Uns Pastorets del Vendrell molt brillants, però per actualitzar

Anar a veure els Pastorets del Vendrell és un dels hàbits que s’ha de practicar de tant en tant. Durant aquests 58 anys de representació seguida menys l’any del Covid cada generació ha tingut els seus personatges sobre l’escenari en una tradició més que centenària que ens posa a la darrera dècada del segle XIX amb una anècdota del jove Pau Casals. Jo recordo quan feia de periodista amb el Diari del Baix Penedès, a cavall entre el segle XX i XXI, i cada any tocava una o dues sessions d’aquest muntatge que és un dels més importants que es realitzen a casa nostra. Llavors entrava entre bambolines i era tot un espectacle veure com s’anava desenvolupant aquella intensa activitat per donar cos i forma a aquest espectacle tradicional amb molta gent que coneixia del Vendrell de cada dia.

Jo quan torno a veure els Pastorets, de sobte en vénen el cap alguns personatges històrics d’aquesta història recent com el Joan Miret, Maria Carme Rofes, Alfons Vigo, Salvador Rovira, Francesc Ripoll, Esther i Gabriel Miret, Pep Viñas, Anna Urpi, Anna Ibarz, Carles Guasch, Manel Piñol, Jaume Pau Cañas i tants altres que em porten a altres temps i algun d’ells encara està en a la fitxa artística.

Els Pastorets que vaig veure el passat dia 12 de gener els trobo molt encertats per la integració de la platea com a part de l’escenari, per les poques mencions a alguns detalls locals del municipi com el tastet dels Versots dels Diables que ho trobo molt ben trobat. Molt adient la representació de la plaça Vella que li dóna un toc local a l’obra. Es nota un bon treball en coreografies i veus en directe. No hi falten uns efectes especials molt ben acurats i ben repartits dins el muntatge.

Hi ha coses que s’haurien de tocar perquè les coses, encara que no ho semblin per alguns, amb el temps s’haurien de canviar. Una de les coses que ja fa dies que ho comento i que la cosa va totalment al revés de la meva proposta és reduir les gairebé tres hores, amb un quart de descans, que dura la representació. Jo crec que s’hauria de fer una poda de tot plegat i anar als trets més destacats del muntatge i treure tot allò que sigui menys destacable. Ja sé que alguns pensen que tots és important, però avui en dia una obra de tres hores de duració amb una clara dedicació a les famílies és una cosa totalment obsoleta. No per fer un llibre més gros, ni un article més extens és més important que una proposta més reduïda. Només entrar, mentre feia cua, un pare li va advertir a un altre que anava amb els seus fills “els Pastorets duren tres hores” doncs sí. Jo no vull dir que estiguin malament ni molt menys, estan molt bé, però s’haurien de reduir dràsticament. Potser fa uns anys, jo anava al cinema a Albinyana i ens passaven dues pel·lícules seguides amb una parada però avui en dia això és impensable. Aquest fenomen ve augmentat per les cadires de la Lira, potser no són les més còmodes que estan al mercat i aguantar més d’una hora i mitja en aquest seient ja comença a exigir un petit esforç.

Hi ha uns quants actors que participen amb diferents papers en aquest muntatge. Alguns s’escolta molt bé, però a altres els falla la dicció i aquest tema s’agreuja quan no porten micròfon de boca. Potser eren els nervis, però és un tema important tot i que alguns del públic ja se saben els diàlegs de memòria, però a vegades s’agraeix una millor vocalització en algunes escenes. En especial en escenes de l’infern i del poble. Un darrer detall, al final de la representació quan la gent aplaudia, s’obria i tancava el teló sense un criteri clar.  Una cosa que s’ha de controlar i deixar l’escena posada mentre el públic aplaudeix i tancar quan la cosa ja minva del tot. El futur dels Pastorets està assegurat amb la nova generació de joves poncells amb algun clàssic, però si algun dia es fa una versió més reduïda també es podrà assegurar també l’altra banda de l’escenari, la que omple la platea.