-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 10-08-2007 12:23
Bukky Leo & Black Egypt al concert a l'escenari de Ribes Roges. fdg/ carles castro
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
La 27a edició del Festival Internacional de Música Popular i Tradicional (Fimpt) de Vilanova i la Geltrú ha finalitzat amb uns resultats artístics mediocres que afegeixen encara més dubtes i interrogants al futur d’aquest certamen considerat el més antic de l’Estat en la seva modalitat. El festival pateix una greu crisi d’identitat accentuada amb la incorporació de Jordi Turtós a l’equip de direcció ara fa uns anys. Afegir la manca d’atenció i de pressupost que pateix el festival per part de l’administració catalana i estatal, l’escàs ressò mediàtic i un creixent desinterès del públic i ja tenim tots els ingredients bàsics d’una crisi. El problema és: què es fa per redreçar el rumb de la nau? O és que al darrera hi ha la intenció de deixar morir el Fimpt? Cal recordar que després de més de tres dècades el Sitges Teatre Internacional va desaparèixer davant la passivitat de l’administració local i la indiferència de la ciutadania? És potser aquest el futur que li espera al Fimpt? I si no és així, com és que s’ha tornat a reduïr el número de concerts, de grups i solistes convidats i la durada del festival, que abans era de dos caps de setmana consecutius i ara tres dies i mig?
El Fimpt sempre ha nedat a contracorrent. Quan Josep Albà i Miquel González van impulsar i tirar endavant el festival als anys 80 van haver de lluitar contra els prejudicis de l’administració i l’intel•lectualitat progressista del moment que acusaven la música popular i tradicional de “poble”, en el sentit pejoratiu de la paraula, i d’escàs nivell. No és fins a la irrupció de grups com The Chieftains (per cert, presents al Fimpt de 1989) i Paul Simon amb el seu Graceland que la música popular, ja rebatejada com a World Music, acapara llistes d’èxits i vendes. Però com que el Fimpt va sempre al revés, als anys 90 agafa les regnes del festival el regidor de Cultura, el convergent Josep-Lluís Vidal, a qui s’acusa de voler eliminar el Fimpt reduint-lo a la mínima expressió i, a sobre, fer pagar entrada al públic (!). Qui va criticar la política de Vidal va ser, òbviament, l’oposició socialista encapçalada llavors per Víctor Forgues. Curiosament, però, és a final dels anys 80 i durant l’època del regidor Vidal que el Fimpt manté un alt nivell gràcies a la contractació d’artistes com Carlos Núñez, La bottine souriante, Renegades Steel Orchestra i Ali Farka Touré, entre molts altres. Amb tot, Vidal reconeix que en aquesta època el Fimpt va sobreviure gràcies a la voluntat de tots els vilanovins, ja que la Generalitat mai -ni abans ni ara- es va creure el Fimpt i la Diputació de Barcelona va pràcticament tancar l’aixeta de les subvencions durant els vuit anys de mandat de Convergència i Unió a Vilanova i la Geltrú.
Amb l’arribada del tripartit al govern l’any 1999, la llavors regidora de Cultura, la socialista Teresa Llorens, aposta per impulsar de nou el festival. El Fimpt s’allarga durant dos caps de setmana consecutius, es manté un exemplar equilibri entre músics i música autòctona i de la resta del món, es recupera el Teatre Principal per a actes de petit format amb molt d’èxit (Elisabet Raspall, Javier Ruibal, Lila Downs...) i els grans concerts es traslladen de nou a Ribes Roges on actuaran, entre molts altres, la violonista irlandesa Sharon Shannon, l’asturià Hevia, la mallorquina Maria del Mar Bonet i el nord-americà Taj Mahal. A més, s’inverteix en publicitat, es manté una política de preus raonables (sense oblidar els concerts gratuïts), es fa una mínima programació estable tot l’any i l’empresa privada comença a invertir diners en esponsoratge. El certamen reviu, tot i l’escassa aportació pressupostària de l’administració i la manca de voluntat d’establir un equip directiu que treballi tot l’any per al Fimpt.
