-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 29-05-2007 23:48
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
L’actual alcalde i cap de llista socialista, Joan Ignasi Elena, ha situat el seu partit com la força més votada i amb més regidors en les eleccions municipals celebrades aquest diumenge 27 de maig. Elena ha revalidat la victòria que va aconseguir l’històric líder Sixte Moral ara fa quatre anys, tot i perdre suport a causa de la forta abstenció que ha estat de més de deu punts inferior als anteriors comicis. Per aquest motiu, la victòria socialista es pot qualificar d’agredolça, ja que el tripartit suma pels pèls i, a sobre, Elena perd més de dos punts percentuals i 1.778 vots respecte a les municipals de 2003. L’abstenció influeix, sens dubte, però els responsables de la campanya haurien d’analitzar molt bé aquests resultats si volen mantenir l’hegemonia d’aquí a quatre anys.
Amb tot, Elena serà investit de nou alcalde i podrà governar còmodament amb majoria absoluta o, fins i tot, relativa. Compta amb el suport d’uns renascuts -i sempre fidels- ecosocialistes i una debilitada i minoritzada Esquerra Republicana amb molt poc marge de maniobra per imposar condicions, ja que s’han convertit en totalment prescindibles. Una altra majoria de govern suposaria ajuntar CiU, PP, CUP i ERC, un escenari certament improbable. Per tant, Esquerra s’haurà de sotmetre al dictat del guanyador.
Tot i així, els grans objectius que s’havia marcat el PSC en aquestes eleccions han fracassat: ha fracassat obtenir el preuat i simbòlic onzè regidor, distanciar-se de CiU en dos o més regidors per deixar de notar l’alè d’Esteve Orriols al clatell, i també ha fracassat augmentar el nombre de vots. És més, la distància amb la federació nacionalista s’ha escurçat més que mai, fins al punt que entre PSC i CiU només hi ha 749 paperetes de diferència, un marge que a les anteriors eleccions municipals era de 1.038 vots. Tot això indica que darrera d’aquesta victòria del PSC hi ha un notable toc d’alerta de l’electorat que els responsables de la campanya haurien d’analitzar amb cura, responsabilitat i, sobretot, humilitat i mà esquerra. Cal acceptar que les ferides provocades per la substitució de Sixte Moral a mitja legislatura continuen obertes i poden ser causa de futurs conflictes interns si no es curen a temps. Amagar aquesta realitat és només ajornar el conflicte, i més tard o més d’hora els problemes surten, i a vegades en el moment menys indicat. El cas d’Esquerra Republicana és, en aquest sentit, paradigmàtic, i hauria de servir de referent.
Dit això, i per acabar amb aquest primer anàlisi sobre el PSC, caldria també que els responsables de la campanya de Joan Ignasi Elena comencin a entendre que la societat vilanovina ha canviat i que no és la mateixa que la dels anys 80, on sembla que alguns continuen ancorats. És important començar a desmuntar clixés, a deixar de menysprear la força amb la que compta Convergència i Unió a Vilanova i a creure que els nouvinguts voten sempre, i per defecte, als socialistes. Com s’ha dit en repetides ocasions en aquesta secció, el nouvingut que es gasta noranta milions de les antigues pessetes en comprar un pis a l’Eixample de Mar no vota Montilla. És tan difícil entendre això? Doncs si no s’entén vol dir que s’ha de sortir més al carrer, escoltar a la gent i obrir-se a un públic no adscrit políticament i allunyat de l’entorn del PSC. Potser d’aquesta manera es pot corregir el rumb d’una nau que no acaba d’anar bé i que si no és pel carisma de Joan Ignasi Elena potser hauria naufragat i tot. I és precisament Elena qui ha començat a fer el pas, el d’entendre que hi ha moltes vilanoves i que a vegades es guanya més adeptes demanant el vot a persones alienes al PSC i incloent personatges vàlids a la llista (més enllà de la seva militància) que no pas centrant-se en unes campanyes i eslògans electorals que semblen pensats per augmentar encara més l’abstenció. Per favor, que es deixi de dir que “nosaltres volem una Vilanova per a les persones” perquè l’electorat ja entén que “les ciutats no són per als animals”. I d’exemples com aquest n’hi ha uns quants, malauradament...
