El Metall Impur, de Julià de Jòdar

Diuen que no és bo començar la casa per la teulada. Per allò de dur la contrària, aquesta secció llibresca que avui iniciem té com a primer protagonista el darrer volum d’una trilogia, El Metall Impur. L’obra va ser guardonada el 2005 amb el Premi Sant Jordi i el seu autor, Julià de Jòdar, ha rebut enguany el Premi de la Crítica de Serra d’Or (a l’igual que l’immensíssim poeta illenc Ponç Pons).

El Metall Impur, conjuntament amb L’Àngel de la Mort i El trànsit de les fades, integra la sèrie L’Atzar i les Ombres, en la qual de Jòdar ha anat narrant d’aparició i desaparició dels barris industrials, perifèrics. Prescindiré de parlar dels dos primers, per un motiu bàsic: no me’ls he llegit (encara), i parlar d’oïdes no és pas bo.

El Metall Impur és una obra densa, amb un inici de lectura d’aquells que obliga el lector gairebé a un acte de fe: la construcció del discurs, amb diverses veus tot i no arribar del tot a la polifonia, és complexa, i pot fer que sigui difícil l’entrada. Un cop superat aquest escull, però, i assumida la diversitat de registres, la novel•la flueix a les mans del lector de manera imparable: fets, experiències, pensaments, i sobretot imatges, ens cauen sovint a sobre com una veritable torrentada. De Jòdar aprofita per repassar, de dalt a baix, la societat catalana de l’època, i l’actual, des d’una òptica eclèctica; i tot això articulat a través de l’experiència vital de Gabriel Caballero, personatge al qual anem acompanyant per tota la seva peripècia vital en el moment de la seva entrada en el món laboral i adult (en el sentit ampli de la paraula). La destrucció de la foneria arran de la riuada del Besós a inicis dels seixanta és el punt culminant de la novel•la: la seva desaparició no és només física, sinó sobretot una evocació a un món del treball i de les relacions socials que s’esllangueix. La torrentada, doncs, no és només metafòrica. No és estrany que el pseudònim de l’obra, en presentar-se al Sant Jordi, fos Història d’homes tristos.

A la història del barri i la foneria, s’hi afegeix un contrapunt: la investigació del senyor Lotari. El gruix de la novel•la no seria sinó un manuscrit que el tal senyor Lotari va trobar-se als Encants. Això mena al nostre segon protagonista a iniciar una investigació per conèixer la veracitat dels fets, i el seu resultat es va intercalant –capítol a capítol, i amb aportacions fotogràfiques i tot- amb la narració suposadament biogràfica. I la història de Gabriel Caballero i de la fàbrica es va desmuntant. Una novel•la dins d’una altra novel•la: joc de nines russes, doncs. Això permet de Jòdar no només escriure sobre un món concret i passat, el del desarrollisme franquista creat sobre les cendres de la crua postguerra (el barri, la fàbrica, el ritu de pas del jove treballador ...), sinó també sobre el món present, sobre els problemes de la investigació històrica, sobre les persones anònimes que desapareixen dels registres de la història (amb majúscula o minúscula, tant se val). Li serveix, doncs, per fer una bona peça sobre la memòria històrica, en l’ampli sentit de la paraula. I amb un avantatge, a més: en cap moment el lector té la sensació d’estar patint una lliçó magistral, d’una classe acadèmica. Les dades les rebem perfectament integrades en la narració, i no pas –com passa de vegades- com una cronologia afusellada directament d’un manual d’història contemporània.

El Metall Impur, doncs, és un llibre de lectura recomanable. No pas fàcil, això també s’ha de dir. Però d’aquells que, en acabar-lo, et deixa el regust de saber que has tingut a les mans una bona novel•la. La constatació, per part de l’investigador Lotari, que el narrador no és fiable, no desmereix en cap moment el contingut d’un manuscrit on la potència imaginativa i les imatges plàstiques són una bona mostra de la qualitat de Julià de Jòdar.

Recomanacions

• Canvi de Peu, de Jordi Homs
• La interpretació del Crim, de Jeb Rubenfeld
• Berlin Noir, de Phillip Kerr