-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 06-06-2007 00:04
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Els resultats obtinguts per les formacions que van concórrer a les eleccions municipals del passat 27 de maig a Vilanova i la Geltrú mostra un panorama gairebé idèntic al de fa quatre anys fins al punt que, a excepció d’Esquerra Republicana, tots els partits mantenen el mateix número de regidors. Amb tot, és en els petits detalls on s’albiren els canvis de tendència que poden modificar d’aquí a quatre anys l’actual correlació de forces. Per això, aquest anàlisi se centra en valorar la situació interna de cada partit, quin és el seu futur i el dels seus màxims responsables i, sobretot, en establir una relació de causa-efecte en funció dels resultats obtinguts en aquestes eleccions municipals. Aquí hi ha algunes de les respostes:
-Partit dels Socialistes de Catalunya. L’actual alcalde i cap de llista socialista, Joan Ignasi Elena, ha guanyat les eleccions i podrà reeditar –pels pèls- el pacte tripartit amb Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana. Elena ha revalidat la victòria de l’històric líder Sixte Moral, tot i que la caiguda de la participació en més de deu punts respecte a les eleccions municipals de 2003 ha castigat amb especial duresa als socialistes. Tot i així, aquesta és una visió parcial de la realitat, perquè perdre 1.778 vots i gairebé un tres per cent percentual en quatre anys no s’explica només per l’abstenció, sinó que obeeix a moltes i complicades raons apuntades ja aquí mateix en anteriors articles. El forçat procés intern de renovació que hi ha hagut aquests darrers dos anys al capdavant de la direcció del PSC ha provocat moltes ferides, algunes de les quals profundes i difícils de cicatritzar. Potser per això destacats exdirigents s’han abstingut de participar en la campanya i de formar part de la llista electoral. N’hi ha hagut algun que, amb la boca molt petita, assegurava que aquesta vegada es decantaria per votar a una altra formació política mentre d’altres volien fer campanya subtil en contra dels socialistes a través d’articles d’opinió firmats amb pseudònims impossibles. A tot això, sumar-hi l’ús de clixés i tòpics, com ara afirmar que els nouvinguts voten massivament el PSC i que a la secció local no hi ha crisi interna. Aquesta política de que “aquí no passa res” no ajuda precisament a millorar la visió d’opacitat que té del PSC una part molt important de la societat vilanovina. A aquestes altures ja no es pot dir que destacats militants com Assumpta Baig i Joan Benet “han decidit emprendre un nou rumb professional” quan l’encara responsable de l’àrea de Transport, entre d’altres atribucions, enviava a una bona colla de militants i simpatitzants socialistes una carta crítica i duríssima contra l’actual direcció del partit. Tot això demostra que la crisi al PSC existeix, i que si no es resol a temps és com tenir una bomba de rellotgeria interna. L’exemple d’Esquerra Republicana es prou il·lustratiu, en aquest sentit...
-Convergència i Unió. Immobilisme és la paraula que millor defineix la situació de la secció local de la federació nacionalista. La mateixa llista, el mateix candidat des de 1979 i el mateix discurs ha comportat la pèrdua de 1.489 vots i el descens d’un 1,51% percentual respecte a les eleccions municipals de 2003. Amb tot, els resultats no han estat del tot desastrosos, com sí ha passat en d’altres formacions polítiques. Per això comença a circular la sensació que no s’ha fet prou i que potser CiU ha perdut les eleccions no pas pels encerts dels rivals, sinó pels propis errors. Ni Esteve Orriols ni el seu fidel aliat Josep-Lluís Vidal (¿potser el V.O. de la campanya?) no es creien a si mateixos, ni creien en la campanya ni en les possibilitat de guanyar les eleccions. Greu error per a algú que aspira a governar, i potser per això, perquè ningú creia en la victòria, la campanya ha estat desastrosa, de les que fan època, i l’estratègia erràtica i caòtica. Si algú dubta d’aquestes afirmacions, aquí un exemple prou il·lustratiu: ¿com és possible que el principal partit de l’oposició presenti la seva llista electoral a finals d’abril, quan falta poc menys d’un mes per a les eleccions? Esteve Orriols hauria d’haver fet els deures molt abans, el temps necessari per donar a conèixer la seva llista, qui la forma i quins càrrecs ocuparia cadascú en cas de victòria. Això és estratègia, una assignatura que els joves cadells de la federació que estudien Ciències Polítiques haurien de conèixer. Continuem? Els cartells a la rambla Principal es van penjar quan ja feia dos dies que s’havia iniciat la cursa electoral, i això mentre en alguns barris les úniques paperetes de vot que no van arribar mai van ser les de Convergència i Unió. Finalment, per guanyar unes eleccions cal alguna cosa més que actes amb la Núria Feliu i cantada d’havaneres a la plaça de les Cols. El miracle de tot plegat és que després d’aquest cúmul de despropòsits la diferència entre PSC i CiU es redueix dels 1.038 vots de 2003 als actuals 749. Ni els més optimistes creien poder aguantar els nou regidors i escurçar distàncies amb els socialistes, i menys amb una llista electoral feta a cuita-corrents, presentada a darrera hora i amb alguns personatges als quals encara no se’ls coneix cap mèrit per dirigir una regidoria. Sí, Esteve Orriols i Josep-Lluís Vidal és un tàndem que funciona, amb una àmplia experiència professional i de gestió municipal i de partit, amb molt de carisma, però amb això no n’hi ha prou. Orriols ha demostrat una vegada més que sense campanya ni moure’s del seu cercle d’amistats en té prou per mantenir els nou regidors i la segona posició, però és insuficient per governar. Les tenses relacions amb Unió i la successió d’Esteve Orriols mereix un article a part. De moment, dir que tot apunta a què el futur polític del veterà cap de llista nacionalista passa pel Senat i que una dona que ja té experiència en política municipal guanya punts per encapçalar la llista de CiU a les properes eleccions municipals.