Més que mai, cosa de dos
Un dels darrers articles publicats en aquesta secció feia referència a les enquestes, estudis i sondejos que en els darrers mesos s’havien dut a terme a Vilanova i la Geltrú. Cal dir que tots ells indicaven un empat tècnic a la part alta de la classificació, que el Partit Popular obtindria el tercer regidor, que ERC anava a la baixa, que Iniciativa perdria un regidor i que si hi havia algun nou partit que podia obtenir representació era la Candidatura d’Unitat Popular. Com sempre, aquests sondejos i enquestes han encertat parcialment els resultats, però en el que sí tots han fet diana és que la capital del Garraf està completament abocada al bipartidisme i que, per tant, el que dóna majories és una gran massa d’electors que canvien sense gaires problemes de PSC a CiU i a l’inrevès. I així ha estat. Potser algú es pot sobtar amb aquesta afirmació si no es contempla la realitat en tots els seus matisos, contrastos i des d’una perspectiva no partidista. Els analistes han de tenir en compte que cada vegada hi ha menys diferència entre un jove de 30 anys socialista o convergent que no pas amb un de republicà o popular. Aquestes eleccions han servit per demostrar que la solidesa de l’hegemonia de PSC i CiU és incontestable i demostra que només una petita part de l’electorat vilanoví diposita la seva papereta -i confiança- en altres formacions polítiques. I si no, aquí un clar exemple: l’actual alcalde, Joan Ignasi Elena, i el cap de l’oposició, Esteve Orriols, han sumat més del 64% dels vots emesos i 19 dels 25 regidors de què disposa l’Ajuntament de la capital del Garraf. Aquestes són, doncs, les preferències de part dels 47.089 ciutadans inscrits al cens. Vilanova aposta clarament pel bipartidisme i no és una ciutat d’esquerres com ho pugui ser Molins de Rei, on les forces majoritàries són Iniciativa i Esquerra, ni tampoc de dretes, com Tortosa, sinó que la identitat d’aquí és una barreja on coincideix la socialdemocràcia amanida amb una bona dosi de nacionalisme i en la que queda fora l’independentisme, el Partit Popular i la seva branca més radical, Ciudadanos.
Per acabar aquest primer article dedicat a analitzar els resultats de les eleccions municipals d’aquest diumenge, dir que Esteve Orriols perd el mínim suport i aguanta amb nou regidors després de vuit anys a l’oposició, la qual cosa demostra el carisma del dirigent nacionalista i confirma el que s’ha dit abans sobre el bipartidisme i la identitat dels vilanovins. També és meritori aquest resultat amb una campanya lamentable en la que CiU no havia ni penjat els cartells de la rambla Principal dos dies més després d’haver-se iniciat la cursa electoral.
Per la seva banda, Iniciativa recupera part del seu electorat crític amb Jordi Valls mentre que el Partit Popular no treu rèdit de l’operació d’incloure representants del Peri Cap de Creu a la seva llista municipal. Després de quatre convocatòries amb dos regidors Santi Rodríguez ja ha entés que el seu partit té un sostre electoral molt clar d’unes 2.500 persones i que d’aquí no passa. Es confirma, doncs, el que s’ha dit de Rodríguez, que el seu carisma personal no és directament proporcional als resultats que obté el Partit Popular. I ja se sap, quan ho diu la Vox Populi, és Vox Dei.
Pel que fa als responsables del Peri Cap de Creu, en el darrer article d’aquesta secció de El Gran Duc es deia, textualment, això: “La prudència sempre aconsella sumar esforços i no pas decantar-se per un sol partit que, a sobre, té molt difícil la seva entrada a l’equip de govern. Si passa això, si el Partit Popular es manté a l’oposició, ¿què hauran aconseguit els responsables del Peri Cap de Creu? Doncs això: perdre independència, perdre capacitat de negociació amb el govern i perdre autoritat moral davant l’opinió pública”. Doncs bé, ara què, senyors?
I, finalment, Esquerra Republicana. Tot el que ha passat era més que previsible, tal i com s’havia comentat en anteriors ocasions en aquesta mateixa secció. Encara hi ha algú que dubte que un bon nombre de simpatitzants republicans es decanta sempre per votar Esteve Orriols a les eleccions municipals? El drama d’ara és que, a sobre, els més joves i radicals han pogut votar a la CUP, partit que no va concórrer a les eleccions de 2003. Això ha suposat per al cap de llista republicà, Josep Tomàs Àlvaro, ser superat per la dreta i per l’esquerra i, també, pels problemes interns. Ara bé, i dit això, nefasta l’actuació de destacats dirigents republicans contra Àlvaro, que en plena campanya es reunien d’amagat per preparar el relleu. I no, no es tracta pas del Col•lectiu Miquel Guansé, sinó de gent amb nom i cognoms a qui Àlvaro va dipositar la seva confiança. Tots plegats haurien d’entendre que substituir Àlvaro per Montoliu no soluciona el problema, sinó que l’aprofundeix i aboca el partit a la desaparició d’aquí a quatre anys. Solució? N’hi ha dues d’urgents: mantenir Josep Tomàs Àlvaro com a regidor però, això sí, sense entrar a l’equip de govern, i renovar el partit de dalt a baix. Convé fer neteja, arraconar a tots aquests que han portat Esquerra Republicana a un carreró sense sortida (i aquí s’inclouen també exregidors, càrrecs de confiança i comissaris polítics la vàlua dels quals encara està per demostrar), recuperar la militància, acceptar les decisions que no agraden, saber votar i dir no quan convé, apostar per gent preparada i no pas pels coneguts, obrir-se a les noves sensibilitats i realitats de Vilanova i deixar les qüestions personals al marge. En parlarem...
