La zumba reivindicativa

El 8 de març se celebra el dia internacional de la dona. De mica en mica tots els municipis van programant actes per aquesta jornada especial que abasta tot el món. Abans només ho feien les localitats més grans, però com una taca d’oli municipis petits i entitats s’han anat afegint a la iniciativa.

Un dels actes que mai falla és la lectura del manifest de la jornada. Es pot triar diferents versions. A banda doncs es van portant a terme altres actes com teatre, conferències, concerts, curses i algunes protagonitzades per algun tipus d’àpat. Jo sóc dels que penso que fins que no hi hagi el dia de l’home la cosa no estarà del tot normalitzada. Si fins ara només hi hagut el dia de la dona pot donar peu a què estem en una societat masclista. Celebrar aquesta efemèride indica que en situem en aquesta filosofia encara que als quatre vents anem proclamant la igualtat entre els sexes.

Hi ha països que celebren la jornada com una espècie de Sant Jordi però sense llibre. L’home regala a les dones de la seva vida un ram de flors o similar i es realitza una petita celebració. En aquest dia la senyora gaudeix de llicència per no realitzar a terme les tasques que al llarg de la història l’han caracteritzat.

Altres versions de la jornada porta a les dones i algun home al carrer a demanar igualtat en la relació entre els sexes en les diferents variants, des de la cura de petits i grans fins a les tasques domèstiques. Hi ha col·lectius més radicals i altres que són més de postureig i poca cosa més. N’hi ha per triar i remenar.

El que seria bo per tothom és que les dones igual que els homes, però ara sembla que no toca dir-ho, tinguessin uns serveis bàsics garantits. No estar un any i escaig en llista d’espera per tenir visita a l’especialista. Quan et toca ja no saps de què anava el tema o simplement ja se t’han passat tots els símptomes. És important també arreglar d’una vegada tots els problemes amb el transport públic que provoquen a les dones que hagin de passar tantes hores al tren, entre anar i tornar, com a la feina. Una alteració que les afecta profundament en la seva quotidianitat.

Les dones també han de tenir uns drets laborals i cobrar el que els correspon per les hores que els fa segon la seva responsabilitat. Ja està bé  que omplim moltes empreses amb persones amb perfil de tècnic i que les seves retribucions siguin d’auxiliar administratiu en el millor dels casos quan no és el Salari Mínim Interprofessional. A banda de poder cobrar les hores extres que realitzen tal com marca la llei actual. No parlem de les dones que tenen contracte a mitja jornada i cada dia fan 12 hores a la feina. La meitat en negre.

Podem parlar de les filles que cuiden als seus pares i avis a casa perquè no tenen recursos per poder portar-los a una residència o a un centre de dia. Clar la persona que ve un parell d’hores al dia tampoc els soluciona gaire la vida, tot i que els hi permet anar a fer gestions personals i familiars.

Està bé fer zumba i curses, però el problema de la dona, com també pot passar a l’home, però avui no és el cas. Ella també pateix les conseqüències d’aquesta societat que ens volen vendre com a igualitària i perfecta i cada dia l’esquerda social és més gran. Només cal un tomb per algunes ciutats d’aquest Penedès estimat. En un punt de l’escombriaire és de la família i en altres latituds del mateix terme és un senyor que passa cada dos mesos en el millor dels casos. La igualtat com la cuina i tantes coses s’han de demostrar sobre la marxa amb fets concrets i no amb aquesta política cada dia més estesa de cartells i proclames puntuals marcats pel calendari. Som persones amb un seguit de problemes generals que demanen solucionas. No som un parc temàtic que avui toca la dona i demà els pobres de l’Àfrica. Vinga a muntar el faristol i a llegir i passem de tema i aquí no passa res. Hem de ser més humans i racionals i cada dia és el dia de tothom. No cal tanta nata amb data de caducitat i millor que ens fixem en la base del pastís on hi estem tots.