Com els crancs
La recuperació del Fimpt va ser, però, qüestió de miratge. Els posteriors regidors de Cultura, l’actual alcalde Joan Ignasi Elena i la seva substituta Mercè Foradada, es desinteressen pel festival fent renéixer els vells problemes. Quan tot el país és a mans del PSC el Fimpt ja no mereix cap atenció, i això provoca no només el desconcert (i mai més ben dit), sinó la por que tot plegat respongui a una estratègia molt calculada per, de mica en mica, deixar morir un festival que ja compta amb 27 edicions. Si no és així, si realment aquesta no és la voluntat, llavors hi ha algunes coses que no s’entenen. Un d’aquestes, i ja apuntada al principi, és la codirecció artística entre Miquel González i Jordi Turtós. A ningú se li escapa que tots dos representen dos models de festival completament diferents. De cop i volta, el Fimpt ha esdevingut l’escenari de grans figures de la música nacional, com Hevia o Ojos de Brujo, que aprofitant que es trobaven de gira per l’Estat feien parada a Vilanova. Res a dir respecte a això, tot i que sempre s’ha venut la idea que el Fimpt era un espai exclusiu per donar a conèixer grups i solistes que no formaven part dels circuits comercials. Ara, però, s’aposta per una línia que, com en el cas dels Ojos de Brujo, poc té a veure amb la música tradicional. Popular, en el sentit ampli del terme potser sí, però... popular? Poden ser considerats tradicionals uns músics que porten Dj’s dalt de l’escenari? A tot això, dir que la presència catalana és cada vegada més escassa. Aquest any ha quedat reduïda a un concert del taller de músics (els quals celebraven un seminari a Vilanova) i al grup Txala, tots dos concerts a la plaça de la Vila. Cultura catalana de segona?
Tampoc s’entén que un Ajuntament que té més de 600 funcionaris no pugui destinar dues persones per a què treballin tot l’any per al Fimpt. Com creuen els nostres governants que s’organitza un festival? Miquel González és probablement una de les persones amb una cultura més extensa i profunda de la música popular i tradicional, i és inconcebible que estigui en una àrea completament diferent a la de Cultura. No és prou bo per ocupar-se íntegrament del Fimpt? Vinga, va, home, va, s’estan contractant exregidors a Via Pública sense passar cap prova ni selecció i ara resulta que no hi haurà pressupost per crear un equip per al Fimpt. González hauria de viatjar a altres festivals, en hores de feina, no pas els caps de setmana i aprofitant les vacances, escoltar i conèixer les noves tendències. És l’única manera que el Fimpt torni a recuperar la seva essència, que és la de donar a conèixer músiques d’arreu del món que no tenen cabuda als circuits comercials. És l’única manera, en definitiva, d’evitar concerts com els de David Calzado y su Charanga Habanera, els quals semblaven els Backstreet Boys en versió cubana.
Cal alguna cosa més
Finalment, indiferentment dels gustos personals de cadascú, el Fimpt pateix, des de fa anys, d’una greu confusió identitària. Si bé des d’un principi es va apostar per la música popular i tradicional, aquest terme s’ha anat diluint amb el pas dels anys, fins a arribar, en edicions recents, a actuacions com la de Rachid Taha o Bukky Leo & Black Egypt, que de tradicionals en tenen ben poc. Ep, i consti que no s’està valorant la qualitat musical d’aquests artistes, en alguns casos força interessant, sinó que el raonament gira a l’entorn del concepte. El Fimpt és un festival de música popular i tradicional, i això cal no oblidar-ho. Si s’organitza un festival de jazz, a qui es convidaria, al pianista Keith Jarret o a la cantant Britney Spears? Doncs al Fimpt cal fer el mateix, si es vol mantenir una coherència formal.
La idea original del Fimpt, la de donar a conèixer la música popular i tradicional d’arreu del món, es manté. Per tant, s’ha d’apostar per la singularitat i la qualitat, com fan tots els festivals del país, com el Senglar Rock o el FIB de Benicàssim. Si, i és cert que amb 300.000 euros de pressupost no es va enlloc, però fer concerts gratuïts tampoc és la solució. Com a mínim que es faci pagar un euro, encara que sigui un de sol, perquè així s’eviten les pixarades del gos al costat de la graderia i les bretolades d’alguns que se’ls en fot, la música.
