Puig Rovira, un llegat intel·lectual inspirador

En el marc del bicentenari del naixement de Víctor Balaguer, que se celebra enguany, el 14 de novembre passat es va retre homenatge a la trajectòria de Francesc Xavier Puig Rovira, tristament traspassat el mes d’octubre. L’acte, que obria un cicle de diàlegs dedicats a reflexionar sobre Víctor Balaguer i el seu llegat, va comptar amb la participació de Jordi Roca, professor de la Universitat de Barcelona, i Xavier López, historiador local. En aquesta primera sessió, titulada La Vilanova de Víctor Balaguer, es va considerar oportú, juntament amb la professora Teresa-M. Sala, comissària del bicentenari, aprofitar l’ocasió per fer un reconeixement simbòlic a Puig Rovira, figura indiscutible en l’estudi d’aquest àmbit. A l’obrir l’acte vaig tenir l’honor de repassar el seu estret vincle amb la institució balagueriana.

Puig Rovira considerava la Biblioteca Museu Víctor Balaguer com una “joia de la corona” de Vilanova i la Geltrú. Va presidir el patronat de la institució durant una dècada (1973-1983) i, fins als darrers temps, hi va col·laborar constantment. A més dels seus estudis, que realitzava amb meticulositat, sempre estava disponible per respondre consultes, escriure articles, aportar dades o participar en iniciatives diverses, tasques que realitzava de manera desinteressada i amb gran generositat. En els darrers anys, havia dedicat llargues hores a elaborar la història d’aquesta institució, un projecte de recerca ambiciós, treballant incansablement amb documentació original i redactant textos que, amb paciència i rigor, anava perfeccionant. Encara recordo com m’enviava capítols per comentar-los; per exemple, vaig gaudir especialment de les seves narracions sobre les adquisicions d’obres d’art i la xarxa de donants que va donar suport a Balaguer.

En l’àmbit artístic, Puig Rovira havia escrit sobre gairebé tots els artistes de Vilanova. Vull subratllar, per haver-ho compartit personalment amb ell, les seves contribucions a les exposicions antològiques dedicades a figures com Alexandre de Cabanyes, Joan Llaverias, Pau Roig Estradé, Rafael Sala, els germans Martí i Damià Torrents, Armand Cardona Torrandell o Josep Francesc Ràfols, entre d’altres. Sentia una especial devoció per Enric Cristòfor Ricart, a qui havia estudiat amb gran profunditat, i estava preparant un llibre sobre els seus gravats, convençut que milloraria tot el que se n’havia publicat fins ara. També mostrava una gran estima per Josep Francesc Ràfols, a qui havíem esmentat, en les nostres converses, com “un Hopper a la catalana” per la seva capacitat de retratar silencis i intimitats.

De la mateixa manera que Ràfols va publicar el gran Diccionario biográfico de artistas de Cataluña –tres volums que apareixen entre 1951 i 1954–, encara obra de consulta, l’any 2003, apareixia una obra cabdal de Puig Rovira: el Diccionari biogràfic de Vilanova i la Geltrú –escrit amb la col·laboració de Judith Barbacil i editat per El Cep i la Nansa–, un referent que ara ja mereix ser actualitzat per incloure-hi altres noms que ell mateix ja havia compilat i, com és just, una entrada dedicada al seu autor.

En els darrers anys, quan caminar li resultava complicat, ens reuníem sovint al seu despatx. Allà, envoltat de piles de llibres, quadres, revistes culturals i retalls de diari, parlàvem d’artistes vilanovins que encara no comptaven amb una monografia: com Gaspar Miró i Lleó, que va residir a París, o Iu Pascual, que va ser director de l’Escola Superior de Paisatge d’Olot. També de personatges com l’arquitecte Josep Font i Gumà, que combinava el seu ofici amb la passió per col·leccionar. Puig Rovira, col·leccionista ell mateix, comprenia amb precisió el valor de l’art –i no estrictament en termes econòmics– i això guiava el seu gust refinat. Vaig gaudir del privilegi de veure la seva col·lecció privada i, realment, estava feta amb un criteri molt personal.

Sempre atent i curiós, Puig Rovira era un habitual en exposicions, conferències i presentacions, tant a la nostra comarca com a Barcelona i altres llocs del territori. Amb ell, sovint hi debatia sobre el concepte de “local” en art i la suposada connotació pejorativa que arrossega el terme. Per a ell, local era universal, per això quan en l’exposició sobre Rafael Sala vam aconseguir portar obra de Mèxic, o quan ens assabentàvem que apareixia a mercat un bulevard de París de Miró i Lleó, les seves tesis es corroboraven. En tot cas, rescatant aquests artistes, com acostumava a fer, sens dubte construïa el fonament que sosté la piràmide de l’art.

Francesc Xavier Puig Rovira no només va destacar com a historiador de l’art, sinó també com a crític. Enfrontar-se a obres contemporànies i escriure sobre elles amb sensibilitat i coneixement requereix coratge, i ell ho feia amb mestria. La seva contribució, que s’estén des de l’estudi de figures vilanovines fins a investigacions sobre bibliòfils o artistes com els Serra i Jaume Pla, el va fer mereixedor de ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des de 2001, un reconeixement que hauria d’omplir d’orgull els vilanovins.

Per sempre conservarem la seva immensa obra escrita –destacant també el seu llibre sobre la guerra civil– , testimoni del seu compromís amb la història i la seva gran capacitat de treball. Francesc Xavier Puig Rovira va fer de la recerca la seva vida i, en compartir-la amb generositat, va enriquir-nos com a col·lectiu. Avui, el seu llegat ens inspira a continuar preservant. El trobarem molt a faltar.