Obligacions i/o responsabilitats

Consultant el TERMCAT podem llegir que una obligació és una relació jurídica en virtut de la qual una part, la creditora, té la facultat d'exigir a l'altra, la deutora, un determinat comportament de donar, de fer o de no fer.

La LLEI 18/2003, de 4 de juliol, de suport a les famílies de la Generalitat de Catalunya recull entre altres qüestions que la família, com a estructura bàsica dels lligams afectius vitals i de la solidaritat intrageneracional i intergeneracional, i com a factor de cohesió social, continua essent en la nostra societat un dels cercles principals entorn dels quals s'estructuren les relacions de les persones i, per tant, un marc jurídic de referència. Davant els reptes actuals que comporten l'allargament de la vida, la incorporació massiva de la dona al món del treball, la necessitat de conciliar la vida laboral i la vida familiar, entre altres factors, cal adoptar mesures de suport que facilitin a la família l'acompliment de la seva funció. Juntament amb el marc jurídic civil, l'article 39 de la Constitució espanyola estableix el principi general, adreçat a tots els poders públics, d'assegurar la protecció social, econòmica i jurídica de la família i, en conseqüència, d'adoptar mesures de foment i de protecció de les famílies.

Els governants han de ser capaços de treballar per la necessitat de reforçar la família com a estructura bàsica de les relacions afectives interpersonals i com a factor de cohesió de la societat, també de fomentar iniciatives per donar suport a aquestes per poder assolir una qualitat de vida que tots i totes necessitem.

Si recorrem al concepte de moralitat, podem llegir sobre la paraula moral, que ve del llatí mores, que significa costum. Així, podem definir la moral com el conjunt de costums, normes, creences i valors d’un individu o d’un grup social concret que serveixen de guia per a l’acció, és a dir, que orienten sobre el que és correcte o incorrecte d’una acció.

També hom pot entendre família en una primera aproximació, com la xarxa primària d’interdependències i conflictes, on es donen relacions i funcions d’afecte, de cura, de solidaritat i de socialització entre les persones de diferents sexes i generacions que poden viure o no en la mateixa llar.

Cal afirmar, doncs, que la realitat és que la família influeix d’una manera decisiva en la nostra personalitat, les relacions entre els membres d’aquesta ens determinen uns valors, uns afectes, unes actituds i unes maneres de ser que anem assimilant des de la nostra arribada aquest món. Aquests esdevenen patrons que influeixen d’una manera determinant en la nostra conducta i que sovint es transmeten de generació en generació.

En conclusió, són aquestes unes relacions que tenen un pes específic en el desenvolupament personal, definint en cada família unes peculiaritats pròpies, unes tradicions i una manera de relacionar-se específica que provoca un ambient familiar determinat.

Però els educadors i educadores socials podem observar que en una mateixa família poden haver-hi fills que creixen de manera molt diferent, observem com cada individu té la seva personalitat i les seves característiques peculiars.

Podem afirmar, doncs, que l'ésser humà té una enorme capacitat de superació i d'adaptació, per aquesta raó trobem diferències en la forma d’afrontar unes situacions familiars disfuncionals i complicades. Cadascú, aleshores, pot treure el millor de si mateix, desenvolupant, o no, personalitats fortes i madures.

És a dir, malgrat la decisiva influència dels patrons familiars, som cada un de nosaltres els que podem modificar la nostra conducta d’una manera lliure i efectiva, transformant els nostres actes a través de la nostra voluntat.

En poques paraules, direm que tot allò que fa referència a la interacció, com ara els sentiments, les motivacions, la qualitat de comunicació, les pautes de conducta, les relacions de convivència, etc., entre els membres d'una família, es pot modificar en pro de la cohesió, el control del nivell de conflictivitat, de les relacions de convivència, entre d’altres.

Tots i cada un de nosaltres podem exercir una realitat educativa i social, és a dir, nosaltres som els responsables de transmetre els valors, les tradicions, la cultura i també unes normes i principis que esdevenen el pilar de la nostra integració en la societat.

És doncs, la família un sistema en constant transformació, adaptant-se a les necessitats del desenvolupament de cada un dels seus membres i també a les de l’entorn.

Per aquest motiu podem afirmar que serà l’adaptació la que ens ha d’oferir els elements que garanteixin la continuïtat i, de retruc, el creixement psicosocial dels seus membres.

Cal educar a través de relacions afectives, amb l’establiment de vincles permanents i íntims entre totes i tots els membres de la nostra família.

Entenem, doncs, que a les persones en situació de vulnerabilitat hem de tractar-les de manera íntegra, no atenent únicament una malaltia, una limitació, cal aprendre a saber mirar en un tot, i tenir cura no únicament del procés, del temps, cal considerar la persona sencera dins del seu propi curs vital.

Valors com l’empatia i la solidaritat, d’una manera incondicional entre tots els components d’una família, poder esdevenir la garantia per a la salut i l’estabilitat emocional de totes les persones que ens envolten.

Serà fonamental l’acompanyament i el protagonisme de la família, sobretot en dates especials, com ara en les festes de Nadal, que formen part de les tradicions casolanes i on les dates prenen una significació especial en els moments més importants de les nostres vides.

Podem resumir afirmant que la responsabilitat és la capacitat de dur a terme els compromisos adquirits i d’assumir les conseqüències dels propis actes. Cal aconseguir que les persones aprenguem quin son els nostres deures en benefici dels altres, obviant les qüestions més personals que no ens porten enlloc.

Massa vegades escoltem un mantra, que els infants i joves siguin feliços per davant de tot, d’aquesta manera tractem d’evitar les dificultats i els contratemps, fet que els no els ajuda gens a desenvolupar el sentit de la responsabilitat i madurar d’una manera adient quan les coses no van tan bé com s’esperaria.

Per tant, cal que tinguem present que som nosaltres, els adults, els que hem de canviar i actuar sempre com a model de referència.

“Una de les tasques que més sovint se'ns planteja als terapeutes de família, i especialment en l'atenció pública (més massiva i en general, en pitjors condicions, per manca de recursos) és la d'acompanyar i ajudar els pares a assumir el seu rol de pares i a realitzar les seves funcions parentals.

Serà imprescindible la contenció per a aquests pares-nens que no han crescut emocionalment, o que s'han distanciat a causa de llargues separacions (famílies immigrants), que els ajudi a connectar amb l'experiència emocional de sentir-se atesos i escoltats profundament en una teràpia parental.

El nostre esforç anirà orientat, tant en el treball amb els pares com amb la família al complet, a instaurar una experiència de diàleg emocional amb un terapeuta que els pugui escoltar amb humanitat, de manera que a poc a poc ens puguem acostar a comprendre les interrelacions psicopatològiques que tant de sofriment i infelicitat els causa.

Els terapeutes familiars ens enfrontem al repte de treballar activament i creativament per buscar nous camins d'apropament a famílies que, a causa de circumstàncies molt difícils i desestructurants, tenen una tolerància a la frustració molt baixa, i l'estat anímic de les quals és de desesperança.

Serà bàsic potenciar el vincle i el contacte emocional amb ells per promoure'ls esperança. Caldrà situar-los en una nova onda de salut mental que els ajudi a disminuir el patiment i a augmentar la seva capacitat de gaudir del que sí que tenen”. Extret de “Construint ponts entre pares i fills”, Montserrat Garcia-Milà, és psicòloga.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)