Art contemporani local: un deure cívic exigent

I iniciem-lo amb el d’aquí mateix. Amb una mirada ample a la zona de Garraf- Penedès hi ha diverses propostes artístiques molt interessants, algunes més consolidades, altres de més  recents, que cal posar en valor i que es van esmentar a l’article anterior (“Revitalitzar l’Art  Contemporani d’aquí mateix”).  

Però moltes de les propostes artístiques individuals no sorgeixen del no- res, com un bolet o una “ocurrència”: s’emmarquen en molts fets i discursos previs, obres anteriors, i maneres de fer dels precursors que han fet evolucionar la concepció de l’Art, sempre dinàmica.  

Donem un molt breu repàs a l’Art i la seva història de canvis. Realment, a què obeeix que l’Art Modern i Contemporani vagi tant farcit de moviments i d’Ismes que sovint es contraposen i confronten entre ells? Què en sabem de les causes que els originen?  

Tot és fruit d’un cúmul de circumstàncies multifactorials: la personalitat de l’artista, els  condicionants geogràfics d’origen i època en la que està immers cada moviment, i els fets que hi succeeixen; la necessitat de diferenciar-se, la seva capacitat per “llegir” els signes i relacionar la Cultura i el moment històric,... Enunciem doncs una breu introducció d’algunes idees prèvies molt bàsiques.  

L’Art com una manifestació d’energia que (re)mou.  

Pere Pascual. (La Granada). “Naufràgils” Cyanotípies originals en papers de gran format. 2024

Tots vam aprendre a escola, quan estudiàvem Ciències, la dita de que “l’energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma”; doncs bé, podem pensar l’Art com una manifestació més de les energies -sobretot les emocionals- que tenim i rebem les persones, que ens mouen i que s’exterioritzen i transformem: tots tenim més o menys un ric món interior; percebem l’exterior a través dels sentits, i n’elaborem sensacions i pensaments gràcies al nostre intel·lecte que convertim altra cop en impressions i pensaments interiors. Un circuit constant que interactua bidireccionalment, entre el món extern i el món subjectiu i viceversa, retro alimentant-se permanentment. Rebem inputs i n’elaborem impressions subjectives, que bolquem a l’exterior en múltiple formes: verbalment, en sentiments, raonaments i actituds, paraules, sensacions que a la vegada, per algunes persones poden ser generadores creativament: els donen formes musicals, d’arts visuals, literàries, científiques, de dansa, filosòfiques i de pensament, ...i moltes mes, algunes més reconegudes i acceptades col·lectivament, i altres més desconegudes, que sorgeixen i innoven, per això encara no prou reconegudes quan s’originen, sobretot quan més trencadores són.  

Una “veu” pròpia i molts estils.  

Aquesta “necessitat interior” dels artistes per expressar-se amb un estil personal, una “veu” pròpia i independent, cada cop més acusada i de manera més accelerada en el nostre temps, va en paral·lel a molts dels canvis produïts d’ençà del S XIX: la Revolució Industrial i la Modernitat fruit de les contradiccions i tensions de les èpoques propiciarà una oposició creixent més radical i bel·ligerant front a les convencions a l’ordre establert: canvis socials, polítics, científics, laborals; conflictes colonials, guerres, l’aparició de noves ideologies, etc., noves formes de producció i organització social amb el maquinisme i la industrialització, l’aparició de grans conurbacions, investigacions, problemes i millores, etc. el pes creixent del capitalisme econòmic, la mirada occidental com a paradigma de la totalitat del món ‘civilitzat’...  que acabaran conduint la Humanitat als dos grans conflictes de les guerres mundials.  

Eulàlia Llopart. (Centelles): “Ser Matriu”. Vídeo i paper fet a mà al Molí Capellades 1000grs/m3. 2024

En l’Art tots aquests factors van originar estils de tota mena, agrupats en els Ismes, que cada vegada s’allunyen més de les institucions tradicionals de poder (l’Església, i la noblesa aristocràcia, ja decadents i substituïts per la burgesia, que a través de l’Art també es vol mostrar com a classe puixant en el poder), i prioritzen altres valors, cada cop més crítics, on els artistes de vegades prenen posicions cada cop més radicals, tot i jugar-se el seu prestigi, i fins i tot la seva seguretat i integritat física en ocasions, per oposar-se al pensament dominant; això acabarà originant la visió de l’artista incomprès, maleït, bohemi, inadaptat social... Idea que de vegades encara perviu, tot i que a l’actualitat molt sovint ja no sol ser així. Així podem destacar la subjectivitat al Romanticisme; el Realisme del S,. XIX (entès com posicionament polític i revolucionari en fixar-se en una quotidianitat que mostra temes tradicionalment no- artístics,  denunciant la pobresa del seu present); ... i altres moviments i estils que avui aprenem ‘de manual’: Simbolisme, Impressionisme, (i Post i Neo Impressionismes), l’Art Noveau i  Modernisme, Fauvisme, Cubisme, Futurisme, Expressionisme, Suprematisme, Constructivisme i Productivisme en les avantguardes russes; Dadaisme, Nova Objectivitat, Neoplasticisme holandès i De Stijl, Bauhaus... Surrealisme, Informalisme, l’Expressionisme abstracte nord americà, Pop Art, Minimalisme, Land Art, Arte Pòvera, Art Conceptual, Op- Art i Art Cinètic, Hiperrealisme, tendències Postmodernes, Art Digital, Nous paradigmes estètics, ...  