Amb tot, Elena serà investit de nou alcalde i podrà governar còmodament amb majoria absoluta o, fins i tot, relativa. Compta amb el suport d’uns renascuts -i sempre fidels- ecosocialistes i una debilitada i minoritzada Esquerra Republicana amb molt poc marge de maniobra per imposar condicions, ja que s’han convertit en totalment prescindibles. Una altra majoria de govern suposaria ajuntar CiU, PP, CUP i ERC, un escenari certament improbable. Per tant, Esquerra s’haurà de sotmetre al dictat del guanyador.
Tot i així, els grans objectius que s’havia marcat el PSC en aquestes eleccions han fracassat: ha fracassat obtenir el preuat i simbòlic onzè regidor, distanciar-se de CiU en dos o més regidors per deixar de notar l’alè d’Esteve Orriols al clatell, i també ha fracassat augmentar el nombre de vots. És més, la distància amb la federació nacionalista s’ha escurçat més que mai, fins al punt que entre PSC i CiU només hi ha 749 paperetes de diferència, un marge que a les anteriors eleccions municipals era de 1.038 vots. Tot això indica que darrera d’aquesta victòria del PSC hi ha un notable toc d’alerta de l’electorat que els responsables de la campanya haurien d’analitzar amb cura, responsabilitat i, sobretot, humilitat i mà esquerra. Cal acceptar que les ferides provocades per la substitució de Sixte Moral a mitja legislatura continuen obertes i poden ser causa de futurs conflictes interns si no es curen a temps. Amagar aquesta realitat és només ajornar el conflicte, i més tard o més d’hora els problemes surten, i a vegades en el moment menys indicat. El cas d’Esquerra Republicana és, en aquest sentit, paradigmàtic, i hauria de servir de referent.
Dit això, i per acabar amb aquest primer anàlisi sobre el PSC, caldria també que els responsables de la campanya de Joan Ignasi Elena comencin a entendre que la societat vilanovina ha canviat i que no és la mateixa que la dels anys 80, on sembla que alguns continuen ancorats. És important començar a desmuntar clixés, a deixar de menysprear la força amb la que compta Convergència i Unió a Vilanova i a creure que els nouvinguts voten sempre, i per defecte, als socialistes. Com s’ha dit en repetides ocasions en aquesta secció, el nouvingut que es gasta noranta milions de les antigues pessetes en comprar un pis a l’Eixample de Mar no vota Montilla. És tan difícil entendre això? Doncs si no s’entén vol dir que s’ha de sortir més al carrer, escoltar a la gent i obrir-se a un públic no adscrit políticament i allunyat de l’entorn del PSC. Potser d’aquesta manera es pot corregir el rumb d’una nau que no acaba d’anar bé i que si no és pel carisma de Joan Ignasi Elena potser hauria naufragat i tot. I és precisament Elena qui ha començat a fer el pas, el d’entendre que hi ha moltes vilanoves i que a vegades es guanya més adeptes demanant el vot a persones alienes al PSC i incloent personatges vàlids a la llista (més enllà de la seva militància) que no pas centrant-se en unes campanyes i eslògans electorals que semblen pensats per augmentar encara més l’abstenció. Per favor, que es deixi de dir que “nosaltres volem una Vilanova per a les persones” perquè l’electorat ja entén que “les ciutats no són per als animals”. I d’exemples com aquest n’hi ha uns quants, malauradament...
