Les eleccions del 27 de maig

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Un total de 47.098 vilanovins inscrits al cens podran exercir el seu dret a vot el proper diumenge 27 de maig en unes eleccions que han de servir per escollir el nou equip de govern que gestioni els interessos de la capital del Garraf els propers quatre anys. Amb tot, i quan queda poc per a què obrin els col•legis electorals, la desmobilització de la ciutadania és generalitzada, patent, visible i preocupant. I és que feia anys que una campanya electoral no era tan extenuantment avorrida, gris i mediocre. Les propostes dels candidats provoquen vergonya aliena a causa de la seva inconsistència, i el debat de les idees ha donat pas, potser ja de manera definitiva, a la picabaralla constant i a la sempre preocupant manipulació de les paraules. El desprestigi i descrèdit de la política catalana ha arribat a tal punt que una mica més del 50% del cens electoral ja va decidir no anar a votar en el referèndum del projecte de nou estatut. Però aquesta tendència a la baixa participació no sembla pas aturar-se i pot arribar al seu punt àlgid en aquestes eleccions municipals.

Tant de bo es pugui invertir a temps la tendència, però s’ha d’admetre que ni les campanyes ni els discursos dels responsables de tots i cadascun dels partits polítics no ajuden, precisament, a crear il•lusió pel futur. Ans al contrari, cada vegada són més els que baixen del tren, cansats i farts de veure com els polítics basen la seva gestió en estratègies electorals partidistes i no pas en el treball per al qual són escollits, que és bàsicament el de crear una societat més justa, culta, equitativa, rica i pròspera. No, actualment les maquinàries dels partits només tenen com a objectiu l’acumulació de poder, i per mantenir-lo tot s’hi val, des d’impedir que un president de la Generalitat pugui canviar els seus consellers fins a substituir a mitja legislatura l’alcalde escollit a les urnes o distribuir cd’s que juguen amb la por a la immigració. Aquets “fets, no paraules”, són els que dia a dia allunyen la ciutadania de la política. No és casual que les respostes del tipus “ja s’ho faran” i “passo” siguin les majoritàries quan es té la gosadia de preguntar a algú a qui votarà en aquestes eleccions municipals.

També a Vilanova

Dit això, i centrant-se ja exclusivament en el que succeeix a Vilanova, sembla paradoxal que siguin precisament els partits que no tenen representació, bàsicament la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i Endavant Vilanova (e-VNG) els que demanen que la ciutadania es mobilitzi i voti. Paradoxal i incongruent, perquè una alta participació no afavoreix precisament als partits petits, sinó als que acumulen més regidors. Per tant, i des d’una estratègia exclusivament partidista, a la CUP i a e-VNG els hauria d’interessar una forta abstenció per tenir més possibilitats d’obtenir representació municipal. Per això, cal aplaudir que els representants d’aquestes dues formacions demanin el vot, perquè és un acte que implica un grau de maduresa i responsabilitat política que escasseja -i molt- en les altres formacions.

Amb tot, i com que ja falta poc per a la gran cita amb les urnes, o el que alguns il•lusos anomenen “el dia de la festa de la democràcia”, caldria aprofundir una mica més en les causes d’aquesta gran abstenció que pot fer variar majories. Com ja s’ha explicat a bastament, això mateix és el que va succeir a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, quan, gràcies a l’abstenció, el partit Ciutadans-Partido de la Ciudadanía van obtenir tres diputats amb poc més de 90.000 vots. Alerta, doncs.

Campanya electoral

No és estrany que l’abstenció guanyi adeptes un cop vista la campanya electoral de les diferents formacions que concorren a les eleccions municipals de Vilanova. Cap ni un dels candidats genera il•lusió, les promeses sempre són vagues i contradictòries (en tenim una recent mostra amb l’anunci de la suposada construcció d’un nou hospital), la política de pactes lamentable (per què els republicans no diuen que pactaran amb el PSC? Per què no diuen els convergents que no pactaran amb el PP?) i els discursos intencionadament vagues i abstractes per evitar compromisos. En definitiva, política de vol gallinaci.