-Partit Popular. Repetir el que es va dir en l’anterior article, que el Partit Popular no treu rèdit de l’operació d’incloure representants del Peri Cap de Creu a la seva llista municipal. El cap de llista Santi Rodríguez ja deu haver entés que després de quatre convocatòries electorals consecutives amb dos regidors el seu partit té un sostre electoral de 2.500 vots que no pot superar de cap de les maneres. El problema no és ell, sinó representar un partit que ha fet de l’anticatalanisme una estratègia per arribar a la Moncloa, i això, a casa nostra, té un preu (electoral, s’entén). Caldrà estar atents als propers passos de Rodríguez, sobretot de cara a les eleccions generals, on sembla que pot tenir un paper destacat a la llista que està confeccionant Josep Piqué. També dir que el preu electoral que paga el Partit Popular a Catalunya és el que no van veure -o no van voler veure- els representants del Peri Cap de Creu. Amb el seu decantament pel Partit Popular els responsables d’aquesta associació “independent” han patit una forta derrota personal i col·lectiva que els hauria de servir per reflexionar sobre la seva estratègia. El més romcabolesc de tot plegat és que aquest col·lectiu té raó en la defensa dels seus interessos, però a vegades no n’hi ha prou en tenir-la, la raó, sinó que cal saber també administrar-la amb humilitat. S’haurien de preguntar què han aconseguit amb tot això, i la resposta és perdre independència, perdre capacitat de negociació amb el govern i perdre autoritat moral davant l’opinió pública. Mala peça al teler, senyors...
-Iniciativa per Catalunya-Verds. L’únic partit que, conjuntament amb la CUP, ha pujat en aquestes eleccions. Això demostra que els mals resultats obtinguts per Jordi Valls amagaven un fort vot de càstig i que ICV té un substrat electoral important a Vilanova que la cap de llista Iolanda Sánchez ha començat a recuperar. La seva simpatia i la campanya de proximitat ecosocialista han fet la resta.
-Esquerra Republicana de Catalunya. Què més es pot dir que no s’hagi dit ja? Només un consell: que algú no implicat en cap junta ni conspiració agafi l’escombra i netegi a fons el partit, de dalt a baix, amb prejubilacions i homenatges a la “feina feta”, si convé. Si el futur passa per substituir Josep Tomàs Àlvaro per Adolf Montoliu és que els responsables del partit encara no han entés el missatge de l’electorat. El recordem? 986 vots perduts, una davallada de gairebé tres punts percentuals, de quarta a cinquena posició i a 192 vots de la Candidatura d’Unitat Popular.
-Candidatura d’Unitat Popular. Sens dubte, els grans triomfadors d’aquestes eleccions municipals conjuntament amb Iniciativa. Han passat del no res a tenir 1.366 vots, un regidor i per poc no superen Esquerra Republicana desplaçant-la a l’última posició. La primera prova ha estat superada, ara caldrà veure la seva gestió com a oposició i quina és l’estratègia d’ERC respecte a la CUP, si la d’establir ponts de diàleg o una posició de destrucció caïnita de l’adversari. Si aquesta és l’opció dels republicans, el futur de la CUP està assegurat, tal i com ha passat a Vilafranca, que ERC ha perdut dos dels seus tres regidors i la CUP ha augmentat d’un a dos.
