Josep Pallach, un llegat de compromís i progrés

El passat dissabte es va presentar a la seu de La Unió Vilanovina la biografia de Josep Pallach “Josep Pallach, política i pedagogia. L’esperança frustrada del socialisme català.” Es tracta de la nova obra escrita pel mataroní Joan Safont. Safont, un home jove que ronda la quarantena, que s’ha anat especialitzant a fotografiar personatges, moments i experiències històriques al nostre país del segle XX. Sempre són textos deliciosos, que t’enganxen perquè saben capturar l’essència de les històries que ens expliquen.

I efectivament, amb aquesta biografia del líder socialdemòcrata i catalanista, que va morir prematurament el 1977, just abans de les primeres eleccions democràtiques al nostre país des del 1936, Safont ens sedueix al presentar-nos un personatge sòlid, compromès i honest com fou Pallach.

Pallach, segurament al costat de Josep Benet i Heribert Barrera, i, és clar, del President Tarradellas, era un dels pocs líders catalans d’aquells primers anys del procés de recuperació democràtica i nacional, que arribava a la nova política que emergia, amb el bagatge històric del temps de la Generalitat republicana, la Guerra Civil i l’exili. Amb tot el que implica d’experiència i mirada llarga, i alhora de dificultat de connexió amb les noves generacions. I és que, a Pallach, l’experiència dels anys 30 i 40 l’havia curat d’un esquerranisme retòric i profètic i l’havia vacunat de qualsevol temptació autoritària i dogmàtica. Els seus models eren les demòcracies avançades europees del moment, on la combinació de democràcia i llibertats fonamentals, economia de mercat i estat del benestar, havia garantit 30 anys de progrés i prosperitat, lluny de l’emmirallament d’una esquerra fascinada pels moviments d’alliberament nacional dels països del Tercer Món, en la terminologia d’aquells anys.

Pallach marcava un perfil fort i alternatiu davant del dogmatisme marxista de la gent de Joan Reventós i Raimon Obiols. Estava convençut del projecte europeista, maldava per construir un gran partit socialista català que no estigués subordinat al PSOE i proposava àmplies aliances amb l’Esquerra Republicana de Barrera, la Convergència de Pujol i Roca, els liberals d’esquerres de Trias Fargas o els democristians de la històrica Unió Democràtica. Malfiava dels comunistes, car havia patit el seu sectarisme i havia conegut la seva cara més sinistra en l’apogeu de l’estalinisme, i esperava ser l’alternativa catalanista, no sucursalista i progressista que al país li convenia.

Ningú pot saber què hagués passat si Pallach no hagués mort aquell gener del 1977; quin paper hagués exercit ell i el seu PSC i com s’hagués conformat el sistema de partits catalans durant els anys següents. Però la lectura del llibre d'en Joan Safont ens recorda alguns principis que avui continuen essent vàlids: la necessitat de partits d’estricte obediència catalana, l’imperatiu de construir propostes polítiques democràtiques allunyades de l’autoritarisme i el dogmatisme, ja sigui d’esquerres o de dretes, i la convicció que una política  progressista i transformadora ha de ser pragmàtica en la seva execució; tot plegat valia el 1977, ens val el 2025.

Carles Campuzano
Diputat d’ERC al Parlament i ex conseller de Drets Socials de la Generalitat