Francesc X. Puig Rovira, el gran i discret il·lustrat vilanoví que no havia anat mai a la Comparsa

El lloc d’acollida era el seu despatx, abarrotat de llibres i sense ni un pam de paret que no tingués un quadre penjat, igual que la resta de casa seva. Aquest senyor de Vilanova, enginyer sortit de l'Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona i lligat a l'ensenyament durant molts anys, es va anar inclinant progressivament cap a la recerca, concretament en l'àmbit local, on va aportar elements bàsics per a la història de la vila com l'estudi de la seva Guerra Civil i el diccionari biogràfic de vilanovins.

Considerant-se un humanista cristià, Francesc X. Puig Rovira es qualificava no sols com a moderadament progressista sinó com a moderat en tot. El passat mes de febrer, en una entrevista inèdita amb l’autor d’aquest article, l’il·lustrat vilanoví, tant brillant com discret, confessava sense posar-se vermell el seu escàs interès pel Carnaval i que no havia anat mai a la Comparsa.

Nascut el 1934, la primera escolarització la va fer, durant la Guerra Civil, en un parvulari que dirigia la senyora Ràfols (Maria Vidal Fontanals) al carrer de Sant Gervasi número 72. Va continuar al parvulari del Col·legi de les Concepcionistes i més tard va fer l'ensenyament primari i el batxillerat a l'Escola Pia. Finalment, va esdevenir enginyer industrial, sense cap especialitat. “La carrera la vaig fer amb poc interès. No m'interessava massa”. El seu pare s’havia fixat l’objectiu que el seu fill aconseguís aquesta titulació, segons ell va declarar.

Moderat en tot

Puig Rovira va donar sempre una imatge de persona moderada en tot. “En aquella època em considerava moderadament progressista”. Sempre es va sentir català, per la cultura i pel territori on havia nascut i viscut. Pensava que les relacions entre Espanya i Catalunya s'haurien de tractar d'una altra manera. “Políticament, no em sento catalanista, sobretot si aquest catalanisme és independentista”, va declarar en l’entrevista abans citada.

Gran lector

Va ser un gran lector tota la seva vida, especialment influenciat pel filòsof i comentarista polític francès Raymond Aron, que en el seu llibre ‘L’opi dels intel·lectuals’ defensava que el marxisme va ser l’opi dels intel·lectuals francesos de la postguerra, parafrasejant la frase de Marx segons la qual “la religió és l’opi dels pobles”.

Igualment, va ser admirador d’Ortega y Gasset, en especial del seu llibre 'El tema de nuestro tiempo'. A aquests escriptors que el van influir cal afegir Albert Camus, Amadeu Hurtado, Josep Pla, Timothy Garton Ash i Llorenç Gomis, entre altres.

Tot i preferir l’assaig a la novel·la, havia seguit especialment l’obra de Miguel Delibes.

“M'he anat distanciant de l'Església”

Durant la seva joventut, la religió va ser un element important per a ell. Va ser membre de la Congregació Mariana, que va abandonar l'any 55, quan tenia 21 anys. Referint-se a l’impulsor de la congregació, Lluís Vendrell, va dir: “Vaig perdre la confiança o l'afecte amb mossèn Lluís i ho vaig deixar”.

“Jo em sento integrat a l'humanisme cristià. I, sobretot, amb l’anunciat "ajudeu-vos els uns als altres". Em sembla un principi de vida. Després, m'he anat sentint bastant allunyat de l'organització eclesial”.

Sobre aquest allunyament explicava que “amb Joan XXIII sí que em vaig sentir identificat en la manera de veure l'Església. Però durant el pontificat de Joan Pau II me'n vaig apartar bastant”. Amb l’actual Papa Francesc s’hi sentia més identificat.

Un viatge a Roma amb missatge

El 1957, quan tenia 23 anys, va fer un viatge a Roma amb la intenció de conèixer les Joventuts de la Democràcia Cristiana, els sindicats catòlics i el Partit Socialdemòcrata. “Vaig anar a veure la Joventut Demòcrata Cristiana i em va caure l'ànima als peus. Vaig conèixer una dotzena de nois, però no feien res ni tenien cap inquietud. Només estaven pendents d'assistir els líders i aplaudir en algun acte”. A la sortida, va trobar un senyor gran. “Es veu que havia sentit la conversa i em va parar. Vàrem estar parlant una estona a peu dret. No em va dir qui era ni jo li vaig preguntar. La meva preocupació, que li vaig exposar, era si amb el franquisme s'hi havia de col·laborar o no. Ell em va dir: "Ha de tenir en compte que Franco morirà al llit. Per tant, mentre sigui viu, s'ha de trampejar com es pugui". Després va afegir: "Tingui present que hi ha moltes escletxes i les escletxes s'han d'aprofitar". No li vaig preguntar qui era. Quan va ser assassinat vaig comprendre que era l’Aldo Moro”.

