Franco encara vivia: 50 anys del Congrés de Cultura Catalana

El 28 de gener és una data que en l’aspecte històric potser, i segurament, no cridi l’atenció però que en aquest sentit té força rellevància. I és que exactament un dia com aquest, fa 50 anys, el 1975, es va impulsar el Congrés de Cultura Catalana (CCC) en una època en què, amb Franco encara viu, la lluita antifranquista era cada vegada més forta malgrat la “bunquerització” del règim i la intensificació de la repressió, que culminà el setembre d’aquell any amb les darreres execucions d’una dictadura que va néixer matant i va morir matant

El Congrés de Cultura Catalana va néixer a la sala de juntes del Col·legi d’Advocats de Barcelona, presidit aleshores per Miquel Casals i Colldecarrera. Va ser el secretari del Col·legi, Josep Pi-Sunyer i Cuberta qui va proposar l’adopció d’una sèrie d’acords en pro de la cultura catalana, entre els quals el d’organitzar “un gran Congrés en defensa de la Cultura Catalana”. El Congrés es va estendre arreu dels Països Catalans i es va allargar fins al 1977 amb l’objectiu principal d’estudiar la situació i problemes de la cultura catalana i proposar solucions per al futur. Es va dividir en vint-i-cinc àmbits culturals diferenciats en què hi van participar més de 12.000 inscrits, més de 1.500 entitats i milers de persones. Es van crear comissions comarcals i locals, es van encetar campanyes de sensibilització a la ciutadania, es van organitzar infinitat d’activitats culturals i els actes de cloenda es van repartir per tots els Països Catalans.

A l’abril de 1978 es van publicar les resolucions del Congrés en quatre volums. El primer incloïa vuit àmbits, des la llengua a l’ordenació del territori; el segon, també vuit àmbits, des de l’economia a la producció literària; el tercer, set àmbits, des de les arts plàstiques al fet religiós, i el quart estava dividit en tres parts, la primera amb documents del CCC, la segona amb el Manifest del CCC i la tercera tractava dels organismes del CCC seguit d’un llistat d’entitats col·laboradores i de congressistes.

                                    El quart volum de les resolucions del Congrés (Arxiu J. V.).

Presentació del Congrés a Vilanova i la Geltrú

A la comarca del Garraf va ser el 1977 quan el CCC va tenir més protagonisme, organitzant-se actes emmarcats en el Congrés i fent-ne la seva presentació a diferents poblacions. Era una època de gran efervescència política i de reivindicacions socials, en plena campanya del “Volem l’Estatut” a tot Catalunya, de la lluita comarcal contra la instal·lació d’una central tèrmica a Cubelles i, a Vilanova i la Geltrú, la campanya pro monument a Francesc Macià.

La presentació del Congrés a Vilanova va tenir lloc el dia 11 de març a la Biblioteca Balaguer, on inicialment es projectà un muntatge audiovisual sobre el Congrés i a continuació hi hagué una xerrada a càrrec de Max Cahner i Rafael Balada. El primer va parlar de la campanya “Per l’ús oficial de la llengua catalana” i recordà els fets ocorreguts l’any 1975, quan divuit regidors de l’Ajuntament de Barcelona van votar contra una proposta del regidor Jacint Soler Padró de destinar una subvenció a l’ensenyament en català, i com les mobilitzacions populars van obligar el consistori a rectificar. Cahner també criticà unes declaracions que el president espanyol Adolfo Suárez havia realitzat l’octubre de 1976 al Paris-Match quan a la pregunta de si el català i el basc serien usats a les escoles de batxillerat ell va respondre “la seva pregunta, ja em disculparà, és una ximpleria. Trobi primer un professor que pugui ensenyar química nuclear en basc o en català. Siguem seriosos...”.