Més que mai, cosa de dos
Un dels darrers articles publicats en aquesta secció feia referència a les enquestes, estudis i sondejos que en els darrers mesos s’havien dut a terme a Vilanova i la Geltrú. Cal dir que tots ells indicaven un empat tècnic a la part alta de la classificació, que el Partit Popular obtindria el tercer regidor, que ERC anava a la baixa, que Iniciativa perdria un regidor i que si hi havia algun nou partit que podia obtenir representació era la Candidatura d’Unitat Popular. Com sempre, aquests sondejos i enquestes han encertat parcialment els resultats, però en el que sí tots han fet diana és que la capital del Garraf està completament abocada al bipartidisme i que, per tant, el que dóna majories és una gran massa d’electors que canvien sense gaires problemes de PSC a CiU i a l’inrevès. I així ha estat. Potser algú es pot sobtar amb aquesta afirmació si no es contempla la realitat en tots els seus matisos, contrastos i des d’una perspectiva no partidista. Els analistes han de tenir en compte que cada vegada hi ha menys diferència entre un jove de 30 anys socialista o convergent que no pas amb un de republicà o popular. Aquestes eleccions han servit per demostrar que la solidesa de l’hegemonia de PSC i CiU és incontestable i demostra que només una petita part de l’electorat vilanoví diposita la seva papereta -i confiança- en altres formacions polítiques. I si no, aquí un clar exemple: l’actual alcalde, Joan Ignasi Elena, i el cap de l’oposició, Esteve Orriols, han sumat més del 64% dels vots emesos i 19 dels 25 regidors de què disposa l’Ajuntament de la capital del Garraf. Aquestes són, doncs, les preferències de part dels 47.089 ciutadans inscrits al cens. Vilanova aposta clarament pel bipartidisme i no és una ciutat d’esquerres com ho pugui ser Molins de Rei, on les forces majoritàries són Iniciativa i Esquerra, ni tampoc de dretes, com Tortosa, sinó que la identitat d’aquí és una barreja on coincideix la socialdemocràcia amanida amb una bona dosi de nacionalisme i en la que queda fora l’independentisme, el Partit Popular i la seva branca més radical, Ciudadanos.
Per acabar aquest primer article dedicat a analitzar els resultats de les eleccions municipals d’aquest diumenge, dir que Esteve Orriols perd el mínim suport i aguanta amb nou regidors després de vuit anys a l’oposició, la qual cosa demostra el carisma del dirigent nacionalista i confirma el que s’ha dit abans sobre el bipartidisme i la identitat dels vilanovins. També és meritori aquest resultat amb una campanya lamentable en la que CiU no havia ni penjat els cartells de la rambla Principal dos dies més després d’haver-se iniciat la cursa electoral.
Per la seva banda, Iniciativa recupera part del seu electorat crític amb Jordi Valls mentre que el Partit Popular no treu rèdit de l’operació d’incloure representants del Peri Cap de Creu a la seva llista municipal. Després de quatre convocatòries amb dos regidors Santi Rodríguez ja ha entés que el seu partit té un sostre electoral molt clar d’unes 2.500 persones i que d’aquí no passa. Es confirma, doncs, el que s’ha dit de Rodríguez, que el seu carisma personal no és directament proporcional als resultats que obté el Partit Popular. I ja se sap, quan ho diu la Vox Populi, és Vox Dei.
Pel que fa als responsables del Peri Cap de Creu, en el darrer article d’aquesta secció de El Gran Duc es deia, textualment, això: “La prudència sempre aconsella sumar esforços i no pas decantar-se per un sol partit que, a sobre, té molt difícil la seva entrada a l’equip de govern. Si passa això, si el Partit Popular es manté a l’oposició, ¿què hauran aconseguit els responsables del Peri Cap de Creu? Doncs això: perdre independència, perdre capacitat de negociació amb el govern i perdre autoritat moral davant l’opinió pública”. Doncs bé, ara què, senyors?
I, finalment, Esquerra Republicana. Tot el que ha passat era més que previsible, tal i com s’havia comentat en anteriors ocasions en aquesta mateixa secció. Encara hi ha algú que dubte que un bon nombre de simpatitzants republicans es decanta sempre per votar Esteve Orriols a les eleccions municipals? El drama d’ara és que, a sobre, els més joves i radicals han pogut votar a la CUP, partit que no va concórrer a les eleccions de 2003. Això ha suposat per al cap de llista republicà, Josep Tomàs Àlvaro, ser superat per la dreta i per l’esquerra i, també, pels problemes interns. Ara bé, i dit això, nefasta l’actuació de destacats dirigents republicans contra Àlvaro, que en plena campanya es reunien d’amagat per preparar el relleu. I no, no es tracta pas del Col•lectiu Miquel Guansé, sinó de gent amb nom i cognoms a qui Àlvaro va dipositar la seva confiança. Tots plegats haurien d’entendre que substituir Àlvaro per Montoliu no soluciona el problema, sinó que l’aprofundeix i aboca el partit a la desaparició d’aquí a quatre anys. Solució? N’hi ha dues d’urgents: mantenir Josep Tomàs Àlvaro com a regidor però, això sí, sense entrar a l’equip de govern, i renovar el partit de dalt a baix. Convé fer neteja, arraconar a tots aquests que han portat Esquerra Republicana a un carreró sense sortida (i aquí s’inclouen també exregidors, càrrecs de confiança i comissaris polítics la vàlua dels quals encara està per demostrar), recuperar la militància, acceptar les decisions que no agraden, saber votar i dir no quan convé, apostar per gent preparada i no pas pels coneguts, obrir-se a les noves sensibilitats i realitats de Vilanova i deixar les qüestions personals al marge. En parlarem...
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