Regidor a l’ajuntament franquista

Aquestes “escletxes” que li va comentar Aldo Moro li va semblar trobar-les quan el 1961 li van oferir ser regidor de l’Ajuntament de Vilanova. “No m’hi vaig resistir gens. Tenia clar que no em podia oposar a la situació, tot i que hi havia certes coses que no em corresponia fer. Amb l’Antoni Ferrer Pi, l’alcalde de Vilanova aquells anys, hi vaig tenir un tracte sovintejat i en tinc bon record. Era una persona distant en el contacte directe amb les persones”.

L’entrada al consistori franquista el va fer amb una limitació: “Llavors, per entrar a l’ajuntament s’exigia ser militant de Falange i jo no ho era. No ho vaig ser mai”. Va ocupar el càrrec durant sis anys, en dos períodes.

El primer institut de Vilanova

Del que més satisfet es mostrava del seu pas per l’ajuntament era de la consecució de l’institut de segon ensenyament Manuel de Cabanyes. “Va sortir una convocatòria de l’Estat per construir instituts de batxillerat per tot Espanya. No se n’havia fet cap des d’abans de 1939”. En el llistat de poblacions a les quals s’oferia poder demanar la construcció d’instituts de segon ensenyament Vilanova no hi figurava. “De seguida vaig pensar a preguntar si era fàcil que a aquesta oferta s’hi pogués acollir Vilanova, i em van dir que sí. Vaig preguntar a l’alcalde si l’ajuntament acceptaria incorporar-se a aquest llistat i no hi va veure cap inconvenient”.

Proposat com a alcalde

Puig Rovira assegurava que el seu pas per l’ajuntament franquista de Vilanova no va ser cap mena de llosa per a ell durant la seva vida. “Quan el 1969 el Ferrer Pi va plegar d’alcalde, em van proposar a mi per substituir-lo. Em van sondejar bastant des de Barcelona per anomenar-me. Jo no n’estava molt convençut. Anava posant condicions, fins a un moment que ja no se’n va parlar més”.

Mai no va ingressar com a militant de cap partit polític ni va anar a cap llista electoral. “Però sempre he votat socialista i a la llista dels socialistes figuro com a simpatitzant”.

Si li hagués arribat una proposta per ser alcalde de Vilanova, durant el període democràtic, no li hauria desagradat. “M’hauria fet gràcia, però no em venia de cara”.

Deu anys presidint la Biblioteca Museu Balaguer

Puig Rovira va sentir durant tota la vida un especial interès per la Biblioteca Museu Balaguer, “l'entitat més rellevant culturalment de Vilanova” i una institució singular a tot Espanya perquè Víctor Balaguer “la va crear i va construir l'edifici pagant amb els seus diners. És un cas únic a Espanya”. Puig va ser president de la Biblioteca-Museu durant deu anys.

Durant la seva gestió, va haver-hi una cosa que el va satisfer molt: “Assolir que els quadres que eren al Cafè del Foment passessin al museu. Primer hi van estar com a dipòsit. Posteriorment, els va adquirir l'ajuntament. La cessió en dipòsit va ser el veritable traspàs. Quan es va fer l'adquisició, jo ja no hi era”.

El mèrit d’aquesta gestió, assegurava Puig, “va ser d’un senyor que es deia Josep Pla Brunet, que havia estat regidor per Estat Català a les primeres eleccions de la República. Regidor de Cultura. Aquest home va prendre aquesta iniciativa discretament. L'Antoni Ferrer Pi va deixar de ser president del museu per no topar-hi. Aquí hi ha un punt fosc: en un document escrit el 1941 es diu que l'Antoni Ferrer Pi havia estat militant o simpatitzant declarat d'Estat Català”.

L’Institut d’Estudis Penedesencs

Francesc X. va intervenir, “casualment”, en la fundació de l'Institut d'Estudis Penedesencs. Va anar a Vilafranca a presentar un treball literari al concurs Sant Ramon de Penyafort que es deia 'Vilafranca i Vilanova. Breu assaig sobre dues evolucions convergents'. “A la sortida de l’ajuntament, un senyor em va comentar que volien crear com un centre d'estudis comarcals”. A partir d’aquest encontre, es van generar una sèrie de contactes que van donar peu a la constitució de l'Institut d'Estudis Penedesencs.

La Medalla de la Ciutat

L’any 2014, l'ajuntament democràtic de Vilanova li va concedir la Medalla de la Ciutat. “Ho vaig agrair, però hauria preferit evitar-ho. No m'agraden els honors”, va comentar.

“No he anat mai a la Comparsa”

A aquest notabilíssim intel·lectual vilanoví no li va interessar el Carnaval. Ni va anar mai a la Comparsa ni va sortir de mascarot ni va escriure cap Sermó del Carnestoltes ni va ser membre de cap societat vinculada al Carnaval.