Rafael Balada, per la seva banda, va presentar una altra campanya, la que duia el títol de “Per la salvaguarda del patrimoni natural”, assenyalant que aquesta campanya hauria de tenir un ressò extraordinari a Vilanova, ja que “la ciutat es troba assetjada per quatre punts de deteriorament i contaminació con són l’abocament del Garraf, la tèrmica de Cubelles, la riera de Vilafranca i la contaminació a les platges”.

Les entitats vilanovines que es van adherir al Congrés, segons el Setmanari de Vilanova i la Geltrú (4 de febrer de 1977, p. 15) van ser aquestes: Agrupació Excursionista Talaia, Amics de la Sardana, Arxiprestat dels sacerdots de Garraf, Associació de Veïns de La Geltrú, Associació de Veïns de Sant Joan, Biblioteca Museu Balaguer, Bordegassos de Vilanova, Col·legi Samà, L'Acord, Orfeó Vilanoví, Societat Coral La Unió Vilanovina. L’Ajuntament de la ciutat també s’hi va adherir (Diari de Vilanova, 5 de febrer de 1977, p. 15).

                    Portada del "Setmanari de Vilanova i la Geltrú", l’11 de març de 1977 (Arxiu J. V.).

El CCC a Sant Pere de Ribes i Cubelles

Pocs dies després de presentar-se a Vilanova, el Congrés ho feia a Sant Pere de Ribes (20 de març), al local social del GER. El Setmanari de Vilanova i la Geltrú, en la seva edició del 25 de març informava que “des de primeres hores del matí el poble ja estava ‘ambientat’ amb una gran senyera i pancartes col·locades a la plaça Marcer que proclamaven slogans que tot català de cor ha de signar: ‘Volem català a l’escola”, “Volem el retorn de les nostres institucions” i “Per la normalització de la nostra cultura: tots amb el CCC”. La presentació del Congrés la va fer l’escriptor Jaume Fuster, cap de la campanya “Per a l’ús oficial del català”, mentre que el secretariat local va fer palesa la seva sorpresa per la negativa de la Caixa de Pensions a finançar una audició de sardanes que va tenir lloc després de la xerrada. Els actes van continuar a la tarda amb la projecció d’un audiovisual referent al Congrés i del documental L’Onze de Setembre.

Cubelles també organitzà la presentació del CCC a través de la Societat L’Aliança –entitat adherida al Congrés–, fent-la coincidir amb els actes de la III Setmana Cultural de Sant Jordi, emmarcats en la seva totalitat en el Congrés. El programa s’inicià el 16 d’abril a la nit amb un recital apoteòsic a L’Aliança de Francesc Pi de la Serra. L’endemà, el grup de teatre del GER de Sant Pere de Ribes representà l’obra “Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret”. El dia 21, Pep Jai, de la Unió de Pagesos, oferí una conferència sobre el present i l’esdevenidor camperol a Catalunya. El dia 22 es va fer un acte de presentació del Congrés de Cultura Catalana però al programa no consta qui hi va intervenir ni tampoc personalment ho recordo, tot i formar part del grup de joves que organitzava la Setmana Cultural. En la diada de Sant Jordi se celebrà una ballada de sardanes a la plaça de la Vila amb la Cobla Sensació, del Vendrell, i l’actuació dels Bordegassos, que van desplegar una senyera amb lemes reivindicatius. El recital de la coral de Sitges, el diumenge 24 a L’Aliança, va cloure aquella edició.

 Els Bordegassos, a Cubelles, l’abril de 1977, en la campanya ‘Volem l’Estatut’ (Foto: Isidre Rosell).

