Wanted

No és cap altre que visionar -una segona vegada- pel·lícules on trobo fondària i contingut per a reflexionar sobre el missatge o repte últim que persegueixen els seus directors. Llavors puc entreveure-hi alguna escletxa que m'aporta més "panoràmica". A tall d'exemple, cito 3 films concrets: "Alcarràs”, “El 47” i “Cònclave". Penso fer el mateix amb "El mayor regalo", d'en Joan-Manuel Cotelo, que vaig tenir la sort de gaudir fa pocs dies. Em va impactar i sotraguejar profundament. De seguida em vaig comprometre -amb mi mateix- a recomanar-la.

L'argument o guió rau en una lloança real envers la recerca del perdó, en majúscules. Sense cap mena de limitació ni condició. En parla a través del testimoni directe de gent que l'ha donat i rebut per a demostrar/certificar que sempre es pot trobar. Àdhuc en situacions o conjuntures que podríem titllar d'impossibles. D'ací, la tria que he fet d'una expressió anglesa ben eloqüent ("Wanted"), com a títol.

El director combina testimonis reals amb ficció de to còmic, amb la qual cosa manté l'atenció i la tensió de l'espectador: entre ells, el cas d'Irene Villa (víctima d'ETA, que va perdre les cames), el del cap d'explosius de l'IRA, el d'un guerriller de les FARC, alguns ruandesos d'ètnies enfrontades o el d'un matrimoni mexicà separat... Qui mai no ha tingut algun motiu per perdonar o demanar perdó, al llarg de la seva vida? Tot i que la gravetat del greuge causal ultrapassi la "capacitat"  del cor? En aquest sentit, veig summament adient una cita d'Alexander Pope, un poeta anglès del segle XVIII, destacat en traduir Homero i editar obres de Shakespeare: "errar és humà. Perdonar, diví". Tanmateix, cal palesar una voluntat ferma de creure en la troballa i una forta dosi d'humilitat cega per a oferir un sentiment personal curull d'estima amorosa.

"Wanted", realment? Tant de bo! Fem de l'amor l'oli i el clam eixordador que greixa totes les frontisses d'aquest nostre món tan enfangat en l'odi, la picabaralla i el desencís.