-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 22-08-2007 13:33
Tomàs Àlvaro i Eduard Pinilla al ple municipal
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
El nomenament de l’exregidor de Promoció econòmica i número dos d’Esquerra Republicana, Adolf Montoliu, com a cap de Servei de Manteniment de Ciutat sense haver passat cap oposició, entrevista i/o prova d’accés posa al descobert la manca de vergonya i impunitat en la que actua en aquest inici de legislatura l’equip de govern vilanoví.
Montoliu és l’exemple paradigmàtic, sens dubte, però també la punta d’un iceberg d’arrels més profundes, perquè en el cas de la contractació d’aquest exregidor republicà no només hi té responsabilitat el cap de llista d’ERC, Josep Tomàs Àlvaro, sinó tot l’equip de govern en pes i, principalment, el seu alcalde, Joan Ignasi Elena, per haver acceptat un nomenament que pot ser legal i legítim però mancat de qualsevol criteri ètic. En política no tot s’hi val, encara que es pugui justificar, i en la decisió de recol•locar Montoliu ha sobrat molta prepotència i opacitat i ha faltat autocrítica, anàlisi i debat ètic, que no és res més que debat de les idees, que també vol dir debat sobre el que és correcte i el que no hauria de ser-ho mai. Joan Ignasi Elena podia haver impedit aquesta situació i així guanyar punts davant una societat cada vegada més escèptica amb els seus representants. Però l’alcalde no ha sabut jugar bé les seves cartes, i caldria que tingués en compte que com a autoritat ha de prendre decisions valentes (i contractar Montoliu era la més fàcil) i donar exemple. El cas Montoliu ha acabat esquitxant tothom, a ell mateix sobretot, però també a Joan Ignasi Elena, al PSC i a Iniciativa. D’alguna manera tots han participat d’un circ que pot ser pa per avui i gana per demà.
Certament és poc edificant que en els pactes postelectorals es posi damunt la taula la contractació d’un exregidor que, recorde-m’ho, va ser la ciutadania qui exercint el seu dret a vot va decidir que no continuaria com a representant municipal. Ara, dos mesos més tard, Montoliu torna a l’Ajuntament en una plaça feta a mida i per a la qual no se sap si té els mínims coneixements que s’exigirien a qualsevol altra persona que optés a aquest mateix càrrec. Resumint, i el que es deia en un article anterior, “qui és castigat a les urnes és recompensat després per uns polítics que saben que juguen a l’avui t’ajudo jo i demà no t’oblidis tu de donar-me un cop de mà si el necessito”.
Més abstenció i més sous
S’ha de ser realment cec per no veure el divorci i l’esquerda que s’ha obert entre la ciutadania i la política. En aquestes darreres eleccions municipals ja només va votar el 50 per cent de l’electorat, però de ben segur que si ara es tornés a convocar una nova jornada electoral la participació seria menor. Casos com el de Montoliu fomenten l’abstenció, però també l’ambigüetat de l’equip de govern amb el cas de l’ocupació de La Soga, la concessió d’una subvenció als grups municipals de 6.000 euros per regidor obtingut i el silenci de Canal Blau Informació davant casos com el del mateix Adolf Montoliu i Joan Benet, per citar-ne només un parell. Aquests exemples no ajuden, precisament, a recuperar la confiança ni en els governants ni en la política en general.
I és que difícilment es pot creure amb regidors i regidores que una de les primeres mesures adoptades és la d’augmentar-se el sou. Hi ha fins a cinc regidors amb dedicació exclusiva, que són els dos representants d’Iniciativa, Iolanda Sánchez i Xavier Oller; el republicà Josep-Tomàs Àlvaro, i els socialistes Joan Martorell i Juan Luis Ruiz, que percebran 52.500 euros anuals bruts. Destaca també que fins a quatre regidors tinguin dedicació al 75%, com és el cas d’Isabel Pla, Xavier Carbonell, Albert Sanabra i Míriam Espinàs, i que Salvador Becerra se situa al 50% amb un sou brut de 26.250 euros. I tot això, davant el silenci de l’oposició, als quals també se’ls assigna un càrrec de confiança que cobra el mateix que els tres de què disposa l’equip de govern i que és de 3.300 euros bruts mensuals.
Trist panorama el de la política municipal vilanovina. La cosa no pot anar bé quan un càrrec de confiança, que no deixa de ser algú assignat a dit, i el treball del qual no se sap ben bé quin és, cobra 3.330 euros bruts mensuals (per a entendre’ns, 549.000 pessetes mensuals) i el cost brut total dels sous dels polítics municipals i els càrrecs de confiança puja a gairebé un milió d’euros anual. Tot plegat lamentable, com ho és que el regidor de la Candidatura d’Unitat Popular, Eduard Pinilla, hagi estat l’únic que ha protestat davant el que és un clar abús de l’ús de les arques municipals. I si no, per què aquests 6.000 euros per regidor obtingut? Per què la contractació d’Adolf Montoliu? Per què l’augment de càrrecs de confiança?
En el darrer ple municipal, el cap de llista d’ERC, Josep-Tomàs Àlvaro, va recordar a Pinilla que la seva família havia vingut a Vilanova gràcies a l’Europrix. Per als més joves, l’Europrix era uns grans magatzems situats a la planta baixa i soterrani de l’edifici que fa cantonada amb la rambla Principal i carrer Mercè. Àlvaro al•ludia als antecedents laborals del pare de Pinilla perquè aquest s’oposa a la concentració de franquícies al centre de la ciutat. És a dir, Àlvaro recorda al regidor de la CUP que si no hagués estat per l’Europrix el seu pare no hauria vingut mai a Vilanova, i això enmig d’un ple municipal. No cal dir res més, oi? Sí, potser una darrera cosa, encara hi ha algú que no entén per què hi ha partits que perden regidors?