Actes de cloenda a Vilanova i la Geltrú

A partir de la presentació del CCC a Vilanova, el març de 1977, van ser nombrosos els actes que es van organitzar a la capital del Garraf en el marc del Congrés fins al novembre d’aquell any, en què es va celebrar la cloenda amb una sèrie d’activitats que es van estendre al llarg d’una setmana, totes elles impulsades pel Secretariat Local del Congrés. Les exposicions tingueren una paper destacat amb les tres que es van dur a terme. A la llibreria La Mulassa s’hi van exposar elements relacionats amb el folklores vilanoví (fotos, vestuari i documents); a la clínica Magriñà s’hi exposaren aspectes del patrimoni arquitectònic vilanoví i fotos de la problemàtica de la conservació de la natura de la comarca, exposició complementada, en la jornada inaugural, amb una conferència d’Enric Argullol i una projecció sobre el patrimoni artístic de Vilanova; la tercera exposició l’acollí la sala de la Biblioteca-Museu Balaguer i tractava del setantè aniversari de la primera expedició de l’Institut d’Estudis Catalans a la Vall de Boí per l’estudi del romànic.

En l’aspecte popular, el 20 de novembre, dins la Campanya per la Revitalització dels valors Populars i el Folklore, hi hagué una cercavila amb la participació dels gegants de Vilanova i els de la Geltrú, de tres colles de ball de bastons, el drac i els diables de Vilanova, les Mulasses, els Falcons, els Nans i l’actuació castellera dels Bordegassos. Una cercavila que, segons la crònica del Setmanari de Vilanova i la Geltrú (25 de novembre de 1977) signada amb les inicials M. R., va ser excepcional: “L’exhibició realitzada al bell mig de la plaça de la Vila constituí el moment culminant d’aquesta cercavila que, a judici de persones molt vinculades al Congrés de Cultura Catalana, fou de dels millors actes que s’han realitzat del país amb motiu de cloenda d’àmbits”.

I en l’àmbit acadèmic, el mateix dia 20 la sala de la Biblioteca Víctor Balaguer acollí una xerrada de diferents temes a càrrec de personatges rellevants de la cultura catalana després que la recordada bibliotecària Teresa Basora fes la presentació de l’acte. Enric Garriga i Trullols, responsable de l’àmbit de Projecció Exterior del CCC, tractà de les relacions entre Catalunya i Occitània; l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes va fer un esbós de la projecció vilanovina a l’exterior, citant noms com Francesc Macià i Joaquim Mir; un altre vilanoví, el professor de llatí i escriptor Joan Callejón, va parlar de Nicolau d’Olwer; el també historiador Eduard Vinyamata versà sobre les minories europees i els moviments d’alliberament; el poeta, crític de teatre i president del PEN Club català, Josep Palau i Fabre, conferencià sobre les relacions exteriors de la cultura catalana; el professor universitari als EUA August Bové i Font va intervenir amb el tema Notícia de l’Ensenyament del català a l’Amèrica del Nord i, finalment, l’historiador Fèlix Cucurull centrà la seva xerrada amb la qüestió Catalunya i Portugal.

Els actes de cloenda continuaren aquella mateixa tarda i s’estengueren fins al 2 de desembre amb una taula rodona sobre la llengua i la cultura catalanes a l’Ensenyament.

                                    Cartell de Joan Miró

Situació actual: Opinen els historiadors Josep M. Roig Rosich, Carles Santacana i Josep Maria Solé Sabaté

Passats cinquanta anys de la creació del Congrés al 1975, la Fundació Congrés de Cultura Catalana, constituïda el 1979, està preparant la celebració d’una nova edició per avaluar la situació de la llengua i la cultura catalanes. En aquest sentit, hem copsat l’opinió de l’historiador Josep Maria Roig Rosich, professor emèrit de la Universitat Rovira i Virgili, president de la Fundació Revista de Catalunya i conferenciant assidu del Grup d’Estudis Cubellencs Amics del Castell. Roig diu que no és ni pessimista ni optimista i que “és evident que la situació política el 1975 era negra, malgrat que ja es preveia la desaparició del dictador i ara, aparentment, hi ha llibertat i tenim institucions democràtiques, però remarco això d’aparentment perquè ens fan gols a cada cantonada i nosaltres ho permetem. S’ha perdut aquell esperit de lluita de finals del franquisme i la gent està aturada, com desencantada, hi ha un cert passotisme que potser prové del 2017. Ens estan limitant i trepitjant i no reaccionem, i a sobre tenim un president que diu que tot va bé i molta gent s’ho creu”. El professor està convençut que “no avancem el que convindria” i insisteix que “s’ha perdut aquell esperit de lluita que hi havia davant de l’adversitat, hauríem de tenir més resistència i plantar cara a Madrid sense caure en victimismes”.