Els hem convertit en una llista de successió d’estils amb algunes característiques per identificar los superficialment, passant-hi ‘de puntetes’... Davant d’això, recomanaria la lectura del llibre, “La estética de la Resistencia”, de Peter Weiss, artista i escriptor que dona una visió més filosòfica i profunda de les raons que originen l’Art i els estils al llarg del temps a partir del compromís vital i la implicació dels protagonistes, ambientada al període d’entreguerres del S XX en un grup d’estudiants d’Art compromesos amb una visió d’esquerres, que analitzen els estils de diversos artistes, des de Grècia a les motivacions dels Impressionistes, passant per Cezànne, Picasso, i molts altres quasi coetanis, a partir de les relacions d’Art i Poder i condicions socials en diferents períodes, amb una implicació vital (de nou, la fusió Art i Vida)..  

Algunes de les idees fonamentals de les Avantguardes:  

Però tot i que es poden trobar característiques específiques més o menys comunes en cada moviment, és cert que cada vegada s’accentuen més les peculiaritats individuals, i sí que cal destacar alguns fets rellevants o idees comunes en la progressió de les Arts Visuals. Vegem-les:  

Així, les anomenades 1res Avantguardes artístiques (aproximadament les de finals del S. XIX a  la 1ª mitat del S XX), s’esforçaren en la reafirmació del quadre com objecte artístic autònom i en els seus recursos expressius propis, emprats per sí mateixos.  

Això pressuposa un camí lent i progressiu vers a aquestes conquestes: l’abandonament de la mimesi com a criteri; l’aparició de deformacions formals i cromàtiques; la incorporació de textures i d’elements extra atístics sense valor en el collage i les obres d’art: deixalles, retalls, papers, cordes, objectes enganxats, ..; la provocació volguda per qüestionar els valors estètics tradicionals; l’absurd i els ‘Ready- Made’ i els ‘Objects trouvés’ que comporten el qüestionament radical de la noció d’Art fins llavors; la revalorització de cultures exòtiques i allunyades, ja sigui geogràficament -i que ajuden a superar la idea renaixentista de la Perspectiva del quadre com a finestra, o formes artístiques allunyades en temps passats; l’ús d’una pinzellada cada cop més visible i subjectiva; en altres casos, la factura el més impersonal possible, sense “rastre” de la mà de l’artista, que ja no cal que sigui el ‘materialitzador constructor’ de l’obra: ell pot tenir la idea i fer els plànols i donar les indicacions per a que l’elaborin altres operaris de la indústria; etc....  

En definitiva, alliberant-se de la tradicional servitud interessada als diferents poders dirigents (polítics, religiosos, i àdhuc burgesos...) que s’havien aprofitat de l’Art com instrument d’enaltiment i propaganda al seu favor... Tot aquest descrèdit a l’ordre va ser més exageradament acusat pel Primer conflicte bèl·lic mundial, i tampoc s’aturarà en el període d’entreguerres, un parèntesi que, -mal resolt-, menarà la humanitat cap a una 2ª Guerra  Mundial...  

Un cop acabada, apareixen les anomenades ‘Segones Avantguardes’ (des del 1945 fins avui), s’han esforçat en defugir el sistema mercantil i capitalista de l’Art, amb dues premisses crítiques fonamentals en els circuits artístics:  

1. - La desmaterialització de l’obra d’Art: Si la obra d’art deixa de ser un objecte físic, deixa d’haver la possibilitat de comercialitzar-la, i que un tercer s’aprofiti materialment d’ella per maximitzar uns beneficis en fer negoci amb aquell objecte- obra. Per això proposen accions, performances, instal·lacions i moltes altres manifestacions que inicialment volen defugir d’aquest valor mercantil. Ja no es faran aquells ‘amables’ quadres ‘burgesos’ de paret de saló, o no es faran peces materials (tot i que es documentin accions i performances, u obres immenses i immerses a la Natura amb el Land Art en paratges naturals ben allunyats... en queden fotografies, filmacions, i altres mitjans de registre audiovisual, filmacions, fotografies, documents i arxius, i que el Mercat ha ‘fagocitat’ per introduir aquests de nou com a valor econòmic al Mercat).  