I bé, fins aquí l’anàlisi dels resultats electorals de les eleccions municipals del 27 de maig i les conseqüències que han tingut -i tindran- en els partits. A partir d’ara caldrà analitzar amb detall qualsevol moviment de candidats, regidories i sigles que donaran les claus per a entendre el futur, sempre més interessant que el present. Amb tot, des d’aquí dir que el proper article estarà relacionat també amb les eleccions municipals però des d’un altre angle, en el paper que han jugat els mitjans de comunicació públics de Vilanova i la Geltrú.
-Partit dels Socialistes de Catalunya. L’actual alcalde i cap de llista socialista, Joan Ignasi Elena, ha guanyat les eleccions i podrà reeditar –pels pèls- el pacte tripartit amb Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana. Elena ha revalidat la victòria de l’històric líder Sixte Moral, tot i que la caiguda de la participació en més de deu punts respecte a les eleccions municipals de 2003 ha castigat amb especial duresa als socialistes. Tot i així, aquesta és una visió parcial de la realitat, perquè perdre 1.778 vots i gairebé un tres per cent percentual en quatre anys no s’explica només per l’abstenció, sinó que obeeix a moltes i complicades raons apuntades ja aquí mateix en anteriors articles. El forçat procés intern de renovació que hi ha hagut aquests darrers dos anys al capdavant de la direcció del PSC ha provocat moltes ferides, algunes de les quals profundes i difícils de cicatritzar. Potser per això destacats exdirigents s’han abstingut de participar en la campanya i de formar part de la llista electoral. N’hi ha hagut algun que, amb la boca molt petita, assegurava que aquesta vegada es decantaria per votar a una altra formació política mentre d’altres volien fer campanya subtil en contra dels socialistes a través d’articles d’opinió firmats amb pseudònims impossibles. A tot això, sumar-hi l’ús de clixés i tòpics, com ara afirmar que els nouvinguts voten massivament el PSC i que a la secció local no hi ha crisi interna. Aquesta política de que “aquí no passa res” no ajuda precisament a millorar la visió d’opacitat que té del PSC una part molt important de la societat vilanovina. A aquestes altures ja no es pot dir que destacats militants com Assumpta Baig i Joan Benet “han decidit emprendre un nou rumb professional” quan l’encara responsable de l’àrea de Transport, entre d’altres atribucions, enviava a una bona colla de militants i simpatitzants socialistes una carta crítica i duríssima contra l’actual direcció del partit. Tot això demostra que la crisi al PSC existeix, i que si no es resol a temps és com tenir una bomba de rellotgeria interna. L’exemple d’Esquerra Republicana es prou il·lustratiu, en aquest sentit...
-Convergència i Unió. Immobilisme és la paraula que millor defineix la situació de la secció local de la federació nacionalista. La mateixa llista, el mateix candidat des de 1979 i el mateix discurs ha comportat la pèrdua de 1.489 vots i el descens d’un 1,51% percentual respecte a les eleccions municipals de 2003. Amb tot, els resultats no han estat del tot desastrosos, com sí ha passat en d’altres formacions polítiques. Per això comença a circular la sensació que no s’ha fet prou i que potser CiU ha perdut les eleccions no pas pels encerts dels rivals, sinó pels propis errors. Ni Esteve Orriols ni el seu fidel aliat Josep-Lluís Vidal (¿potser el V.O. de la campanya?) no es creien a si mateixos, ni creien en la campanya ni en les possibilitat de guanyar les eleccions. Greu error per a algú que aspira a governar, i potser per això, perquè ningú creia en la victòria, la campanya ha estat desastrosa, de les que fan època, i l’estratègia erràtica i caòtica. Si algú dubta d’aquestes afirmacions, aquí un exemple prou il·lustratiu: ¿com és possible que el principal partit de l’oposició presenti la seva llista electoral a finals d’abril, quan falta poc menys d’un mes per a les eleccions? Esteve Orriols hauria d’haver fet els deures molt abans, el temps necessari per donar a conèixer la seva llista, qui la forma i quins càrrecs ocuparia cadascú en cas de victòria. Això és estratègia, una assignatura que els joves cadells de la federació que estudien Ciències Polítiques haurien de conèixer. Continuem? Els cartells a la rambla Principal es van penjar quan ja feia dos dies que s’havia iniciat la cursa electoral, i això mentre en alguns barris les úniques paperetes de vot que no van arribar mai van ser les de Convergència i Unió. Finalment, per guanyar unes eleccions cal alguna cosa més que actes amb la Núria Feliu i cantada d’havaneres a la plaça de les Cols. El miracle de tot plegat és que després d’aquest cúmul de despropòsits la diferència entre PSC i CiU es redueix dels 1.038 vots de 2003 als actuals 749. Ni els més optimistes creien poder aguantar els nou regidors i escurçar distàncies amb els socialistes, i menys amb una llista electoral feta a cuita-corrents, presentada a darrera hora i amb alguns personatges als quals encara no se’ls coneix cap mèrit per dirigir una regidoria. Sí, Esteve Orriols i Josep-Lluís Vidal és un tàndem que funciona, amb una àmplia experiència professional i de gestió municipal i de partit, amb molt de carisma, però amb això no n’hi ha prou. Orriols ha demostrat una vegada més que sense campanya ni moure’s del seu cercle d’amistats en té prou per mantenir els nou regidors i la segona posició, però és insuficient per governar. Les tenses relacions amb Unió i la successió d’Esteve Orriols mereix un article a part. De moment, dir que tot apunta a què el futur polític del veterà cap de llista nacionalista passa pel Senat i que una dona que ja té experiència en política municipal guanya punts per encapçalar la llista de CiU a les properes eleccions municipals.