Si es vol que el Fimpt tingui algun futur cal començar a canviar les coses de manera urgent. Si no, hi ha el perill que algú, un dia d’aquests, digui que el festival ja no té raó de ser, que costa massa diners i que ha arribat l’hora de fer caure el teló. Si això passa la feina feta durant anys no haurà servit de res, i Vilanova perdrà un acte cultural que, si es volgués, podria ser de primera magnitud.
El Fimpt sempre ha nedat a contracorrent. Quan Josep Albà i Miquel González van impulsar i tirar endavant el festival als anys 80 van haver de lluitar contra els prejudicis de l’administració i l’intel•lectualitat progressista del moment que acusaven la música popular i tradicional de “poble”, en el sentit pejoratiu de la paraula, i d’escàs nivell. No és fins a la irrupció de grups com The Chieftains (per cert, presents al Fimpt de 1989) i Paul Simon amb el seu Graceland que la música popular, ja rebatejada com a World Music, acapara llistes d’èxits i vendes. Però com que el Fimpt va sempre al revés, als anys 90 agafa les regnes del festival el regidor de Cultura, el convergent Josep-Lluís Vidal, a qui s’acusa de voler eliminar el Fimpt reduint-lo a la mínima expressió i, a sobre, fer pagar entrada al públic (!). Qui va criticar la política de Vidal va ser, òbviament, l’oposició socialista encapçalada llavors per Víctor Forgues. Curiosament, però, és a final dels anys 80 i durant l’època del regidor Vidal que el Fimpt manté un alt nivell gràcies a la contractació d’artistes com Carlos Núñez, La bottine souriante, Renegades Steel Orchestra i Ali Farka Touré, entre molts altres. Amb tot, Vidal reconeix que en aquesta època el Fimpt va sobreviure gràcies a la voluntat de tots els vilanovins, ja que la Generalitat mai -ni abans ni ara- es va creure el Fimpt i la Diputació de Barcelona va pràcticament tancar l’aixeta de les subvencions durant els vuit anys de mandat de Convergència i Unió a Vilanova i la Geltrú.
Amb l’arribada del tripartit al govern l’any 1999, la llavors regidora de Cultura, la socialista Teresa Llorens, aposta per impulsar de nou el festival. El Fimpt s’allarga durant dos caps de setmana consecutius, es manté un exemplar equilibri entre músics i música autòctona i de la resta del món, es recupera el Teatre Principal per a actes de petit format amb molt d’èxit (Elisabet Raspall, Javier Ruibal, Lila Downs...) i els grans concerts es traslladen de nou a Ribes Roges on actuaran, entre molts altres, la violonista irlandesa Sharon Shannon, l’asturià Hevia, la mallorquina Maria del Mar Bonet i el nord-americà Taj Mahal. A més, s’inverteix en publicitat, es manté una política de preus raonables (sense oblidar els concerts gratuïts), es fa una mínima programació estable tot l’any i l’empresa privada comença a invertir diners en esponsoratge. El certamen reviu, tot i l’escassa aportació pressupostària de l’administració i la manca de voluntat d’establir un equip directiu que treballi tot l’any per al Fimpt.