2. - Promovent la idea i fusió del binomi “Art = Vida”, una mateixa cosa, una actitud; en no voler deixar un objecte físic, l’Art esdevé una entitat immaterial, una experiència viscuda, una poètica intangible i compartida. Ja no ‘adornarà’ un menjador o un saló burgés. Preval la idea i es visibilitzarà en manifestacions diverses com accions, o els happenings, les performances, unes vivències experiencials, que ‘capturen’ la quotidianitat per repensar-la, de vegades amb la participació del públic, generant noves formes de relació més participatives amb l’Art, tant pels artistes com pels espectadors que el poden gaudir mentre duren in situ aquestes, i queda una impressió a l’ànima.  

“No entenc l’Art d’ara”... I què?  

Jo Milne. (Hostafranchs- Els Plans de Sió). “Cytoscape II”. Escultura amb polpa d’abacà i cotó. 2024

Molt sovint aquest és un argument per excusar-nos d’anar a veure exposicions d’artistes contemporanis actuals. Freqüentment és una reacció de “comoditat” per mandra a fer l’esforç per una banda (ens solen donar tot “mastegat” i fàcil, i ens ‘agrada’, ...però així ens deixem adotzenar i ens poden ‘dirigir’ més fàcilment el pensament); o també, perquè encara ens pesa una concepció dels aprenentatges excessivament racionals, el cúmul d’anys de la Il·lustració, del Positivisme i dels “sabers enciclopèdics” heretats, on tot ha de passar pel filtre de la lògica i de la raó per ser ‘comprensible’, i a l’instant, ...  

Però l’Art te (i es pren) el seu temps (i sovint no coincideix amb el conegut a escala humana, queda fora d’ell); ja hem comentat que molt sovint l’Art és provocador, o incòmode... Planteja de vegades més preguntes que respostes, o cal ‘digerir-lo’ pausadament, ens pot deixar un pòsit a pensar-hi més enllà del moment de l’acte contemplatu de l’exposició. O també de  vegades, potser no ens hem sentit interpel·lats, no hem “connectat”, i no l’acabem d’entendre,  ... En qualsevol cas, Tàpies ja defensava que l’Art no s’havia d’explicar, l’obra és la que ha de “parlar”, que ha de ser el públic qui ha de fer l’esforç d’elevar-se, abans que rebaixar l’Art; si  desapareix el repte per desxifrar-lo, i el donen ‘mastegat’ renunciem a la possibilitat de créixer, i li donarem una mirada superficial i breu en creure comprendre’l, sense esprémer allò que ens pot dir ‘a nosaltres’... (Això obriria un tema de “Com s’ha de mirar una obra d’Art” i si “Què ens  diuen avui/ interpretem el mateix que en les èpoques en que es van fer les obres d’Art?”... (però  per ara no hi entrem, ...).  

I què? No passa res, no es tracta d’entendre-ho tot a la primera, sense haver fomentat  prèviament un hàbit o costum que permeti establir connexions entre molts camps del saber, de l’actualitat i les notícies, de la vida i del temps, i serveixi com un “entrenament” per educar la percepció i la sensibilitat. Ens cal potenciar la sensibilitat de la “raó poètica” -com defensava  María Zambrano-, davant de la “raó intel·lectual” a l’hora de fer interpretacions. Perquè estem immersos a la nostra època, i en definitiva, estarem renunciant a la possibilitat d’entendre algunes de les manifestacions com a símptomes del temps en que ens toca viure. 

A dia d’avui, moltes propostes d’Avantguarda poden tenir un fonament ‘intel·lectual’ i ‘polític’, o ‘social’, o ‘estètic’: tendiran a fer-nos qüestionar, a desconcertar-nos o refermar-nos en (falses?) seguretats, a provocar-nos, a incomodar-nos de manera volguda... D’acord que demana un plus d’esforç a l’espectador, de vegades fins i tot la seva participació, i d’entrada no és un art fàcil -però tampoc ‘impossible’ si ens aproximem sense prejudicis per deixar-nos  portar-, i n’acceptem que potser són ‘diferents’ com una proposta original o una reacció davant l’allau massiu de les ‘produccions culturals’ que sovint obeeixen a criteris de moda i mercat, a la necessitat de l’originalitat forçada, que no genuïna, i són més o menys buits, fruit del pensament (?!) dominant del que ara es fan anomenar “Indústries Culturals” d’avui dia.  

Potser ens cal assumir com a ciutadans una militància exigent i compromesa, també en matèria de Cultura i Art Contemporani com un deure cívic més: exigents amb nosaltres a fer ne l’esforç d’assistir-hi, de produir-lo, de pensar-lo; i exigents amb els poders públics, que l’han de fomentar, han de facilitar recursos i espais per a la seva producció i poder mostrar-lo, l’han d’oferir i difondre activament a la ciutadania, ... i amb transparència i més entusiasme per ajudar a l’Art Contemporani, tant el dels valors consolidats com també dels artistes emergents de proximitat.  

Exigim-ho!  

Carles Urgellès