La intel·ligència elevada: Un enfocament racional

Tanmateix, els individus superdotats no encaixen fàcilment en una classificació psicològica tradicional. En aquest text, no pretenc idealitzar la superdotació, sinó exposar-la d'una manera objectiva.

Els superdotats posseeixen un intel·lecte potent, sovint amb un pensament divergent o original. A banda d’això, exceptuant els casos de psicopatia, també tenen un sentit moral pronunciat. Els psicòpates, com els superdotats, mostren una personalitat egocèntrica, però la seva conducta antisocial no els suposa cap problema, ja que es considera part d'una configuració de personalitat, no una malaltia.

Els superdotats solen tenir un desenvolupament fora del comú del sistema nerviós, cosa que resulta en una gran sensibilitat física i psicològica. Aquestes dues característiques sovint estan interrelacionades, especialment quan la sensibilitat física afecta la psicològica. Això es deu a la connexió entre cos i ment, on el cos, i més concretament el cervell, té un paper dominant. El cos determina la possibilitat de la vida física, mentre que la ment afecta l'existència metafísica, un fenomen que es pot relacionar amb la noció budista de anatman o "no-jo".

Els superdotats també tendeixen a ser empàtics, excepte quan presenten psicopatia o estan en estat depressiu. A més, tenen una propensió al perfeccionisme i rebutgen el que consideren inútil, encara que els psicòpates limiten aquest rebuig als danys que els afecten directament.

Un tret característic dels superdotats és que desenvolupen un marc intel·lectual, moral i psicològic que sovint difereix no només de la població general, sinó entre ells mateixos. Aquestes diferències es poden veure afectades per factors culturals, socials i ideològics, però com més intel·ligent és una persona, més homogeni esdevé aquest marc. Això és així perquè la raó és universal, com defensava Kant, i la moral no és rellevant, sinó que també tendeix a la uniformitat entre els més intel·ligents.

Els superdotats estan biològicament preparats per afrontar condicions mentals derivades de predisposicions genètiques. Tot i que no sempre poden superar aquestes condicions, sí, que poden subordinar-les i, en certs casos, sanar-se'n. També tenen una gran flexibilitat psicològica, cosa que els permet adaptar la seva conducta segons la situació.

Pel que fa a la intel·ligència emocional, aquesta s'ha popularitzat com a terme però pot ser confusa. No es tracta tant d'intel·ligència sinó d'empatia i regulació emocional, aspectes que sovint no estan directament relacionats amb la capacitat intel·lectual. Això explica per què alguns superdotats tenen dificultats socials, com els psicòpates o els autistes profunds. Això no impedeix, però, que tinguin sensibilitat elevada i que aquesta els faci més vulnerables a la depressió.

Quan combaten la depressió, els superdotats ho fan mitjançant autocura i buscant estímuls positius, tot i que és crucial evitar estímuls negatius, un repte més gran. Aquestes estratègies s'han d’integrar per aconseguir un enfocament global de la gestió de la depressió.

El meu objectiu no és definir exhaustivament la intel·ligència elevada, però crec que la racionalitat biològica és essencial en la guia dels processos cognitius. En canvi, altres enfocaments inclouen tant elements racionals com no racionals. Per a mi, la intel·ligència elevada es defineix per la capacitat d'autotransformació estructural del subjecte. Un individu que no només observa el món, sinó que entén que es reflecteix en el seu entorn i actua per transformar-se a si mateix i aquest entorn, és un superdotat intel·lectual. Si, a més, aconsegueix una transformació estructural del seu entorn, llavors és un geni.

La superdotació, definida per aquesta capacitat transformadora, és rara, i la genialitat ho és encara més. Mentre que la superdotació pot transformar l'individu i el seu entorn a nivell ideològic, la genialitat pot afectar la matèria, per la via dels símbols i les emocions dels éssers vius.

Finalment, cal assenyalar que la intel·ligència no assegura la felicitat. Aconseguir ser beneficiós per a un mateix i els altres s'acosta molt més a la felicitat, i aquest estil de vida esdevé digne d'emulació.