Enmig de tanta foscor, però, encara hi ha més negre. És el cas del cap de llista republicà, Josep-Tomàs Àlvaro, qui assegura que depenent dels resultats s’obren vàries possibilitats de pactes. La pregunta que cal fer-se en un cas així és: quina ideologia és aquesta? Ser al govern peti qui peti? Si realment no és així, per què no dir des d’un bon principi que s’aposta per un pacte d’esquerres i que si no suma ERC anirà a l’oposició? O a l’inrevés, per què no dir que es vol un acord amb CiU? Com sempre, indefinició calculada per pactar amb qui asseguri poder. Aquesta és la filosofia, i aquesta una de les causes de l’abstenció.

Però hi ha altres actituds també preocupants, com la d’Iniciativa per Catalunya, formació ecosocialista que es defineix com l’esquerra de debò i que, de cop i volta, ja no els preocupa tant, que la gent no voti. L’argument és que l’abstenció afavoreix als petits; així, doncs, els grans defensors de la proximitat i la participació passen de puntetes sobre aquests temes quan també perilla el sou. A l’altre extrem hi ha el Partit Popular, que ha apostat per incloure alguns membres del Peri Cap de Creu a la seva llista. Ara resulta que aquesta associació, que assegurava representar tots els ventalls i sectors de la societat i, per tant, de no tenir adscripció política com a grup, s’afegeixen a una llista electoral en qualitat “d’independents”. Quina estratègia tan lamentable, quina misèria moral... La prudència sempre aconsella sumar esforços i no pas decantar-se per un sol partit que, a sobre, té molt difícil la seva entrada a l’equip de govern. Si passa això, si el Partit Popular es manté a l’oposició, ¿què hauran aconseguit els responsables del Peri Cap de Creu? Doncs això: perdre independència, perdre capacitat de negociació amb el govern i perdre autoritat moral davant l’opinió pública. Des d’un punt de vista estratègic, la jugada del candidat popular Santi Rodríguez, la d’incloure representants del Peri Cap de Creu a la seva llista, ha estat sensacional i demostra, una vegada més, estar molt per damunt de la mitjana de la classe política comarcal. Rodríguez ha jugat bé, però la legitimitat moral dels “independents” ha quedat ben galdosa.

Finalment, els dos grans partits. La federació nacionalista és incapaç de renovar la seva llista i, per tant, de generar il•lusió. S’ha perdut una nova oportunitat de fer neteja i de ressituar els regidors d’Unió Democràtica en llocs de menys trascendència, ja que el seu poder, a Vilanova, és completament nul i es limita, literalment, a tres famílies. Orriols hauria d’haver-se plantat molt abans davant d’Unió, i no només a darrera hora, quan ja no hi havia marge de maniobra. I els del PSC continuen amb la ferida oberta de la successió. Alguns exregidors i càrrecs de responsabilitat del partit asseguren, amb la boca ben petita, que no votaran Joan Ignasi Elena, però són incapaços de formular una alternativa, com ja s’està gestant a ERC al voltant del Col•lectiu Miquel Guansé, que agrupa destacats militants crítics també amb el seu cap de llista. En el cas dels socialistes ningú piula obertament, no sigui cas que Elena obtingui l’alcaldia i els pugui ressituar a tots. Si no és així, si l’actual cap de llista no pot formar govern, s’entreveuen negres núvols de tempesta a l’horitzó...

Amb aquest panorama no és estrany que augmenti l’abstenció; és més, es pot considerar un miracle que encara hi hagi ciutadans que votin. Amb tot, des d’aquesta secció es vol apel•lar a la responsabilitat i demostrar una vegada més que la ciutadania està per damunt d’aquestes petites misèries i que és més noble, responsable, elegant i intel•ligent que alguns polítics. Quedar-se a casa fomenta la decepció col•lectiva, i aquest és l’escenari ideal per on després es mouen els populistes i extremistes. ¿Cal recordar que l’abstenció, ara fa cinc anys a França, gairebé catapula a la presidència algú com Jean-Marie Le Pen? ¿Cal recordar que aquest individu ha negat en repetides ocasions l’holocaust? A vegades el remei és pitjor que la enfermetat, per això convé fer un sobreesforç, tapar-se el nas i votar, perquè el que ve darrera encara pot ser molt pitjor...




El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local