Canal Blau (i III)

La diferència a l’hora d’encarar la notícia entre l’exregidor socialista Joan Benet i la dirigent d’Unió Marta Llorens, tallar una emissió quan uns joves ocupen un ple de l’Ajuntament menystenint el dret de tots els vilanovins i vilanovines a rebre informació del que està succeïnt en una sala que expressa i representa la voluntat popular, i programes de dubtosa qualitat i pèssim gust esquitxa la professionalitat de l’emissora municipal Canal Blau Informació (CBI) pagada entre tots. El que sap més greu de tot plegat és que aquesta televisió i ràdio pública compta amb un bon planter de professionals i tècnics, unes excel·lents i magnífiques instal·lacions -Neàpolis- i una direcció competent, preparada i professional. Què és el que falla, doncs? El que ja es va comentar en el primer d’aquesta trilogia d’articles: l’autocensura dels mateixos periodistes que fa que algunes -poques- notícies que provenen de l’oposició siguin immediatament contrastades (i es podria dir que contrarestades) per l’equip de govern mentre que, a l’inrevès, aquest zel professional no funciona. Aquest és, però, només un problema, perquè n’hi ha un altre de pitjor.

Sí, hi ha un aspecte fonamental per entendre millor el sovint rumb erràtic de CBI. Els responsables són ni més ni menys que els regidors de Comunicació de torn, la majoria dels quals amb un concepte de la democràcia i dels mitjans de comunicació més proper a l’estalinisme i a la desapareguda República Democràtica d’Alemanya que no pas al model anglosaxó on l’omissió d’una dada pot portar a la destitució fulminant del responsable de l’emissora. Aquí, però, portem anys d’endarreriment, i alguns encara no s’han assabentat que el mur de Berlín va caure el 1989. A vegades per omissió, i d’altres per un instint de control forassenyat (qui va decidir interrompre l’emissió del ple quan uns joves van escridassar els representants municipals?), queda clar que els regidors de Comunicació ni són periodistes ni han exercit mai tal professió. I potser aquesta és la clau per entendre que Mila Arcarons, l’actual regidora de Comunicació, hagi permès l’emissió de programes com el “Segur que algú ens mira” que han provocat vergonya aliena. Culpable l’equip del programa? No pas, el veritable responsable és qui no ha marcat unes directrius, uns criteris periodístics i una línia vermella de fins a on pot arribar un mitjà de comunicació públic. Amb un parell de cursos de periodisme el regidor de Comunicació de torn hauria entés que entretenir no és sinònim de mal gust ni entrevistes poca soltes. Però ja se sap, aquest és el problema del país, que tothom sap de tot, fins i tot dirigir uns mitjans de comunicació públics pagats per la ciutadania. Ni Josep Tomàs Àlvaro ni ara Mila Arcarons són periodistes, ni tenen la llicenciatura de comunicació, la qual cosa confirma la tesi que aquest és l’únic país del mal anomenat món occidental on la titulació dels treballadors supera la dels seus dirigents. Per tant, queda clar que l’única manera de progressar és amb el carnet de militant a la boca.

Una llàstima, tot plegat. Potser la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans impulsada pel conseller de Cultura Joan Manuel Tresserres aporti una mica d’ordre en el caòtic món de les televisions i ràdios municipals catalanes. El correcte funcionament dels mitjans de comunicació, contrastar la notícia, la imparcialitat, el tracte just i equitatiu i la separació entre opinió i informació és la base per construir una democràcia sòlida, lliure i culta. Potser el govern català ja ha fet el primer pas, i potser ara toca moure fitxa als ajuntaments. Si és així, la primera pedra d’aquest nou edifici hauria de passar per escollir els responsables dels mitjans públics en ple municipal, amb el consens de totes les forces polítiques representades, i no pas a dit com s’ha fet fins ara. Seria una manera d’apostar per la transparència i la imparcialitat.

Arnau Nin

PD. Per acabar, donar les gràcies a tots els lectors que amablement envien correus a la secció de El Gran Duc. Segurament la trilogia d’articles sobre Canal Blau és la que ha provocat més opinions contrastades. Molts consideren que les crítiques a CBI són perfectament aplicables al Diari de Vilanova, i la resposta és que la comparació no és possible. La clau és que Canal Blau Informació és un mitjà públic pagat per tots els vilanovins i vilanovines, per la qual cosa se li ha de demanar -exigir- una rigorositat i imparcialitat mil·limètrica, mentre que el Diari de Vilanova és una empresa privada que es manté per les vendes, publicitat i subvencions. Com qualsevol producte que sorgeix de l’empresa privada la darrera paraula la tenen els consumidors. Finalment, la setmana que ve hi haurà un recull de notícies per acabar el vol de El Gran Duc.