-Partit Popular. Repetir el que es va dir en l’anterior article, que el Partit Popular no treu rèdit de l’operació d’incloure representants del Peri Cap de Creu a la seva llista municipal. El cap de llista Santi Rodríguez ja deu haver entés que després de quatre convocatòries electorals consecutives amb dos regidors el seu partit té un sostre electoral de 2.500 vots que no pot superar de cap de les maneres. El problema no és ell, sinó representar un partit que ha fet de l’anticatalanisme una estratègia per arribar a la Moncloa, i això, a casa nostra, té un preu (electoral, s’entén). Caldrà estar atents als propers passos de Rodríguez, sobretot de cara a les eleccions generals, on sembla que pot tenir un paper destacat a la llista que està confeccionant Josep Piqué. També dir que el preu electoral que paga el Partit Popular a Catalunya és el que no van veure -o no van voler veure- els representants del Peri Cap de Creu. Amb el seu decantament pel Partit Popular els responsables d’aquesta associació “independent” han patit una forta derrota personal i col·lectiva que els hauria de servir per reflexionar sobre la seva estratègia. El més romcabolesc de tot plegat és que aquest col·lectiu té raó en la defensa dels seus interessos, però a vegades no n’hi ha prou en tenir-la, la raó, sinó que cal saber també administrar-la amb humilitat. S’haurien de preguntar què han aconseguit amb tot això, i la resposta és perdre independència, perdre capacitat de negociació amb el govern i perdre autoritat moral davant l’opinió pública. Mala peça al teler, senyors...
-Iniciativa per Catalunya-Verds. L’únic partit que, conjuntament amb la CUP, ha pujat en aquestes eleccions. Això demostra que els mals resultats obtinguts per Jordi Valls amagaven un fort vot de càstig i que ICV té un substrat electoral important a Vilanova que la cap de llista Iolanda Sánchez ha començat a recuperar. La seva simpatia i la campanya de proximitat ecosocialista han fet la resta.
-Esquerra Republicana de Catalunya. Què més es pot dir que no s’hagi dit ja? Només un consell: que algú no implicat en cap junta ni conspiració agafi l’escombra i netegi a fons el partit, de dalt a baix, amb prejubilacions i homenatges a la “feina feta”, si convé. Si el futur passa per substituir Josep Tomàs Àlvaro per Adolf Montoliu és que els responsables del partit encara no han entés el missatge de l’electorat. El recordem? 986 vots perduts, una davallada de gairebé tres punts percentuals, de quarta a cinquena posició i a 192 vots de la Candidatura d’Unitat Popular.
-Candidatura d’Unitat Popular. Sens dubte, els grans triomfadors d’aquestes eleccions municipals conjuntament amb Iniciativa. Han passat del no res a tenir 1.366 vots, un regidor i per poc no superen Esquerra Republicana desplaçant-la a l’última posició. La primera prova ha estat superada, ara caldrà veure la seva gestió com a oposició i quina és l’estratègia d’ERC respecte a la CUP, si la d’establir ponts de diàleg o una posició de destrucció caïnita de l’adversari. Si aquesta és l’opció dels republicans, el futur de la CUP està assegurat, tal i com ha passat a Vilafranca, que ERC ha perdut dos dels seus tres regidors i la CUP ha augmentat d’un a dos.
I bé, fins aquí l’anàlisi dels resultats electorals de les eleccions municipals del 27 de maig i les conseqüències que han tingut -i tindran- en els partits. A partir d’ara caldrà analitzar amb detall qualsevol moviment de candidats, regidories i sigles que donaran les claus per a entendre el futur, sempre més interessant que el present. Amb tot, des d’aquí dir que el proper article estarà relacionat també amb les eleccions municipals però des d’un altre angle, en el paper que han jugat els mitjans de comunicació públics de Vilanova i la Geltrú.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