Com els crancs
La recuperació del Fimpt va ser, però, qüestió de miratge. Els posteriors regidors de Cultura, l’actual alcalde Joan Ignasi Elena i la seva substituta Mercè Foradada, es desinteressen pel festival fent renéixer els vells problemes. Quan tot el país és a mans del PSC el Fimpt ja no mereix cap atenció, i això provoca no només el desconcert (i mai més ben dit), sinó la por que tot plegat respongui a una estratègia molt calculada per, de mica en mica, deixar morir un festival que ja compta amb 27 edicions. Si no és així, si realment aquesta no és la voluntat, llavors hi ha algunes coses que no s’entenen. Un d’aquestes, i ja apuntada al principi, és la codirecció artística entre Miquel González i Jordi Turtós. A ningú se li escapa que tots dos representen dos models de festival completament diferents. De cop i volta, el Fimpt ha esdevingut l’escenari de grans figures de la música nacional, com Hevia o Ojos de Brujo, que aprofitant que es trobaven de gira per l’Estat feien parada a Vilanova. Res a dir respecte a això, tot i que sempre s’ha venut la idea que el Fimpt era un espai exclusiu per donar a conèixer grups i solistes que no formaven part dels circuits comercials. Ara, però, s’aposta per una línia que, com en el cas dels Ojos de Brujo, poc té a veure amb la música tradicional. Popular, en el sentit ampli del terme potser sí, però... popular? Poden ser considerats tradicionals uns músics que porten Dj’s dalt de l’escenari? A tot això, dir que la presència catalana és cada vegada més escassa. Aquest any ha quedat reduïda a un concert del taller de músics (els quals celebraven un seminari a Vilanova) i al grup Txala, tots dos concerts a la plaça de la Vila. Cultura catalana de segona?
Tampoc s’entén que un Ajuntament que té més de 600 funcionaris no pugui destinar dues persones per a què treballin tot l’any per al Fimpt. Com creuen els nostres governants que s’organitza un festival? Miquel González és probablement una de les persones amb una cultura més extensa i profunda de la música popular i tradicional, i és inconcebible que estigui en una àrea completament diferent a la de Cultura. No és prou bo per ocupar-se íntegrament del Fimpt? Vinga, va, home, va, s’estan contractant exregidors a Via Pública sense passar cap prova ni selecció i ara resulta que no hi haurà pressupost per crear un equip per al Fimpt. González hauria de viatjar a altres festivals, en hores de feina, no pas els caps de setmana i aprofitant les vacances, escoltar i conèixer les noves tendències. És l’única manera que el Fimpt torni a recuperar la seva essència, que és la de donar a conèixer músiques d’arreu del món que no tenen cabuda als circuits comercials. És l’única manera, en definitiva, d’evitar concerts com els de David Calzado y su Charanga Habanera, els quals semblaven els Backstreet Boys en versió cubana.
Cal alguna cosa més
Finalment, indiferentment dels gustos personals de cadascú, el Fimpt pateix, des de fa anys, d’una greu confusió identitària. Si bé des d’un principi es va apostar per la música popular i tradicional, aquest terme s’ha anat diluint amb el pas dels anys, fins a arribar, en edicions recents, a actuacions com la de Rachid Taha o Bukky Leo & Black Egypt, que de tradicionals en tenen ben poc. Ep, i consti que no s’està valorant la qualitat musical d’aquests artistes, en alguns casos força interessant, sinó que el raonament gira a l’entorn del concepte. El Fimpt és un festival de música popular i tradicional, i això cal no oblidar-ho. Si s’organitza un festival de jazz, a qui es convidaria, al pianista Keith Jarret o a la cantant Britney Spears? Doncs al Fimpt cal fer el mateix, si es vol mantenir una coherència formal.
La idea original del Fimpt, la de donar a conèixer la música popular i tradicional d’arreu del món, es manté. Per tant, s’ha d’apostar per la singularitat i la qualitat, com fan tots els festivals del país, com el Senglar Rock o el FIB de Benicàssim. Si, i és cert que amb 300.000 euros de pressupost no es va enlloc, però fer concerts gratuïts tampoc és la solució. Com a mínim que es faci pagar un euro, encara que sigui un de sol, perquè així s’eviten les pixarades del gos al costat de la graderia i les bretolades d’alguns que se’ls en fot, la música.
Si es vol que el Fimpt tingui algun futur cal començar a canviar les coses de manera urgent. Si no, hi ha el perill que algú, un dia d’aquests, digui que el festival ja no té raó de ser, que costa massa diners i que ha arribat l’hora de fer caure el teló. Si això passa la feina feta durant anys no haurà servit de res, i Vilanova perdrà un acte cultural que, si es volgués, podria ser de primera magnitud.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
