‘El Síndrome de Borgen’ de Núria Varela

El Síndrome de Borgen és una obra escrita per Núria Varela que analitza i reflexiona sobre la representació de les dones en els mitjans i les produccions culturals, en particular en el context del neoliberalisme i el postmodernisme. A través de l'escrit, Varela proposa una crítica a la construcció de la realitat mediàtica i política que tendeix a consolidar certs valors neoliberals que afavoreixen l'individualisme i l'explotació, mentre desdibuixen les lluites col·lectives i les realitats de les dones.

Malgrat els avanços en la representació de dones en posicions de poder (com a líders polítiques o empresarials), les estructures de poder romanen profundament masculines i neoliberals. Això vol dir que, per a les dones, accedir a aquestes posicions implica sovint adoptar els mateixos valors de competitivitat, eficàcia i individualisme que perpetuen el sistema de dominació en què el poder és una qüestió d'interessos personals i no de col·lectivitat o justícia social.

Núria Varela, autora i feminista de llarga trajectòria, ha estat una defensora de la visibilitat i l'autonomia de les dones, així com d'una lectura crítica de les dinàmiques de poder que operen en el nostre entorn social i polític. En El Síndrome de Borgen, Varela utilitza la popular sèrie Borgen, que presenta a la primera ministra danesa Birgitte Nyborg, com a exemple per explicar com els mites i estereotips al voltant de les dones poden ser reforçats per les narratives mediàtiques. Encara que Nyborg és una figura empoderada, Varela assenyala com aquesta representació també reflecteix una visió neoliberalista de la política, on l’individu és presentat com l'únic agent de canvi, ignorant la importància de les estructures col·lectives i solidàries.

Una de les idees centrals de l'obra  és la crítica al neoliberalisme, una ideologia que, segons ella, ha estat especialment perversa en la configuració de les relacions de gènere i el paper de les dones en la societat. Per a Varela, el neoliberalisme promou una visió de l'individu com a subjecte autònom i competitiu, en què les dones han de competir amb els homes en els mateixos termes, sense tenir en compte les condicions estructurals que les col·loquen en una posició de desigualtat.

El neoliberalisme, en aquest sentit, despersonalitza les relacions humanes i les sotmet a la lògica del mercat. A través de la imatge de les dones en posicions de poder (com en el cas de Birgitte Nyborg en Borgen), el neoliberalisme amaga les desigualtats profundes i les dificultats que comporta realment l'accés al poder per a les dones. L´autora critica que les representacions mediàtiques presenten aquest accés al poder com una qüestió de talent individual, obviant així les discriminacions estructurals i el paper del sistema econòmic i polític en la perpetuació de la desigualtat estructurals que persisteixen.

Pel que fa al postmodernisme, Varela explora com aquest corrent filosòfic ha influït en la construcció de la veritat i la realitat. Segons la visió postmoderna, la veritat es fragmenta i es dilueix en múltiples narratives. Això genera una sensació de relativisme que pot ser perillosa, ja que, en lloc de reconèixer realitats objectivables com les desigualtats de gènere o les dinàmiques de poder, es tendeixen a veure com simples construccions socials que no requereixen un canvi real i profund. Aquesta visió postmoderna, per tant, pot desactivar les possibles resistències i compromisos col·lectius necessaris per a transformar les estructures de poder.

També s´aborda la qüestió de la veritat objectiva, i en aquest aspecte, la seva postura es distancia d'una interpretació estrictament postmoderna. Tot i que reconeix la pluralitat de les narratives i la importància de donar veu a diferents perspectives, Varela manté que això no ha de conduir a la negació d'una veritat objectiva i compartida, sobretot pel que fa a les qüestions de justícia social i de gènere. La veritat sobre la desigualtat de gènere i les condicions de vida de les dones és inqüestionable i ha de ser reconeguda com a base per a qualsevol canvi real.

Al 2023, un total de 36 països tenien dones en funcions de lideratge executiu, cosa que indica avenços en la participació política femenina encara que persistien bretxes significatives en la representació de dones en aquests rols a nivell mundial. A data de 3 de març de 2025, 29 dones ocupen càrrecs de caps d'Estat o de Govern a 29 països del món. Aquests retrocessos en el nombre de dones al poder com a caps d'Estat o de Govern són un reflex de les resistències profundes que persisteixen en moltes societats en relació amb la igualtat de gènere, així com de les condicions polítiques i econòmiques que poden dificultar o desactivar els avenços aconseguits. Les dones en el poder continuen lluitant contra les desigualtats estructurals i les dinàmiques de poder masculines arrelades.

El Síndrome de Borgen és una obra profunda que, a través de l'anàlisi de la sèrie Borgen, reflexiona sobre les implicacions del neoliberalisme i el postmodernisme en la representació de les dones en la política i la societat. Núria Varela defensa una visió del feminisme que no només exigeix la visibilització de les dones, sinó també un canvi estructural que superi les dinàmiques d'opressió i desigualtat que arrosseguen. La seva crítica a la visió individualista del neoliberalisme i la seva postura sobre la veritat objectiva es presenten com a pilars fonamentals per a un feminisme que busqui la transformació profunda de la societat.

Miriam Jiménez Carrillo

La Frontissa