Sobre la situació de la llengua, Roig Rosich afirma que “no soc catastrofista, s’ha millorat en molts aspectes però l’ús social ha retrocedit. El català ha perdut prestigi entre els joves, per a molts d’ells és com el llatí, només serveix per aprovar l’assignatura i al carrer parlen en castellà. Em fa por la progressiva substitució del català, igual com l’allau d’enemics que té, com ara les multinacionals que només utilitzen el castellà i l’anglès. Per mi el català hauria de ser imprescindible per accedir a qualsevol tipus de feina en tots els àmbits. La llengua no és una cosa personal i privada, és del territori. L’article primer de l’Estatut ja fa una referència territorial en dir que la llengua pròpia de Catalunya és el català. I, per tant, ha de ser útil i obligatori saber-lo”. Finalment, de cara a un nou Congrés, creu que l’objectiu primordial ha de ser el de “revertir la situació actual de la llengua catalana però sense oblidar la cultura i les seves diferents branques, ja que seria un error que el Congrés es focalitzés només en la llengua”.

Per la seva banda, Carles Santacana, doctor en Història i professor i director del departament de Història de la Universitat de Barcelona, indica que “el context actual no té res a veure amb el de 1975. Allò va ser semblant a quan destapes una ampolla de cava, va sortir tota l’energia que havia estat somorta, es van fer moltes activitats amb gran suport popular, campanyes com per exemple canviar noms de carrers, etc. El CCC va tenir la capacitat d’unir diferents ideologies amb un denominador comú, la recuperació de la llengua i la cultura. A nivell polític el contrast és evidentíssim, els reptes actuals són molt diferents. Abans la lluita era per l’oficialitat de la llengua mentre que ara ho és pel seu ús, tant a nivell de persones com, per exemple, en l’àmbit sanitari i judicial. Ara la situació de la llengua és complicada amb l’onada immigratòria que la desconeix i el repte fonamental que tenim és integrar tota aquesta immigració però els resultats no seran immediats i tampoc s’ha de centrar la problemàtica de la llengua amb els de fora”. I sobre el camí que hauria de prendre el nou Congrés, Santacana considera que “s’ha de fer un diagnòstic de la situació actual, sense enganyar-nos, i buscar solucions a partir d’aquí. És molt important que, a més de les institucions, s’hi impliqui la societat civil”.

Per últim, hem buscat l’opinió de Josep Maria Solé Sabaté, catedràtic d’Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en la Guerra Civil espanyola. Per a ell “en cultura estem molt millor, tant a nivell literari com de teatre i de música però pel que fa a la llengua hi ha poc compromís de les institucions, no s’ha potenciat la necessitat d’utilitzar-la i no s’ha exigit la igualtat amb altres llengües. Les institucions han de fer país i no ho fan. Per exemple, veiem que en l’àmbit esportiu la majoria de monitors o entrenadors s’adrecen als nens en castellà i el ajuntaments no fan res per revertir això quan els nens van a escola i saben el català. Hi ha d’haver una voluntat política per potenciar l’ús del català que ara, al meu entendre, no existeix o no és suficient”. Pel que fa a buscar solucions per potenciar la llengua i la cultura, Solé afirma que “jo no soc cap expert. La cultura ja he dit que està en una gran moment però hauria d’arribar a més gent mentre que amb el català s’hauria de fer una anàlisi molt profunda i, òbviament, fer el màxim d’esforços per tal que el seu ús sigui tan normal com ho és la d’altres països”.