La importància de Teodor Creus

A aquest profund coneixedor de la història de la ciutat, el personatge de la història moderna vilanovina que li resultava més interessant era Teodor Creus i Corominas. “Durant el seu mandat, a mitjan segle XIX, va ser quan es va aconseguir que es reconegués Vilanova com a cap d'un partit judicial. Això va tenir una transcendència important i s'ha mantingut sempre, malgrat alguns intents, més d'un, de suprimir-lo”.

Construint sense llicència a les Roquetes

Sobre l’evolució de Vilanova com a ciutat, creia que “podria haver estat millor”. Assegurava que s'havien d'haver fet algunes coses que no es van fer, especialment per mantenir-hi la indústria i facilitar a la vila una font de vida estable. “Vilanova era una ciutat industrial i ara ho continua sent malgrat el que es pugui dir”.

Assegurava que a Vilanova hi havia hagut una disciplina urbanística notable. “A més del barri del Tacó, nascut cap al 1950, no hi ha cap altre barri suburbial. Les obres de construcció d'habitatges es feien amb l'autorització municipal corresponent”. Però, malgrat això, “es va produir un fenomen que ja és irreversible. És el fenomen de les Roquetes. Va passar que, a conseqüència de la disciplina urbanística que hi havia a Vilanova, es va rebutjar l'autorització municipal a aquestes construccions i algú va començar a edificar més enllà del límit de la ciutat, sense cap control. Les autoritats de Sant Pere de Ribes d'aquell moment van permetre que es construís fins i tot de manera fraudulenta. No donaven llicència d'obres, però el secretari de Ribes firmava un paper, per la qual cosa cobrava vint-i-cinc pessetes, i allò equivalia a la llicència d'obres. Això jo ho vaig denunciar públicament a través de dos o tres articles al diari de Vilanova. I el secretari de Sant Pere de Ribes em va posar una querella criminal. Però li van dir que més valia que la retirés”.

“He escrit uns 30 llibres”

Sobre com aquest enginyer industrial es va convertir en un estudiós de la història de la Vilanova, ell va explicar que potser fou perquè creia que calia escriure la història de la Guerra Civil a la ciutat. “Jo havia donat alguna veu, però ningú no s'hi havia agafat. Per això vaig pensar a fer-ho jo. M'hi vaig posar. Primer vaig fer un petit estudi. Després, el mateix any, vaig treure una història del conjunt de la guerra, que va tenir molt d'èxit. La segona edició d'aquesta obra, revisada i amb molta informació nova, va aparèixer el 2005. Vaig aconseguir que l'edités Publicacions de l'Abadia de Montserrat, junt amb l'Ajuntament de Vilanova. El títol era el mateix, però com a subtítol hi vaig posar 'Guerra civil, revolució i ordre social'. M'hi va escriure un preàmbul l'historiador Paul Preston. Ningú havia escrit un llibre sobre aquest tema a Vilanova”.

“De llibres n'he escrit uns 30”. Un altre que va causar molt impacte va ser el 'Diccionari biogràfic de Vilanova i la Geltrú', fet amb la col·laboració de Judith Barbacil Mestres (1).

Una col·lecció de pintura de 500 quadres

Va començar a ser col·leccionista i crític de pintura en l’època que a Vilanova hi havia l’Òscar Estruga, el Salvador Massana i el Pau Roig Estradé i, una mica més tard, va sortir l’Armand Cardona Torrandell. “He conegut molts artistes. Vaig descobrir el Rafael Sala. Aquest va ser un descobriment important perquè llavors no se’l coneixia. De quadres en dec tenir uns 500”.

“L’artista que he apreciat més és el Ricart. N’he parlat molt i m’ha influït molt. Sobretot la seva faceta de gravador. Al Josep F. Ràfols Fontanals no el vaig arribar a conèixer personalment. Els primers contactes que vaig tenir amb la seva obra van ser després de la seva mort, a través de la seva vídua. La vaig ajudar en moltes coses, sobretot quan va buidar el pis de Sarrià. Hi ha una correspondència molt llarga entre ell i Ricart, que no s’ha publicat i es conserva entre la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Balaguer.

Amb l’Armand Cardona Torrandell hi vaig tenir molta amistat. Érem més de la mateixa edat. El vaig conèixer ja gran, però teníem bona relació. Era molt llest, però un personatge singular.

15.000 llibres, planxes i màquines de cosir

Hi ha un aspecte de la seva personalitat poc conegut, que és el de col·leccionista. “De llibres registrats en tinc més de 15.000. Jaume Pla, gravador excel·lent, va ser qui em va introduir en el món del llibre de bibliòfil. Hi vaig entrar a partir dels que il·lustrava Enric C. Ricart. Després vaig obrir el ventall”.

Però els quadres i llibres no van ser les úniques col·leccions que va tenir: “En tinc una de planxes de roba i una altra de màquines de cosir”.

L’entrevista que li vaig fer acabava amb aquesta pregunta:

-Com t'agradaria ser recordat?

La seva resposta va ser:

-Per la meva manera de fer i pel comportament públic que he tingut.