Montoliu és l’exemple paradigmàtic, sens dubte, però també la punta d’un iceberg d’arrels més profundes, perquè en el cas de la contractació d’aquest exregidor republicà no només hi té responsabilitat el cap de llista d’ERC, Josep Tomàs Àlvaro, sinó tot l’equip de govern en pes i, principalment, el seu alcalde, Joan Ignasi Elena, per haver acceptat un nomenament que pot ser legal i legítim però mancat de qualsevol criteri ètic. En política no tot s’hi val, encara que es pugui justificar, i en la decisió de recol•locar Montoliu ha sobrat molta prepotència i opacitat i ha faltat autocrítica, anàlisi i debat ètic, que no és res més que debat de les idees, que també vol dir debat sobre el que és correcte i el que no hauria de ser-ho mai. Joan Ignasi Elena podia haver impedit aquesta situació i així guanyar punts davant una societat cada vegada més escèptica amb els seus representants. Però l’alcalde no ha sabut jugar bé les seves cartes, i caldria que tingués en compte que com a autoritat ha de prendre decisions valentes (i contractar Montoliu era la més fàcil) i donar exemple. El cas Montoliu ha acabat esquitxant tothom, a ell mateix sobretot, però també a Joan Ignasi Elena, al PSC i a Iniciativa. D’alguna manera tots han participat d’un circ que pot ser pa per avui i gana per demà.
Certament és poc edificant que en els pactes postelectorals es posi damunt la taula la contractació d’un exregidor que, recorde-m’ho, va ser la ciutadania qui exercint el seu dret a vot va decidir que no continuaria com a representant municipal. Ara, dos mesos més tard, Montoliu torna a l’Ajuntament en una plaça feta a mida i per a la qual no se sap si té els mínims coneixements que s’exigirien a qualsevol altra persona que optés a aquest mateix càrrec. Resumint, i el que es deia en un article anterior, “qui és castigat a les urnes és recompensat després per uns polítics que saben que juguen a l’avui t’ajudo jo i demà no t’oblidis tu de donar-me un cop de mà si el necessito”.
Més abstenció i més sous
S’ha de ser realment cec per no veure el divorci i l’esquerda que s’ha obert entre la ciutadania i la política. En aquestes darreres eleccions municipals ja només va votar el 50 per cent de l’electorat, però de ben segur que si ara es tornés a convocar una nova jornada electoral la participació seria menor. Casos com el de Montoliu fomenten l’abstenció, però també l’ambigüetat de l’equip de govern amb el cas de l’ocupació de La Soga, la concessió d’una subvenció als grups municipals de 6.000 euros per regidor obtingut i el silenci de Canal Blau Informació davant casos com el del mateix Adolf Montoliu i Joan Benet, per citar-ne només un parell. Aquests exemples no ajuden, precisament, a recuperar la confiança ni en els governants ni en la política en general.
I és que difícilment es pot creure amb regidors i regidores que una de les primeres mesures adoptades és la d’augmentar-se el sou. Hi ha fins a cinc regidors amb dedicació exclusiva, que són els dos representants d’Iniciativa, Iolanda Sánchez i Xavier Oller; el republicà Josep-Tomàs Àlvaro, i els socialistes Joan Martorell i Juan Luis Ruiz, que percebran 52.500 euros anuals bruts. Destaca també que fins a quatre regidors tinguin dedicació al 75%, com és el cas d’Isabel Pla, Xavier Carbonell, Albert Sanabra i Míriam Espinàs, i que Salvador Becerra se situa al 50% amb un sou brut de 26.250 euros. I tot això, davant el silenci de l’oposició, als quals també se’ls assigna un càrrec de confiança que cobra el mateix que els tres de què disposa l’equip de govern i que és de 3.300 euros bruts mensuals.
Trist panorama el de la política municipal vilanovina. La cosa no pot anar bé quan un càrrec de confiança, que no deixa de ser algú assignat a dit, i el treball del qual no se sap ben bé quin és, cobra 3.330 euros bruts mensuals (per a entendre’ns, 549.000 pessetes mensuals) i el cost brut total dels sous dels polítics municipals i els càrrecs de confiança puja a gairebé un milió d’euros anual. Tot plegat lamentable, com ho és que el regidor de la Candidatura d’Unitat Popular, Eduard Pinilla, hagi estat l’únic que ha protestat davant el que és un clar abús de l’ús de les arques municipals. I si no, per què aquests 6.000 euros per regidor obtingut? Per què la contractació d’Adolf Montoliu? Per què l’augment de càrrecs de confiança?
En el darrer ple municipal, el cap de llista d’ERC, Josep-Tomàs Àlvaro, va recordar a Pinilla que la seva família havia vingut a Vilanova gràcies a l’Europrix. Per als més joves, l’Europrix era uns grans magatzems situats a la planta baixa i soterrani de l’edifici que fa cantonada amb la rambla Principal i carrer Mercè. Àlvaro al•ludia als antecedents laborals del pare de Pinilla perquè aquest s’oposa a la concentració de franquícies al centre de la ciutat. És a dir, Àlvaro recorda al regidor de la CUP que si no hagués estat per l’Europrix el seu pare no hauria vingut mai a Vilanova, i això enmig d’un ple municipal. No cal dir res més, oi? Sí, potser una darrera cosa, encara hi ha algú que no entén per què hi ha partits que perden regidors?
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
