Mireu com ballem

Aquesta novel·la és la segona de la trilogia que l’autora va anunciar a l’entorn de les vivències de la generació que va viure canvis al Marroc amb la seva independència però també de reflexió a l’entorn de l’encontre de cultures en aquet cas la francesa i la marroquina i la dificultat de la convivència entre elles i com les diverses generacions van assumint aquesta situació, a vegades de conflicte cultural i emocional.

La història basada en la dels avis i els pares de l’autora s’endinsa en el sentiment de pertinença i com l’adaptació a vegades requereix sacrificis personals molt profunds.

Si en el primer volum de la trilogia “El País dels altres”, Slimani feia un bell exercici de reconstruir la història d’una parella i la seva lluita contra totes les adversitats que es va trobant a la vida. La novel·la emmarcada en un context difícil com és la rebel·lió contra la dominació francesa hi afegeix un ambient encara més hostil cap el projecte vital de la parella. Ara en Mireu com ballem ja ens trobem amb els fills d’aquells parella que també malden per trobar el seu lloc en la societat marroquina i amb la rebel·lió contra molts dels costums que formen part de la tradició del país magrebí.

Leila Slimani va néixer al Marroc en 1981, és una periodista i escriptora francomarroquí. En 1999, se'n va a París, on es diploma en l’Institut d'Estudis Polítics de París. Intenta convertir-se en actriu de teatre (Cours Florent) i decideix completar els seus estudis en el ESCP Europe Business School, amb una formació per als mitjans. Christophe Barbier, padrí de la seva promoció, li ofereix una estada en L'Express.

En l'editorial Gallimard fa un curs de creació literària amb Jean-Martin Laclavetine com a tutor.

Finalment, entra en la revista Jeune Afrique en 2008, on tracta els temes relacionats amb el nord d'Àfrica. En 2012, deixa la redacció de Jeune Afrique per a dedicar-se a l'escriptura, encara que continua treballant pel seu compte per a la revista.

En 2014, publica la seva primera novel·la en Edicions Galimard, Dans le jardin de l’ogre, adquirida per una productora (Huffpost), per a una adaptació cinematogràfica. El tema, l'addicció sexual femenina, i la literatura, són destacats per la crítica i l'obra és seleccionada com una de les cinc finalistes del Premi de Flore, de París. La novel·la va vendre 15.000 exemplars al Marroc.​ En 2015, aquesta novel·la rep el 6è Premi Literari de la Mamounia, atorgat a un autor marroquí en llengua francesa, i és la primera dona a rebre-ho. La seva segona novel·la, Chanson douce, obté el Premi Goncourt en 2016. Publica El país dels altres i ara el segon volum de la trilogia Mireu com ballem.

En 2017 rep el premi "Out" d'or per la seva condemna a la penalització de l'homosexualitat al Marroc i al control del cos de les dones.​
Ha actuat com a representant francesa al Consell de Francofonia i va rebutjar ser ministra de cultura en el govern de Macron.

A la novel·la Mireu com ballem trobem a la família de l’Amine i la Mathilde que amb molt esforç i tossuderia han aixecat una gran finca i s’han convertit en una família ben situada per la producció agrícola que tenen. D’aquell terrós que van trobar fins a la floreixent i prospera finca amb l’explotació agrícola que abasteix mercats i  generen exportacions. La Mathilda també es sent ja integrada a la societat marroquina, el matrimoni forma part d’una nova burgesia que prospera, gaudeix del moment i creu en un futur feliç per als seus fills, la filla Aïcha estudia medecina a Estrasburg i el fill el Selim que encara està per acabar el batxillerat però sense masses ganes de seguir els estudis.

La novel·la segueix a aquesta generació de l’Aïcha, que seguint els seus estudis va tenint també consciència de que viu en un país que no ha completat les expectatives que tenien abans de la independència. Viu la situació del maig del 68 i entra a formar part d’un grups de joves que volen posar-se davant de les transformacions del Marroc que creuen que encara està molt retardat.

Però al Marroc independent li costa consolidar modificacions estructurals i modernitzar-se. La independència no ha portat d’immediat la consolidació de la necessària modernitat i es troba entre la recerca de la nova identitat, que es mou i bascula cavall entre la tradició arrelada en les zones rurals que són la majoria i el miratge que significa la suposada modernitat de l’antiga metròpoli i d’occident en general i que es trasllada a molta de la joventut que viu en els àmbits de les ciutats més obertes. En aquest període agitat que oscil·la entre la repressió per la inestabilitat d’una monarquia sacsejada per intents enderrocar-la i l'hedonisme i la bona vida els joves estant temptats de fugir i també de viure en el món occidental que se’ls apareix com un paradís i acabaran de prendre partit davant la situació del seu país. La música moderna, la vida hippie, les drogues son miralls que atrauen massa, la gent més jove i serà el cas del germà, el Selim, que acabarà marxant del país per trobar nous horitzons ben lluny de tota allò que ha viscut durant els seus anys d’infantesa i joventut…

Amb la narració Leïla Slimani va desgranant els conflictes de la “seva família” però que serveix alhora per plantejar els problemes d’una societat que malda per sortir de la seva històrica pobresa i adaptar-se a la modernitat i a comptar amb les eines per poder significar el mateix país.

Una magnífica narració que segueix el passos de l‘anterior novel·la, El País dels altres el procés de la independència del Marroc, els canvis socials, polítics i econòmics, la feina constant d’aquells que volen superar el seu propi estatus, però també és una història de relacions humanes i sentimentals en temps de canvis, de convulsió social i de la recerca per part d’una generació del seu paper en el futur d’un País que cal construir.

Excel·lent.

Mireu com ballem
Leïla Slimani
Narratives 155
Editorial Angle
Barcelona, febrer de 2023