Un lapse momentani de la raó

El Gran duc vola per darrera vegada a les pàgines de Vilanova Digital amb la sensació que la feina s’ha fet i s’ha fet bé i que per, tant, s’han acomplert tots els objectius que es van proposar els responsables d’aquest diari electrònic quan van sol·licitar la col·laboració d’Arnau Nin. A través de 30 articles publicats al llarg de gairebé un any s’ha fet un extens i exhaustiu repàs a la societat, cultura i política del nostre entorn més proper i immediat. Escrits sobre les eleccions municipals, partits polítics i candidats, carnaval, Canal Blau Informació, Fimpt i un llarg etcètera han contribuït a un debat sempre necessari en tota societat democràtica. I tot això s’ha fet sense insultar, manipular, amagar ni falsejar la informació, d’aquí que els -pocs- intents de portar Arnau Nin als tribunals hagin fracassat estrepitosament.

Així, doncs, ha arribat el moment d’explicar el per què dels noms de El Gran duc i Arnau Nin, i la resposta és veritablement senzilla: El Gran duc és una au que dóna nom a la secció, mentre que Arnau Nin és l’autor dels continguts. I, per què El Gran duc? Doncs tal i com ha escrit Joan Trillas al diari El Punt, “El duc és un extraordinari rapinyaire, en algunes zones és el màxim depredador, que manté en equilibri la presència de rosegadors o còrvids. Un animal també molt cinematogràfic: en algunes pel·lícules, principalment d'animació, el gran duc simbolitza l'autoritat moral al bosc; és el més savi i a qui conillets o ratolins van a demanar consell”. Pel que fa a Arnau Nin, l’autor dels textos, el seu nom prové de… potser més endavant ja s’explicarà. Això sí, Arnau Nin és un anònim, i es va optar d’amagar la identitat per dues raons de pes:

-per poder escriure lliurement i sense pressions en una societat massa petita
-perquè els escrits no afectessin la vida quotidiana i professional del seu autor (o autors, si és que n’hi ha més d’un)

Amb tot, en aquesta secció no s’ha fet mai una crítica personal, ni a favor ni en contra de ningú, ni s’han tractat ni airejat problemes diguem-ne domèstics de ciutadans anònims. Des d’un bon principi es va tenir clar que la crítica -sempre amb fonament- recauria sobre les institucions, partits, mitjans de comunicació municipals i, lògicament, a tots aquells que ostenten un càrrec públic. En definitiva, mai en els articles de El Gran duc s’ha fet una crítica salvatge ni s’ha utilitzat l’anonimat per passar comptes pendents. En aquest sentit, doncs, la missió s’ha acomplert, encara que alguns no ho entenguin així i culpabilitzin Arnau Nin de tots els seus mals. Com n’és de fàcil mirar enfora i no adonar-se dels propis errors... Per si de cas, recomanar una nova lectura atenta i tranquil·la dels articles per satisfer curiositats malsanes i comprovar que no hi ha contradiccions entre el que es diu aquí i els textos publicats.

Ja per acabar aquesta primera part de l’article, donar les gràcies als centenars de lectors que cada quinze dies han llegit i donat suport als escrits d’Arnau Nin en forma de missatges i correus electrònics. Davant atacs lamentables s’ha agraït sempre el coratge i l’opinió de lectors que creuen que opinar és saludable sempre i quan els continguts i temes siguin tractats amb tacte i contrastats amb rigor, independència i la màxima objectivitat possible.

Tot i així, i com no podia ser d’una altra manera, El Gran duc encara té coses pendents d’explicar, i aquestes en són algunes:

-Alguns grups autodenominats radicals (políticament parlant) en els quals hi conflueixen diferents sensibilitats, com ara okupes, independentistes, anarquistes i antisistema, s’han apuntat a la moda de cremar fotografies del monarca espanyol, don Joan Carles de Borbó. Més enllà del debat ètic de si cremar fotografies es pot considerar un acte que pugui comportar un càstig sever per part de la justícia, el que cal és tenir més informació abans d’encendre focs (dit amb tota l’estima del món), no sigui cas que es vulgui formar part d’una anella molt més gran que acabarà formant estranys companys de viatge. Qui cremi una fotografia del rei ha de recordar que a la primera meitat de la dècada dels 90 el recentment traspassat escriptor José Luis de Vilallonga (autor de, entre d’altres, El sable del caudillo) ja advertia sobre una campanya orquestrada per diferents mitjans de comunicació i polítics de reconvertir Espanya en una república amb el seu corresponent cap d’estat escollit per sufragi universal. Vilallonga escrivia a la Vanguardia que cap al final del mandat de l’actual monarca es començaria a qüestionar la seva figura i així s’acceleraria el traspàs de poders cap al seu fill, el príncep Felip. Aquest, a causa de la seva inexperiència, seria ràpidament rellevat del seu càrrec gràcies a una forta campanya de desprestigi basada en airejar els comptes corrents de la família reial, la premsa rosa assetjant i publicant els draps bruts de filles i marits i oportunes declaracions anticatalanes i antibasques tretes de context del jove hereu que ajudarien a emprenyar encara més el personal. La situació es convertiria en insostenible, i des de diferents partits i mitjans de comunicació es contemplaria amb molts bons ulls la reconversió d’una Espanya monàrquica a una de republicana a la qual s’hi afegirien els principals partits catalans i bascos (bàsicament PSC, CiU i PNB). La monarquia seria acusada d’incompatible amb els nous corrents polítics i socials, de malgastar diner públic per mantenir una família cada vegada més nombrosa, d’estar exempta de pagar impostos i titllada d’anacrònica. Amb tot això, els partidaris de la república augmentarien, sobretot ara que la dictadura comença a ser només un fet històric per a les noves generacions de ciutadans que no l’han viscut. Tot això desembocaria en una Espanya republicana prenent com a model la República francesa basada en un cap d’estat fort, escollit a les urnes, i amb importants quotes de poder en àrees fonamentals com assumptes exteriors, defensa i política monetària. Això escrivia Vilallonga, i sembla que el procés ha començat. Convé, doncs, que qui crema fotografies tingui al seu abast la màxima informació per evitar que, una vegada més, Catalunya vagi amb el pas canviat. Des d’aquí no es diu que no es cremin fotografies, senzillament es vol informar de fets com el del diari britànic The Times, que aquest estiu va publicar unes informacions crítiques amb la monarquia espanyola que posarien de manifest una suposada pèrdua de popularitat. El titular del Times del 31 d’agost era prou explícit: “Un rei popular que va evitar un cop d’estat a Espanya perd suport entre els seus súbdits”. Doncs bé, el diari The Times pertany al grup conservador Murdoch, grup que recentment va fitxar José María Aznar com a assessor. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions; això sí, no ens enganyem, res és fruït de la casualitat, i menys en política...

