagonista Vicent Lamolla, Vicenzo Lamoglia, abans de catalanitzar els seu nom.

A Urgell. La febre d’aigua en sis-centes pàgines anem seguint el protagonista de la història i sobretot com el fet de les obres del canal d’Urgell pretén transformar una zona àrida en una zona fruitosa per l‘acció benaurada de l’aigua, però la història també és una història del fracàs, la història de qui es compromet amb la idea i córrer el risc de que les seves il·lusions quedin també el no res, en el fracàs més estrepitós.

Nascut a Terrassa el 1957, Villatoro és escriptor, periodista i té una llarga experiència com a gestor cultural. En l’àmbit periodístic, ha treballat al Diari de Terrassa, El Correo Catalán, l’Avui i TV3. A El Correo Catalán va ser cap de la secció de cultura i espectacles. Va ser director de l’Avui (1993-1996), cap de la secció de cultura de TV3 i director i presentador dels programes Trossos i Crònica 3. També ha estat presentador del programa Millenium i De llibres, al Canal 33. Entre 2002 i 2004 va ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Comença amb la publicació de poesia però es decanta cap al gènere narratiu, en què destaca amb novel·les de recreació històrica i autobiogràfica. La seva capacitat i habilitat narratives, forjades en innombrables lectures i en hores a les redaccions, traspua en la seva producció literària i d'articulista.

Com a escriptor, ha publicat una dotzena de novel·les, entre les quals, Evangeli gris, Memòria del traïdor, La claror de juliol, Hotel Europa i La ciutat del fum, Tren a Maratea, Un home que se’n va, La casa dels avis i ara fa aquesta nova aportació amb Urgell. La febre d’aigua.

Ha obtingut alguns dels principals premis de la literatura catalana: Sant Jordi, Sant Joan, Ciutat de Barcelona, Ciutat de Palma, Prudenci Bertrana, Documenta i Carlemany. Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà, el francès, l’alemany i l’italià. També ha publicat llibres memorialístics, com ara L’ofici de mirar o De part del pare, de poesia, de divulgació i d’assaig polític.

Villatoro ha estat director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya (1997 - 2000), director de l’Institut Ramon Llull (2010 - 2013), director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (2014 - 2018) i director de la Fundació Ramon Llull (2010 - 2021). Ha estat també director del Memorial Democràtic, una institució que té com a missió la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya entre 1931 i 1980. Aquest període històric comprèn la Segona República, la Guerra Civil, la dictadura franquista i transició a la democràcia.

A Urgell. La febre d’aigua la construcció del canal d’Urgell és el marc el decorat viu que envolta la història  que van viure moltes persones que esperaven amb il·lusió l’arribada de l’aigua que ho podia canviar o tot, i els que blasmaven l’obra perquè remouria els fonaments tradicionals i propis de la mateixa societat urgellenca. En definitiva la batalla de sempre entre el progrés o el manteniment conservador. Els protagonistes principals són el matrimoni format per Vicenç Lamolla i Pelegrina Rodamilans, instal·lats a Agramunt. El personatge de Lamolla està inspirat en el besavi de l’avi de l’escriptor, que va arribar provinent de Nàpols per allistar-se als regiments liberals que lluitaven contra el carlins i es va instal·lar primer al Priorat per lluitar en aquestes guerres carlines i més endavant a Ponent, per fer de mercenari. Finalment però deixa les armes i es casa amb la Pelegrina i comença una nova vida fent de calderer a la vila d’Agramunt.

El relat va seguint les aventures i desventures de la família Lamolla–Rodamilans, les batusses constants entre Carlins i Liberals que a vegades tenen resultats nefastos, l’arribada dels fills del matrimoni, la tertúlia del Lamolla a la rebotiga, els avenços de les obres del canal i els canvis que porten, la lluita entre progrés i reacció, les il·lusions, les decepcions. Victòries i derrotes, èxits i fracassos. Tot plegat dóna una llarga i excel·lent narració en la que es superposen tres plans com a mínim, la narració de la història farcida de trames col·laterals i episodis diversos, un segon pla, la veus íntima dels protagonistes que en alguns episodis significatius posen la veu pròpia. I, el tercer, el relat de la visita, en estil gairebé de reportatge, de l’autor a les terres del Canal d’Urgell resseguint la història.

Tot plegat fa que consolidi una obra potent, un viatge en el temps acompanyant a uns protagonistes molt sòlids amb tota la complexitat que desprèn la història i una novel·la de la lluita i sobre la percepció de la fina línia que hi entre el fracàs i l’èxit, entre veure complert els somnis i que després els resultats siguin més aviat minsos.

El relat de la lluita dels que volen viure en un món millor, malgrat vegades el preu que cal pagar és molt alt.

Hi ha un diàleg que defineix el fons del llibre:

-Jo em pensava que l’endemà del Canal seria el dia més feliç del món.

El dia més feliç d’una revolució és la vigília. Quan l’esperes i la veus a tocar. Quan la fas s’embruta, l’endemà quan l’has feta et decep”!.

El llibre, però, no decep!!

Urgell. La febre d’aigua
Vicenç Villatoro
Col·lecció A Tot Vent,796
Editorial Proa
Barcelona, gener 2024