-Com tampoc són casuals les crítiques dels companys del Vinagre Vilanoví, ni que un dels seus dos autors, un conegut funcionari municipal, carregui constantment contra Manuel Tienda. “A ningú se li escapa” els motius i la voluntat que han fet néixer els vinagres, un dels quals té molt abandonat el Pompeu Fabra. Tot i així, sort, companys!

-L’alcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena, escrivia un article al diari Avui titulat Indignació justificada. L’escrit, que data del 27 d’octubre, deia, entre d’altres qüestions: “l’actual situació en precari de la línia ferroviària ens deixa en evidència com a administracions. (...) Quina credibilitat podem tenir les administracions públiques quan permetem que succeeixi el desastre?”. Molt ben dit, Elena, el que passa és que el PSC està també contribuint al desastre quan és l’únic partit català que no ha demanat la dimissió de la ministra de Foment Magdalena Álvarez. El desastre, Elena, també és quan s’accepta el nomenament de l’exregidor de Promoció econòmica i número dos d’Esquerra Republicana, Adolf Montoliu, com a cap de Servei de Manteniment de Ciutat sense haver passat cap oposició, entrevista i/o prova d’accés, l’ambigüetat de l’equip de govern amb el cas de l’ocupació de La Soga, la concessió d’una subvenció als grups municipals de 6.000 euros per regidor obtingut i el silenci de Canal Blau Informació davant casos com el del mateix Adolf Montoliu. Aquests exemples no ajuden, precisament, a recuperar la confiança ni en els governants ni en la política en general, i això també fa perdre “la credibilitat de les administracions”. O no?

-I ja que es parla de política municipal, dir que en aquests darrers mesos les baixes de destacats militants d’Esquerra Republicana han continuat al mateix ritme que la reconversió d’alguns dels seus afiliats. Així, els que havien mantingut fins a tres reunions (una de les quals la mateixa nit electoral després de conèixer-se els resultats) per iniciar un procés de renovació interna que passava per la destitució i substitució de Josep Tomàs Àlvaro ara han canviat l’orientació de les seves aliances en veure perillar el seu sou. Aquest serà motiu d’un llarg article en la nova etapa de El Gran duc.

-I a Convergència i Unió el trencament sembla confirmat, si més no a Vilanova i la Geltrú. El nou local de la plaça dels Cotxes, on en els últims anys s’hi havia instal·lat el Foment Vilanoví, és ara la nova seu dels militants i simpatitzants de Convergència, però no pas dels d’Unió. Les desavinences internes entre Marta Llorens i Esteve Orriols han decidit a aquest últim fer un pas endavant i desprendre’s dels democristians que a Vilanova han gaudit sempre d’una influència molt superior a la seva implantació real. Al darrera de tot plegat, però, hi ha també la continuïtat d’Orriols; sembla que aquest, per evitar injerències d’Unió, ha decidit tirar pel dret i així tenir les mans lliures per proposar el seu candidat (que tot apunta a què serà candidata). D’aquestas manera es podria fer el relleu i renovació de la secció local de Convergència sense que Unió Democràtica hi pugui ficar cullerada.

I ja per acabar, dir que el panorama periodístic local s’està movent molt, darrerament. S’apunten canvis importants i l’aparició de noves plataformes i mitjans. El Gran duc, després d’un merescut descans, tornarà a volar per analitzar, informar i opinar sobre part de la realitat política, social i cultural del nostre entorn més proper i immediat. No és, doncs, un adéu, sinó simplement un lapse momentani de la raó, necessari per recarregar piles i tornar amb aires renovats. Això sí, potser el retorn d’aquesta “au rapinyaire” serà des d’un altre lloc...

Fins ben aviat

Arnau Nin